Arran de l’expulsió de Donald Trump de Twitter, la investigadora Whitney Phillips escrivia que, malgrat que l’expresident estatunidenc en marxés, les relacions d’odi que l’havien popularitzat en aquella xarxa social romanien intactes. Phillips caracteritzava Trump com un depredador que, per coronar la cadena tròfica, necessitava un ecosistema que l’encimbellés. La metàfora del depredador a l’ecosistema serveix per entendre per què l’afer sobre Francesc de Dalmases no només s’explica per les accions del diputat de Junts per Catalunya, sinó també per la inacció d’aquells que, coneixedors del seu comportament i podent-li plantar-cara, no han fet res per aturar-lo.
D’ençà que al juliol es va fer pública la violenta esbroncada que va llançar a la subdirectora del programa FAQS de TV3, i que tant l’informe encarregat per Junts a l’advocada Magda Oranich com el de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació han corroborat que va intimidar la periodista. Els mitjans han recollit testimonis de les esbroncades i pressions del diputat envers companys de partit i periodistes. Ahir dijous, El Periódico va publicar els testimonis de cinc dones que afirmen haver patit abusos de poder i maltractament psicològic en l’àmbit laboral o personal.
Francesc de Dalmases és un depredador en l’ecosistema pujolista que regeix Catalunya des de la Transició. Aquest sistema ha inoculat a tots els partits un sentit patrimonial de la política, els mitjans, les institucions, la societat civil i l’acadèmia, i fa que qualsevol crítica i denúncia de les accions d’un polític es presenti com un atac a les idees i espais que representa. És aquí on s’emmarquen les pressions de Laura Borràs a Magda Oranich per l’informe del partit sobre Dalmases, així com les teories de la conspiració que maneguen a Twitter els sectors afins cada cop que surten a la llum les males pràctiques de Borràs i el seu entorn polític. Borràs, testimoni de l’esbroncada de Dalmases a la subdirectora del FAQS, el va disculpar públicament i va pressionar la periodista afectada. Una testimoni ha explicat a El Periódico que, quan era consellera de Cultura, Borràs va permetre que Dalmases l’assetgés laboralment. La presumpta connivència de Borràs amb la conducta del diputat, sent consellera i presidenta del Parlament, en cas de ser certa, hauria d’implicar la seva expulsió del partit.
Francesc de Dalmases és un depredador en un ecosistema de relacions d’interdependència entre uns mitjans que mantenen plantilles precàries i necessiten finançament públic per sobreviure i uns partits que s’han convertit en empreses amb tentacles a tots els espais d’influència. Les històries aparegudes a la premsa sobre l’afer Dalmases parlen de periodistes que han tingut por de denunciar-lo per si eren acomiadats o no trobaven feina. Això no és culpa només de Francesc de Dalmases, sinó d’unes formacions que busquen lligar curt a la premsa amb les subvencions i la publicitat institucional, les pressions per col·locar opinadors afins i la mobilització d’apparàtxiks i comptes falsos a les xarxes socials per desacreditar periodistes crítics.
És per la complicitat entre el poder i qui l’ha de fiscalitzar que resulten patètiques les crítiques que s’han llançat a la subdirectora del FAQS per haver-se sentit intimidada per les actituds de Dalmases, argumentant que això és el pa de cada dia a les redaccions del país. Normalitzar les esbroncades dels polítics als periodistes no és la mostra d’heroïcitat que aquesta gent, majoritàriament homes, es pensen que és, sinó un senyal del poc respecte que tenen per la professió periodística. Si aquests milhomes muntessin un Vietnam cada cop que algú vinculat a la partitocràcia tractés malament un periodista o intentés influir en el que diu, ningú gosaria ni mirar malament a la becària. És clar que, abans, els mitjans haurien de començar a respectar els seus propis treballadors i, especialment, a les treballadores. Ja és hora que RAC1 investigui les denúncies d’assetjament que Ana Polo i Núria Casas van fer en contra d’Eduard Pujol quan era director de la cadena, i que 8TV es pregunti per què hi ha expertes que es neguen a participar al programa que ell co-presenta en aquest canal.
