Els jutges espanyols fiquen els nassos per enèsima vegada en el model educatiu de casa nostra (sentència del 25% de castellà a les escoles) i —ja veieu— abaixada massiva de calces i calçotets de la classe política convencional, és a dir, la dels «no tarats», que diríem en llenguatge rufianesc. Des dels temps de l’entronització del primer Borbó —ara en van nou més des d’aquell— la repressió contra la diferència catalana forma part del tarannà de l’estat nascut amb aquell baliga-balaga del Felip d’Anjou —Felip V— i continuat pels seus successors. Avui dia, com bé comprovem, la «croada» espanyolista persevera en les seves fòbies i manies, en primeríssim lloc contra la llengua catalana. Definitivament, la voldrien morta i enterrada i els ben fot que no sigui així. Porten des del segle XVIII legislant i reprimint per fer-la desaparèixer, però... Mireu, encara la parlem de Salses a Guardamar —els punts cardinals no són una broma— i de Fraga a l’Alguer. Miracle? Gairebé sí, o més aviat, identificació completa de la comunitat de parlants amb la seva llengua, que ens ha fet passar-les de verdes i de madures, però —sorpresa!— el català continua bategant, encara que, atenció!, la situació és crítica i en alguns casos, com des d’on us escric, agònica. La política lingüística al País Valencià es fonamenta en el no fer res per reviscolar el català o, si hom fa alguna cosa, que hom faci ben dissimuladament, perquè l’espanyolisme no brami. La Generalitat Valenciana, oficialment, nega el conflicte lingüístic. I així anem, passem els anys, les legislatures, les dècades i... Total fava, igual estic que estava!
Bé, en fi, que la cosa —què us diré?— no pinta bé, ni al sud ni tampoc al nord del rierol de la Sènia. La solució, és evident, seria un estat propi per als catalanoparlants i encara així la nostra llengua necessitaria de cures intensives per recobrar la vitalitat de temps passats. Solució, sí, maximalista, però l’única viable, no hi ha alternativa, per a preservar la nostra espècie lingüística (i nacional). Dins d’Espanya, o de França al nord de l’Albera, estem abocats a l’extinció. De veritat, em dol dir això, però els espanyols actuen com les espècies invasores en ecosistemes aliens. L’altre dia —fa poc però no recordo exactament quan— les notícies d’À Punt (la tele de la Generalitat meridional) alertaven de la presència del musclo zebrat (Dreissena polymorpha), espècie invasora procedent de la mar Càspia, a l’Albufera, que amenaça seriosament l’ecosistema autòcton. Però resulta que la senyora experta a qui preguntaven —ai llas!— parlava solament en llengua musclozebràtica, o sigui, invasora, i —veges!— no passa res. Resulta, si més no, curiós, la preocupació per la presència d’una espècie forana fent el que li rota a l’Albufera, amb el consegüent perill per a la fauna i vegetació autòctones, i no els efectes que l’Homo hispanicus solum lingua mesetaria loquebatur (el monolingüe espanyol), que també fa el que li rota, provoca a l’ecosistema lingüístic valencià. Bé, és fàcil de veure i d’entendre. Òbviament, si hom té ulls i enteniment.
Des de quan la presència invasora de l’Homo hispanicus solum lingua mesetaria loquebatur a terres catalanòfones? És una de les conseqüències de l’anomenat mal d’Almansa, que, com diu la dita, «a tots alcança». Derrota de l’exèrcit austriacista a la vila d’Almansa (25 d’abril de 1707) i, seguidament, ocupació militar del Regne dels valencians. Poc després, el 29 de juny de 1707, el borbonàs Felip abolia els Furs valencians i annexionava el país a Castella. La castellanada arribà a València.
D’antuvi, un segle lingüísticament descoratjador
El segle XVIII s’inicià amb la mort del darrer monarca de la casa d’Habsburg, Carles II, el 1700, i l’entronització de la casa de Borbó a les terres del sud dels Pirineus en la persona del Borbó Felip IV (V de Castella), el nét de Lluís XIV de França. Més enllà de les Alberes, el rei francès havia decretat aqueix mateix any que les actes notarials i les sentències dels tribunals havien de ser redactades només en francès a la Catalunya del Nord, llengua encara desconeguda per als nord-catalans. Al País Valencià, el triomf borbònic en la guerra de Successió i la imposició de la legislació castellana «por derecho de conquista», significà la desaparició del català de la vida institucional (1707), que a la Catalunya estricta es retardà fins al 1716. Així, l’article 4 de la Nova Planta del Principat indica explícitament que «las causas en la real Audiencia se substanciarán en lengua castellana».
