El prefecte francès del departament dels Pirineus Orientals està molt empipat, perquè a Elna volen parlar català. Resulta que el monsieur, Étienne Stoskopf de nom, afirma, sense caure-li la cara de vergonya, que parlar en un ple municipal en català pot fer caure els fonaments de la República francesa. Ostres tu! I això que les actes són traduïdes al francès. Però ―ja veieu― per als supremacistes lingüístics d’erra punxeguda del nord de l’Albera això no és prou. Volen, literalment, la invisibilització del català. En fi, conseqüències de la dissort històrica dels catalans: no tenim estat ―bé, sí, un, el Principat d’Andorra―, el nostre país està trinxat i, a sobre, francesots i espanyolots, els trinxadors, ens voldrien muts. Monsieur Stoskoft, una mena de monsieur Chauvin amb cocarde tricolore ressuscitat, ha denunciat l’Ajuntament d’Elna al Tribunal Administratiu de Montpeller i un jutge francès, finalment, decidirà si el consistori d’Elna podrà o no fer servir el català als seus plens.
Què us diré? A França, «la langue de la République est le français» i punt. I a Espanya l’espanyol, per molt que pretenguin dissimular. Vaja murga la dels espanyolistes ―i d’algun prucessista despistat― reclamant l’espanyol com a llengua de Catalunya! Com explica molt encertadament el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera i recull EL TEMPS, «és un mite que l’espanyol sigui llengua pròpia de Catalunya». L’espanyol i el francès són llengües imposades als Països Catalans. Per molt que brami el rei dels espanyols que «nunca fue la nuestra lengua [l’espanyol] de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes», l’espanyol ha estat imposat a bastonades al sud de l’Albera i a bastonades al nord. Així que, ras i curt, parlem espanyol, o francès, a bastonades, repartides per jutges, policies i funcionaris de tot pelatge de les administracions espanyola i francesa. I bé, després de segles d’ocupació, de postergació, és quasi miraculós que el català, la bella llengua sorgida a les faldes del Canigó, encara ressoni, per la voluntat dels seus parlants des de la vora de l’estany de Leucata fins a la riba del Segura. Quina raó tenia l’anònim poeta que inclogué en un sonet de la primera edició de la Corònica Universal del Principat de Catalunya (1609) de Jeroni Pujades el vers següent: «Pus parl’en Cathalà. Déu li don glòria.»
Sí, que Déu ens doni glòria, la lingüística la tenim. Ja us ho dic: reeixirem! No pot ser d’una altra manera i ―alerta!― no pretenc, ara i ací, fer d’apologeta de la llengua, la meva. El català, per mèrits propis, continua ben viu; sotmès a la pressió de llengües estranyes ―ai el bilingüisme!―, sí, amenaçat, trinxat ―també― per estupideses regionalitzants, però ―ep!― viu. I això no ho toleren a Madrid ni a París. Estan rabiosos. La llengua de Cervantes ―ho dic amb tot el respecte del món― ens importa un rave, no és la nostra, i la de Molière tampoc.
Precisament Cervantes ha esdevingut la icona de l’espanyolisme lingüístic, cosa que l’autor del Quixot mai no demanà ser, i el seu nom engalana premis, institucions i faramalla diversa relacionada amb el supremacisme lingüístic espanyol. Fins i tot Cervantes ha estat etzibat com a crit de guerra espanyolista: «¡Viva Cervantes!», explica Joan Fuster a Nosaltres, els valencians, li escridassaren a Francesc Cambó en un míting a València quan s’adreçà a la concurrència en la llengua pròpia del país. Ara, a l’Instituto Cervantes, a Madrid, volen enterrar Joan Fuster els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), com a ofrena de la burrera autòctona a l’Espanya mentidera i farisaica que proclama sense rubor que «fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.»