I és que Francesc de Dalmases és també un depredador en un entorn mediàtic i polític que permet els mals tractes masclistes. Sergi Sabrià va escridassar una periodista d’El Nacional durant una entrevista, i Sergi Sol es va permetre el privilegi de tractar d’histèrica en directe a la periodista Pilar Carracelas sense que ningú al plató de TV3 fes res per evitar-ho. Carracelas ha tingut el gran gest de dir als simpatitzants de Junts a les xarxes socials que no utilitzin el seu cas per treure ferro al comportament de Dalmases, i ha denunciat el masclisme que patim les opinadores. Lluny de posar fil a l’agulla per erradicar tot això, els partits encara utilitzen el masclisme i altres males conductes dels rivals polítics per desacreditar-los, mentre amaguen els seus casos per evitar que siguin utilitzats com a munició per a la competència.
Com mostrarien els testimonis de dones recollits per El Periódico, les accions de Dalmases han tingut durant anys un marcat component de gènere. Des de sempre, el diputat mateix ha exhibit a les xarxes socials un perfil feminista i de suport a les dones, sobretot a les del seu entorn familiar i d’amistats. Algunes d’elles han sortit a defensar-lo a les xarxes socials. La imatge d’aliat feminista que Dalmases exhibeix a internet és un facilitador del seu abús poder, perquè no només pot servir per guanyar la confiança de les dones a les quals s’apropa i fer que abaixin la guàrdia, sinó que pot provocar que les afectades, sobretot les que hi estableixen alguna relació sexual o romàntica amb ell, triguin més temps a identificar el maltractament psicològic masclista.
Homes com l’alcalde de Guixers, Jordi Selga, o tertulians com Jordi Barbeta i Santi Vila han qüestionat la veracitat dels testimonis recollits per El Periódico tot difonent mites masclistes sobre la violència contra les dones, com ara qüestionar per què han trigat tant de temps a denunciar-lo o considerar que les declaracions són part d’un complot per perjudicar-lo. Com bé expliquen les psicòlogues i juristes entrevistades per El Periódico, els abusos de poder i el maltractament psicològic es produeixen gràcies a la connivència de l’entorn amb l’agressor. És lògic, doncs, que les dones no denunciïn els fets fins que l’entorn no comenci a qüestionar les conductes abusives i que, tot i així, ho facin de manera anònima per protegir-se de les banalitzacions d’homes com Barbeta, Selga o Vila. Que alguns d’aquests mites masclistes es puguin difondre a programes de ràdio en franges de màxima audiència mostra fins a quin punt els mitjans de comunicació exerceixen violència masclista institucional.
En cercles polítics i mediàtics, el tracte que Francesc de Dalmases dispensava a periodistes i les dones dels entorns laborals en els que es movia era conegut. Abans de l’afer amb la subdirectora del FAQS, ja hi havia hagut dones que havien alçat la veu, i la resposta que van rebre va ser la indiferència dels interlocutors. A més a més, el partit tenia constància des del juliol de les queixes de dues diputades del partit pel mal comportament de Dalmases envers companys del grup parlamentari. Així doncs, els dubtes que s’han plantejat sobre si el codi de conducta dels diputats ha de castigar actes de diputats ocorreguts fora de l’hemicicle resulten problemàtics, perquè Dalmases es valia de la influència que li atorgava el seu escó de diputat, i de la connivència dels qui l’envoltaven, per fer els abusos.
Fins ara, el càstig que Francesc de Dalmases ha rebut de Junts per Catalunya respon més a la voluntat de respectar els equilibris de poder causats per la divisió del partit que no pas pel compromís de la formació per erradicar els mals tractes a periodistes i a les dones de dins i fora de la formació. Si ni Junts per Catalunya ni el Parlament català castiguen Dalmases, l’ecosistema haurà protegit un dels seus depredadors més sorollosos. Si es castiga Francesc de Dalmases, la qüestió serà veure si això esdevé l’inici del desmantellament de l’ecosistema o si, ans al contrari, es tracta de sacrificar un depredador per salvar tot l’engranatge. Evitar l’última opció no només depèn de Junts i el Parlament, sinó d’uns estaments polítics i mediàtics que han deixat que caçadors de tots els pelatges facin de les seves sense que ningú els barri el pas.