Ara bé, abans de la promulgació dels decrets que privaven el Regne de València, el Principat de Catalunya i les Illes Balears de llurs institucions pròpies i imposaven l’ús oficial del castellà, la situació no era gens boiant per al català. El seu conreu en obres impreses era ben exigu i, com observa Jordi Rubió, a la seva Història de la llengua catalana, «es limitava per a la prosa a alguns llibres de pietat gairebé exclusivament», quan encara, abans de la victòria borbònica, la llengua catalana, oficialment, «gaudia d’uns privilegis que no es veien enfortits per l’adhesió dels qui la parlaven», i, fins i tot, «amb més unanimitat, si pot ser, que l’observada al segle XVII, el castellà és el vehicle corrent per a les relacions de celebracions públiques i solemnitats literàries».
No obstant això, la llengua catalana, durant el segle XVII i gran part del XVIII, era la llengua de l’ensenyament i l’idioma amb què els escolars s’iniciaven en l’estudi de la retòrica (llatí). Tanmateix, hi havia excepcions, la dels col·legis regentats per ordes religiosos, sobretot els jesuïtes, que procuraven introduir l’ensenyament del castellà. Aquest és el cas del Col·legi de nobles de Cordelles, situat a la Rambla barcelonina dels Estudis. Els jesuïtes, en aquella Catalunya del barroc, es caracteritzaren pel seu exacerbat castellanisme lingüístic, la qual cosa els comportà censures, com la que feren els paers lleidatans en 1623, que protestaren perquè «los pares de la Companyia de Jesús [...] lligen la Gramàtica en llengua castellana». A diferència dels jesuïtes, sembla que els franciscans no eren tan lingüísticament intolerants, com comprovem a Mallorca, on els bisbes de procedència castellana camparen a cor que vols durant tot el segle XVII. Malgrat això, els franciscans mallorquins encara reeditaren, en català, beceroles i llibres per a l’ús dels alumnes de les escoles de l’orde establertes a les Illes i a la Catalunya estricta.
L’ensenyament de les primeres lletres i de la retòrica als països de llengua catalana patí un colp duríssim quan el 23 de juny de 1768, el rei Carles III —el dèspota il·lustrat per excel·lència— promulgà la Reial Cèdula d’Aranjuez, que obligava a l’ús exclusiu del castellà en la vida pública i imposava aquesta llengua en les escoles i universitats: «Finalmente mando, que en la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose también por el mi Consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco». Nogensmenys, malgrat les mesures repressives, el català continuà sent emprat a l’ensenyament durant tot el segle XVIII, com demostren les edicions de llibres de gramàtica llatina i castellana en català, així com llibres d’aritmètica i manuals professionals. La imposició del castellà a les escoles, al Principat, no fou efectiva fins a ben entrat el segle XIX.
El català a l’escola: el mestre Baldiri Reixac
A mitjan segle XVIII, Baldiri Reixac i Carbó (1703-1788), rector i mestre rural a Ollers (Vilademuls, Pla de l’Estany), publicà un manual de docents, les Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), on reivindica l’ús del català: «entre totas las llenguas la que ab més perfecció dehuen saber los minyons és la llengua pròpia de sa pàtria», malgrat que —lamenta el rector d’Ollers— «no fàltian catalans que a vegadas desprecian nostra llengua». La part dedicada a la llengua catalana de les Instruccions esdevé una veritable apologia en pro de l’ensenyament en la llengua pròpia del país, no exempta de la reivindicació de les virtuts del català, com tan sovint s’explica en l’actualitat com a virtut del bilingüisme, per a aprendre altres idiomes: «però me apar que la llengua cathalana té un gran avans, o una gran excel·lència sobre les demés; perquè té una gran aptitut y proporció per aprèndrer y entèndrer las demés llenguas, pues la experiència ensenya que los cathalans fàcilment entenen les nacions estrangeras y que ab facilitat aprenen de parlar son llenguatge».