«La lengua de su dueño»
Fou el bisbe d’Oriola, el valencià acastellanat Josep Esteve i Joan (1550-1603), tan acastellanat que signava com a José Estevan, qui digué en 1595: «Cuando los pueblos estan sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño.» Dit ―és clar!― en clar i castellà. Això ho digué perquè estava encaparrat a fer parlar els valencians arabòfons, els «moriscos», que encara n’hi havia aleshores, en castellà. «Voluntat libèrrima» o, ras i curt, obligació? Bé, és clar, imposició! O per adopció rastrera de la llengua de l’amo, el rei de Castella (Espanya) o, com en el cas dels moriscos, a hòsties. Conseqüència d’això, els moriscos, a qui els enviaven predicadors en llengua castellana ―només castellana!― foren foragitats del seu país en 1609. Resulta penós i decebedor que en aquell temps, quan encara era viu el Regne de València, als valencians arabòfons els enviessin clergues perquè els ensenyessin el castellà amb manuals com la Doctrina christiana en lengua aràbiga y castellana (València, Joan Mey, 1566). Amb bisbes forasters, què espereu? Era llavors arquebisbe de València Martín Pérez de Ayala, castellà i castellanitzador. L’Espanya uniformadora a la castellana, enemiga de la diferència, ja tenia corda i imposava, a la Península i a Amèrica, «la lengua de su dueño.»
I ―vaja― en la llengua del dueño començaren a escriure (tot s’ha de dir, acomplexadament) els catalans. És això que s’ha vingut dient Decadència, encara que avui dia aquesta denominació està discutida. Sigui com vulgui, així, en castellà, va escriure Gaspar Escolano la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia (1610-1611), en la qual diu: «Si en la frase castellana me conocieres extranjero, pasa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado, sino solamente entendido de muchos en lengua universal, que lo es la castellana.» Un altre historiador, Rafael Martí de Viciana, traduí la seva obra, la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, al castellà i la publicà en aquesta llengua en 1564. El mateix féu Pere-Antoni Beuter, amb la seva Primera part de la història de València (1538), traduïda al castellà en 1546 i continuada, la Segunda parte, en castellà (1551).
Llengua del rei, del rei de Castella, perquè els Habsburg es castellanitzaren, el castellà exercí una gran atracció, com avui dia l’anglès entre els que s’atorguen ínfules d’universalisme, i hom lamentava les mancances ―com fa Escolano― en la llengua del país de ponent. Fins i tot arribaven a deplorar tal castellanització que practicaven. Viciana, al Libro de las alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1547), escriu que «se nos entra [el castellà] por las puertas de este Reyno y todos los valencianos la entienden y muchos la hablan, olvidados de su propia lengua.» Val a dir que hi havia una pressió editorial (interessava editar en castellà pels suposats beneficis d’un mercat major) i social (la llengua de l’amo) contra els quals també hi hagué reacció, com fa el beneficiat de la seu de València Josep Rostojo, en uns versos dedicats a la beatificació de sant Ignasi de Loiola en 1610: «Si algun resabut dirà / perquè en castellà no escric, / dic yo que de aquella llengua / sols me valc pera mentir.»
La Corònica de Pujades
Jurista, però de poca volada, Jeroni Pujades (Barcelona 1568 — Castelló d’Empúries 1635) ha passat a la història de la historiografia catalana per ser l’autor de la Corònica Universal del Principat de Catalunya. La Corònica de Pujades està dividida en tres parts: una primera (l’única en català) que abraça des de la creació del món fins a l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica, en concret fins al 714; la segona s’estén des d’aquesta data fins al 914, any de la mort del comte de Barcelona Guifré II; i la tercera va des del regnat del comte Sunyer I de Barcelona fins a la mort de Ramon Berenguer IV (1162). La primera part, la catalana, s’imprimí en 1609 i Pujades, al prefaci de l’obra, declara les pressions que tingué perquè la publiqués en castellà, com feien els seus homòlegs valencians. No obstant això, Pujades perseverà i d’això el cèlebre elogi: «pus parl’en Cathalà. Déu li don glòria.»
Catalunya convertida en província de l’Imperi dels Habsburg, els editors no afavorien la publicació en català i el públic, val a dir-ho, tampoc no la secundava. A Barcelona estava establert l’impressor Sebastián Cormellas, natural d’Alcalá de Henares, un dels més emprenedors del moment i editor, sobretot, d’obres d’autors castellans de renom (Alonso de Ercilla, Lope de Vega, etc.), que edità la crònica de Bernat Desclot en castellà, traduïda per Rafael Cervera. Cervera, en la seva traducció, dóna testimoni de les dificultats de publicar en català i manifesta que els impressors «visto que los libros catalanes no tenían expidiente en otras provincias y que la nuestra les dava menos ganancia [...] pocas veces se han querido ocupar de imprimir los de la lengua propia.» Altrament, el censor d’aquesta publicació, el frare agustinià Agustín Osorio, considera que los «buenos catalanes destos tiempos» havien d’estar agraïts al traductor per la «claridad y facultad de estilo» de la traducció castellana, escrita «con más decente lenguaje», en contraposició a l’original català, indecent, escrit «con tanta remisión y obscuridad.»
