Macron, un antídot precari contra el feixisme

L’europeisme en general i els defensors de França com a pilar irrenunciable del projecte europeu han pogut emetre un sospir d’alleujament: el 'Brexit' o fenòmens com l’elecció de Donald Trump no tindran correlat al país gal. En la segona volta dels comicis presidencials, el centrista Emmanuel Macron ha aconseguit una victòria còmoda sobre la dreta xenòfoba i antieuropea de Marine Le Pen. La derrota del Front Nacional, tanmateix, no elimina de l’equació els problemes i el malestar contra els efectes de la globalització de les classes populars. I les receptes econòmiques de Macron podrien aprofundir en la ferida.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“S’ha votat per la continuïtat”, deia Marine Le Pen després de reconèixer la derrota amb bastant bon to, en la línia de continuar proveint a l’aspre Front Nacional de son pare d’una cara amable. El somriure era forçat, revelava un cert desencís –en alguns moments es parlava en públic d’arribar al 40% dels vots i, internament, especulaven amb una participació que fera possible la sorpresa-, però també la determinació de qui sap que la partida és oberta. Per moltes raons. Perquè hi ha unes legislatives properes, el juny vinent, i perquè malgrat la derrota, molts indicadors diuen que el malestar que revela aquest 35% de vot continuarà viu i qui sap si creixent.

Emmanuel Macron, líder d’En Marxa! i el president republicà més jove de la història, és una resposta tova al feixisme, una revolta suau que implicava, com explicava el sociòleg Alain Touraine, dir “no” a la dreta, a l’esquerra i al Front Nacional. Això es va traduir en un 24% dels sufragis en la primera volta i la primera posició en les votacions. El 63% aconseguit en la segona volta revela que, a més d’absorbir l’exigu 6,5% del candidat socialista, Benoît Hamon, Macron ha tingut un suport bastant generalitzat del vot conservador a François Fillon i que, tal vegada, el suport al candidat social-liberal entre l’esquerra de Jean-Luc Mélenchon ha estat més gran del que s’esperava. El mantra “són el mateix” per justificar l’abstenció (o el vot en blanc) en la segona volta ha funcionat a mitges.

Tot en ordre? No exactament. L’índex de participació, del 75%, el més baix des del 1969, ha estat interpretat pels mitjans francesos com una resposta a la no participació en la segona volta dels que fins ara eren els grans partits sistèmics, la dreta gaullista i el socialista. Però també és un indicador que no ha hagut una gran mobilització ciutadana contra el Front Nacional. Res a veure amb el que va passar l’any 2002, quan el conservador Jacques Chirac va agranar el patriarca Jean-Marie Le Pen: 82,21% front al 17,79% del candidat del Front Nacional. L'erosió del cordó sanitari al feixisme -Mélenchon ha apostat per l'abstenció en lloc de defensar un vot contra Le Pen- ha estat determinant.

Emmanuel Macron s'ha convertit en un antídot precari al feixisme. Però les seues polítiques econòmiques poden alimentar el monstre de l'extrema dreta//EFE.

La dècada transcorreguda, amb la pèrdua de qualitat de vida i recursos econòmics de les classes populars, els atemptats gihadistes i els desajustos immigratoris no han passat debades. El malestar dels perdedors autòctons de la globalització ha crescut. A França i a la resta d’Europa. I el temps s’està esgotant.

A la França més castigada per la deslocalització -situada al nord, és a dir, a departaments com ara Nord-Pas-de-Calais, Somme, Aisne o la zona de Lille- la batalla entre Macron i Le Pen ha estat ben ajustada. Fins i tot, en alguns d'aquests territoris s'ha imposat la líder del Front Nacional; zones que van tenyir-se de roig socialista l'any 2012. Que el 56% dels obrers hagen votat a Le Pen indica que l'extrema dreta a poc a poc s'ha apoderat de la França que pateix el tancament de fàbriques. I conjuga amb l'estratègia de Le Pen d'abocar-hi tot els esforços a una refundació del partit que centre el seu missatge en el combat de la globalització. Els altres grans feus del partit de Le Pen ha estat el sud-est, sense un clar protagonisme per a la Catalunya Nord.

La cara amable del neoliberalisme

Emmanuel Macron sembla un producte de laboratori del capitalisme per compensar la pèrdua de credibilitat dels grans partits del sistema. Joventut, bona imatge, missatge progressista pel que fa als drets socials però discurs i receptes neoliberals en el vessant econòmic. Un “mutant”, com el qualifiquen alguns intel·lectuals a França. Algú que agafa el millor de l’esquerra i de la dreta, diuen els seus seguidors.

Marine Le Pen a Niza / EfeMarine Le Pen a Niza, un dels territoris amb millors resultats del Front Nacional//EFE

El canvi presidencial no comportarà segurament canvis substancials en el paisatge: en el seu hieràtic i tens primer discurs, excessivament guiat pel teleprompter, Macron ha assegurat, després d’invocar els tòpics sobre l’europeisme que se li suposen, que la lluita contra el terrorisme serà una de les seues prioritats. La França benestant i d’ordre haurà acollit aquest anunci amb un moviment de celles aprovatori.

Però els obrers, els aturats de llarga durada, els habitants de la França interior, esperen unes altres coses. El retorn d’un món que ja mai no serà com abans, malgrat les promeses de Trump o Le Pen, perquè la globalització i els canvis productius no tenen tornada enrere. Alguns d’aquests sectors es donarien per satisfets si no es continuara reblant el clau de les condicions socials i laborals, però Macron, que ha de fer del seu incipient moviment En Marxa! un partit estructurat capaç de guanyar crèdit i vots de cara a les properes legislatives, no ha vingut a l’arena política a canviar el sistema. Per això l’antic ministre d’economia del socialista François Hollande –no ho oblidem- era rebut durant la campanya amb cridòries a les mateixes fàbriques que rebien a Marine Le Pen amb ovacions.

Després hi ha l’enverinada França multicultural, la de les banlieues amb índex d’atur terrorífics, la dels debats tòxics sobre els mocadors, la de les mesquites i la dels joves francesos, immigrants de segona o tercera generació, que se sumen a la causa del gihadisme. Dinàmiques perverses que, sumades als corrents migratoris contemplats com a descontrolats per la ciutadania, dinamiten la convivència amb unes classes populars empobrides i atemorides pel present i el futur. Brou del racisme i la xenofòbia. Més enllà de la tradicional concepció del sud racista de França. I que la benzina de les polítiques econòmiques de Macron pot, per la manca d'alternativa de l'esquerra, alimentar encara més el foc feixista.

Aquest, a grans trets, és l’escenari que espera al jove president. L’antídot temporal i precari al populisme feixista i antieuropeu de Le Pen. L’agenda de reconstrucció de l’esquerra com a alternativa a tot que representa Macron, com a antídot efectiu al feixisme, mereixeria un capítol a banda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.