Baldiri Reixac reivindica també l’ensenyament del llatí, del castellà, del francèsi de l’italià (el toscà). El llatí per ser la llengua de l’Església, el castellà per ser la llengua de les «audiències, intendències i comptaduries», la imposada pel rei borbònic, el francès perquè és la llengua de moda i l’italià perquè és la llengua de Roma, on resideix el papa. Veiem, doncs, en el pedagog d’Ollers, una mena de multilingüisme —diguem-ne— pragmàtic, on el castellà (llengua espanyola escriu) és «la més útil y necessària de totas las llenguas estrangeras». Ep! Escriu estrangeras. Evidentment, la consideració del castellà per Reixac es recolzava en uns fets lingüísticament tangibles, que l’evolució històrica del català, des del segle XVI fins a 1749, havia revalidat. Ben bé, doncs, l’obra de Reixac no és una apologia de la llengua catalana stricto sensu, però vindica la necessitat de conèixer bé l’idioma propi —tinguem en compte que la majoria de la població era catalanoparlant i analfabeta— i s’oposa frontalment a aquells que pretenien bandejar el català de l’ensenyament, com era la pràctica habitual de les escoles dels jesuïtes.
Altrament, les Instruccions de Reixac no es reduïen a qüestions únicament lingüístiques. Reixac propugnava l’ensenyament a les xiquetes, «lo esperit de las donas és tan capàs de apèndrer las scièncias com lo esperit dels hòmens», condemnava els càstigs corporals i s’oposà que l’esperit de casta s’inculqués als fills dels nobles, ja que «los minyons nobles no són més ni menos que los minyons pobres, perquè no tenen res que los pobres no ho tingan y estan subjectes a las matexas misèrias que patexen los pobres, sens poder-se eximir de ellas ab tot lo poder y riquesa de sos pares». Com a manual per a la formació de mestres, les Instruccions de Reixac foren precedides, almenys que tinguem notícia avui, per la Instrucció als mestres per a la enseñansa de minyons, obra del sacerdot Jaume Casabona i editat a Barcelona en 1630. Malauradament, no ha arribat a avui cap exemplar d’aquesta obra i, en conseqüència, tot i les similituds en el títol, desconeixem si exercí alguna influència en l’obra de Reixac.
Les apologies divuitesques del català
El rector d’Ollers escrigué les seves Instruccions durant el regnat de Ferran VI, precisament quan l’auge del govern del marquès de l’Ensenada i quan l’estat borbònic nascut de la Guerra de Successió estava plenament consolidat. La imposició del castellà per la nova administració amb la conseqüent postergació del català comportà l’aparició dels primers apologetes del català, que sovintejaren al llarg del segle XVIII.
La primera apologia divuitesca a favor de la llengua catalana fou la Crusca provenzale (1724) d’Antoni de Bastero, obra que —atenció!— propugnava la unitat del català i l’occità, prestigiava la vella literatura «llemosina» i alhora afirmava que el castellà, el francès i l’italià derivaven del «llemosí», que era la manera, des del segle XVI, de designar el català medieval. La influència de Bastero destil·la en les Recreaciones eruditas de l’il·lustrat mallorquí Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), qui afirma que la llengua llemosina s’ha conservat a les Balears i les Pitiüses «mucho más pura que en otras partes» i recalca, com fa Reixac a les Instruccions, la seua «aptitud para hablar las demás lenguas». Bastero, a més a més, també publicà una Historia de la lengua catalana (en castellà i part en català), que influí en la Historia geogràfica y natural de Cataluña de Mateu Aymerich (1715-1799), en l’Apologia del idioma cathalà vindicant-lo de las imposturas de alguns estrangers que lo acusen de aspre, incult y escàs (1779-1780) d’Ignasi Ferreras i en la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català (escrita abans de 1731) d’Agustí Eura.