El català llengua remisa i obscura. Així la veien des de la Meseta i així l’acceptaven els naturals dels Països Catalans, fascinats per les grandeses de la cort madrilenya. Avui dia tal complex d’inferioritat encara no s’ha superat i Madrid continua embadocant els catalanoparlants acomplexats, com els acadèmics de la histriònica AVL, més preocupats a fer els paperines ofrenant «nuevas glorias a España», com pretenen fer amb el llegat de Joan Fuster, que a defensar la llengua pròpia dels valencians contra les agressions del supremacisme lingüístic espanyol.
Pujades es negà a escriure en castellà la primera part de la seva Corònica i ho justifica ―atenció― per no ser «ingrat a la pàtria y nació» contra els que desitjaven que «fos aquesta obra escrita en llengua castellana, com aquella que és més estesa y entesa per les nacions estrangeres.» Ara bé, més endavant sucumbí a les —per ell anomenades— «gràcies estranyes», la gràcia d’escriure en llengua estrangera. La Corònica fou traduïda al castellà i continuada en aquesta llengua. Escriu Pujades disculpant-se: «yo que algún tiempo reprehendí a los de mi nación porque usavan lenguaje estraño [el castellà], si esto es falta caygo en la misma oya y me despeño en el mismo precipicio.»I continua Pujades, com a justificació de la seva tria lingüística, amb una relació d’autors catalans que escriuen en castellà. Així, doncs, segons Pujades, «razón bastante habrá para que yo me dexe entender de los demás españoles y les hable en la lengua que más comúnmente corre entre todos, a imitación de otros muchos catalanes que, escriviendo en castellano, comunicaron los talentos que de Dios recibieron y granjearon con ellos algunos o muchos de los estraños.» Puix parla en castellà, doncs Déu ―què us diré?― deixà de donar-li glòria.
Després de Pujades, que, finalment, desertà del català, les històries generals, regionals i locals dels territoris catalans s’escrigueren en castellà i la tendència no varià, al Principat, amb l’esclat de la guerra dels Segadors. El supremacisme lingüístic castellà havia penetrat en les consciències dels catalans amb accés a la lectura i l’escriptura, que acceptaven ―ai llas!― el rol d’espanyols de segona. «Voluntat libèrrima» de parlar castellà, de ser espanyols? Vaja, jo no veig així. La llengua oral i única als Països Catalans, l’única que feia servir el poble, continuà sent el català. El català, però, xocava contra voluntats polítiques i una pressió editorial que, a la cerca del mercat en llengua castellana, menyspreava la producció en la llengua pròpia dels catalans. Difícilment, si no s’editen llibres en català hi haurà consumidors de literatura en català; com avui, si no hi ha mercat audiovisual en català, o es dificulta la seva distribució (el film Alcarràs, original en català, s’ha distribuït majoritàriament en llengua castellana arreu del país), és difícil, per no dir impossible, que els catalanoparlants accedeixen a continguts audiovisuals en la seva llengua. Als segles XVI i XVII eren tan nombroses les protestes d’adhesió a la llengua catalana per aquells escriptors que la canviaven per la castellana, que bé cal preguntar-se per què ho feren. Sovint, com hem vist, hom diu que el canvi lingüístic es deu a pressions externes a l’autor, obligat a traduir el seu escrit original (Beuter, Viciana, Pujades...). El perpinyanès Andreu Bosch s’avança a les crítiques per fer servir la llengua pròpia al prefaci del seu Summari, índex o epitome dels admirables y nobilíssims títols de honor de Catalunya, Rosselló y Cerdanya (Perpinyà, 1628). Fixeu-vos, un català del nord ens parla de «lo hodi» que se li té al català per parts dels acastellanats, que n’hi havia a Perpinyà al segle XVII, als que acusa «de haverla anada aborrint», la llengua catalana. Ara, però, és el prefecte francès Étienne Stoskopf el que l’avorreix.