Llengua aspra, inculta i escassa? Precisament, «l’aspresa» dels dialectes català central i balears serà criticada pel valencià Carles Ros (Origen y grandezas del idioma valenciano, 1734), per a —sense negar la unitat «llemosina»— reivindicar la superioritat del valencià sobre els altres dialectes catalans: «se deve nombrar el tercer ramo principal de las lenguas de España con el de la valenciana y no con el de la catalana, porque una y otra salieron de la limosina; y es cierto que al tomar assiento el rey don Jayme el Conquistador en Valencia dio el nombre a la lengua de limosina, que poco a poco se esmaltó y, apropiándose de muchas vozes latinas, al modo de su [sic] dialectos, ha tomado el de valenciana solo; que en este nombre es en el que pusieron la mano nuestros passados en perficionarla; en la que ha merecido tantas honras y grandezas como brevemente se dize en este tratado; y en el que ha sido tan loada de muchos escritores; pero no en la de catalana, que ésta no ha tenido cuidado en adelantarse, pues hoy día se conserva mal sonante, grosera, isleña y montaraz, que a esto llamamos los valencianos margall».
El notari Carles Ros i Hebrera (1703-1773) és la figura més important, tot i que escrigué les apologies en castellà, de la reivindicació del català (llengua valenciana) a València al segle XVIII. Considerat una autoritat lingüística pels seus coterranis (Lluís Galiana i Agustí Sales), era un home preocupat perquè «la llengua valenciana, hui en dia, ni s’estima ni usa» (Tratat de adages y refranys valencians y pràctica per a escriure ab perfecció la lengua valenciana, 1733) i per «les grandees, glòries, preheminències y antigüetat de la sua lengua, tan aborrida y possada en lo cau pus recòndit de la memòria la tenen hui dia alguns». Ros publicà un Diccionario valenciano-castellano (1764), que s’avançà als altres diccionaris «catalans» del seu segle (J. Broc, J. Miret i Güell, J. Martí i A. Vidal), reedità L’espill de Jaume Roig (1735) i demostrà oimés un gran interès per la lingüística i les qüestions ortogràfiques: Tractat de adages citat i la Breve esplicación de las cartillas valencianas (1750). Aquesta darrera obra l’escrigué en castellà perquè «supuesto que el que huviere de aprehender nuestro alphabeto valenciano entenderá el castellano y la lengua, se esplican las combinaciones o sýlabas de dificultad en castellano para que se comprehendan lo menos mal que se pueda, pues por el no uso de nuestro idioma es precisa esta prevención». La seva obra apologètica, que s’inspira en gran part en les Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana de Martí de Viciana (1574), es concreta en dos opuscles: Origen y grandeza del idioma valenciano, esmentat més amunt, i Qualidades y blasones de la lengua valenciana (1752).
Segle de castellanització, però també segle de les llums, els estudiosos no perderen l’interès per la llengua catalana, que existí durant tot el segle XVIII, malgrat que l’erudit Antoni de Capmany, en l’edició del Llibre del Consolat de Mar, 1791, la titlla amb els qualificatius «idioma rancio y semi-muerto» i «idioma antiguo provincial muerto para la república de las letras». Contra aquesta opinió s’aixecaren les veus dels apologistes i les d’aquells que, com Baldiri Reixac, creien fermament en l’ensenyament en llengua catalana. Baldiri Reixac, Antoni de Bastero, Bonaventura Serra, Mateu Aymerich, Ignasi Ferreras, Agustí Eura i Carles Ros, sense oblidar Lluís Galiana i Agustí Sales, no foren els únics en fer una defensa explícita del català al segle XVIII i la relació restaria incompleta si no esmentem també la gramàtica de Josep Ullastre (Gramàtica catalana, 1762), els discursos d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona d’Antoni de Tudó (Sobre la lengua catalana, 1792) i Gabriel Casanova (Oración gratulatoria, 1793), i, ja al llindar del segle XIX, les obres del metge valencià Manuel Joaquim Sanelo i Lagardera (Diccionario valenciano-castellano, 1800) i de Josep Pau Ballot (Gramàtica i apologia de la llengua catalana, 1815), el qual, com a colofó, recull una cèlebre frase de l’historiador Jeroni Pujades (segle XVII): «pus parla en català, Déu li’n don glòria», tota una declaració de principis de la Renaixença que vindrà.