«¡En castellano, para que todos lo entiendan!» La frase, de segur, tot catalanoparlant l’haurà sentit multitud de vegades a la vida. El jurista barceloní Narcís Peralta, a Barcelona estant, l’hagué de sentir dels acastellanats que li demanaren traduir el seu llibre al castellà, que és com, finalment, fou publicat, Memorial en favor de la ordinación hecha por la ciudad de Barcelona y sabio Consejo de Ciento al primero de junio deste año MDCXX (Barcelona, en casa Gerónimo Margarit, 1620). No per voluntat libèrrima el publicà en castellà, sinó perquè «mandáronme personas a quienes devo respeto y obediència lo traduxese». I per què? Doncs la mateixa murga de sempre: «por no ser nuestra lengua entendida fuera de los límites deste Principado.»
La gramàtica i apologia de Ballot
Un poeta anònim ―com hem vist― sentencià a la primera part de la Corònica de Pujades, «pus parl’en Cathalà. Déu li don glòria.» La frase, malgrat la deserció lingüística posterior de Pujades, no s’oblidà. Temps vindrien en què Déu tornaria a donar glòria als conreadors de la llengua catalana. El segle XVIII, amb els Borbons al poder, fou una centúria d’espanyolització obsessiva, d’imposició del castellà, però també el segle dels apologetes de la llengua catalana, que es resistia a ser desplaçada. La primera apologia divuitesca per la supervivència del català fou l’escrita per Antoni de Bastero, la Crusca provenzale (1724), obra que, curiosament, propugnava la unitat del català i l’occità en el «llemosí», prestigiava la vella literatura «llemosina» i també asseverava, en un excés de «llemosinisme», que el castellà, el francès i l’italià (el toscà) derivaven del «llemosí», que era la forma, des del segle XVI, d’anomenar el català medieval. La influència de Bastero s’aprecia en les Recreaciones eruditas de l’il·lustrat mallorquí Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), on afirma que la llengua llemosina s’ha conservat a les Balears i les Pitiüses «mucho más pura que en otras partes» i recalca, com fa Baldiri Reixac a les Instruccions per a la ensenyansa de minyons (1749), l’aptitud dels catalanoparlants «para hablar las demás lenguas». Bastero, a més a més, també publicà una Historia de la lengua catalana (en castellà i part en català), que influí en la Historia geográfica y natural de Cataluña de Mateu Aymerich (1715-1799), en l’Apologia del idioma cathalà vindicant-lo de las imposturas de alguns estrangers que lo acusen de aspre, incult y escàs (1779-1780) d’Ignasi Ferreres i en la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català (escrita abans de 1731) d’Agustí Eura. Al País Valencià, apologetes de la llengua foren Carles Ros, Lluís Galiana i Agustí Sales. A partir del Libro de las alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana de Martí de Viciana, Carles Ros escrigué Origen y grandeza del idioma valenciano (1734) i Qualidades y blasones de la lengua valenciana (1752).
Influenciat per l’Apologia de Ferreres i també esperonat, durant l’ocupació francesa del Principat català, per la publicació en francès i català del Diari de Barcelona (des del 18 de març de 1810 fins al 12 d’agost del mateix any), Josep-Pau Ballot escrigué una Gramàtica y apologia de la llengua catalana, que no veié la llum fins al 1815. Ballot hi denuncia «lo aborriment de alguns á nostra llengua, que fins han desitjat fer perdrer lo us y exercici de ella. Y com se sentian ja los perniciosos efectes de tan detestable máxîma, deteriorantse y perdentse de dia en dia mes y mes; me ha paregut del cas imprimir esta gramatica, no sols pera desmentir las impugnacions dels zoylos murmuradors, sino pera que sia al mateix temps un document ó escriptura authéntica, que assegure y perpetúe la sua exîstencia.» Ballot conclou la seva gramàtica tot rescatant de l’oblit la frase apareguda a la Corònica de Pujades, ara escrita, «Pus parla en cathalá, Dèu lin don gloria», i que des d’aleshores es popularitzà i tingué un ampli ressò durant la Renaixença.
La frase traspua amor i fidelitat a la llengua pròpia, al català, que encara avui impressiona i àdhuc interpel·la les consciències. Contra la deserció lingüística, l’amor a la pàtria identificada en la llengua. I així la frase arriba fins avui. Joan Fuster, a «Proposicions deshonestes», del llibre Indagacions i propostes (1968), recompon la frase amb un matís ―diguem-ne― més agut: «“Puix parla en català… vegem què ha dit.” El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable.» I és que ―és clar!― no tot allò que s’escriu en català ha de merèixer la glòria divina.
