Victoria Lomasko (Sérpukhov, Rússia, 1978) és una artista gràfica transformada en reportera de dissidències internes i exrepúbliques soviètiques. Si al seu anterior llibre, Altres Rússies (2020), Lomasko retratava els moviments opositors a Putin, a L’última artista soviètica (2022) viatja per les antigues repúbliques soviètiques com una sociòloga experta. L’editorial Godall, que ja va editar Altres Rússies, aconsellada per la traductora d’aquella obra, Marta Nin, publica ara aquest llibre amb traducció d’Arnau Barios.
El seu títol, L’última artista soviètica, és una declaració de principis sobre la identitat de l’autora, el que ha estat i el que és.
—Per què es fa dir L’última artista soviètica?
—Per tres motius. El primer és que pertanyo a l’última generació que va viure i és conscient d’haver viscut en la Unió Soviètica. Quan la Unió Soviètica es va desfer, jo era adolescent. Tinc amics deu anys més joves que ja no tenen records d’aquella època. El segon motiu és que vaig néixer a la família d’un artista soviètic que produïa tones de propaganda.
—Ideològicament, el seu pare era proper al règim, també?
—No, ell odiava el sistema soviètic, però aquella era l’única manera de guanyar-se la vida. Quan era petita, sempre estava envoltada de les seves reproduccions de Lenin, del pagès amb la falç, de tots aquests models... Per això tinc una relació complexa amb tot això: jo estava envoltada de tot aquest imaginari, el meu pare és qui ho creava, però, al mateix temps, el meu pare detestava tot això. L’última artista soviètica no vol dir que comparteixo les idees o estic a favor d’aquell sistema, sinó que és una cosa que em va marcar molt i no puc defugir-la.
—I el tercer motiu?
—El tercer motiu és que, tot i que vaig estudiar al Centre d’Il·lustració de Llibres quan ja no existia la Unió Soviètica, tots els professors que hi havia venien de l’època soviètica i l’estil era l’imperant a l’URSS.
—Aquest background és a les seves obres?
—Considero que la tasca d’un autor no és negar algunes opinions sinó observar i comentar allò que veu, amb predisposició a fixar-s’hi i retratar-ne els detalls. És un posicionament bastant independent, perquè la postura majoritària entre els més compromesos és dir “odiem aquella època i la revolució soviètica, renunciem a tot això i entrem, si us plau, a la Unió Europea”. És la posició dels dissidents liberals de Moscou, que consideren que tot el que és soviètic és fastigós.
—Té vostè una relació d’amor-odi amb l’època soviètica, en el sentit d’estimar l’estil soviètic de propaganda —perquè el feia el seu pare— i rebutjar el sistema polític?
—No diria que és una relació amor-odi, sinó que hi ha un ventall de sentiments molt més ampli. Si els sentiments fossin colors, tindríem tota la paleta. Ni tota l’època soviètica és monolítica ni tot l’art soviètic és homogeni. A Occident no es coneix, però a Rússia tampoc són conscients de fins a quin punt era divers l’art produït en aquella època. La meva amiga Nadia Plungian, a qui he dedicat el llibre, estudia l’art soviètic. Ella va organitzar una sèrie d’exposicions molt interessants on descobreix tot l’art soviètic. Per exemple, en va fer una titulada “Surrealisme en el país dels bolxevics”, que exposava, per primera vegada, obres de diversos artistes que havien fet per ells mateixos. Les havien fetes i després les havien amagades en un calaix. I podien ser unes obres tan plenes d’energia i sinceritat! És molt revelador comparar aquestes obres amb l’art comercial d’Occident, on es feien obres que ja estaven pensades per vendre-les per un preu molt alt. Aquests pintors de l’URSS les feien sabent que només les veuria el seu cercle d’amics. A la història de Rússia sempre hi ha hagut aquesta dicotomia entre l’art públic i l’art que els artistes feien per a ells mateixos. Aquest segon tipus d’art m’és molt proper. Jo mateix, durant molts anys, no vaig exposar enlloc de Rússia. Encara que he tingut prou èxit a Occident, sobretot arran d’aquell article de The Guardian sobre l’exposició a Londres, a Rússia això no m’ha servit de res. Cap galeria russa ha treballat amb mi. És una cosa bastant dura viure al teu país i que no et publiquin ni t’exposin enlloc. Per això per mi era tan important estudiar aquests artistes i saber què era el que els empenyia a continuar creant malgrat tenir tota la realitat en contra.
-----
A L’última artista soviètica, Victoria Lomasko fa un recorregut per l’espai postsoviètic, les més desconegudes repúbliques que van esdevindre independents amb la caiguda de l’URSS i algunes regions de Rússia, com Ingúixia i el Daguestan. Des del 2014 fins a 2020 va viatjar a Bishkek (Kirguizistan), Yerevan (Armènia), Tbilisi (Geòrgia), Osh (Kirguizistan) i Minsk (Bielorússia), i n’ha fet el retrat més entenedor, senzill i franc de tots els reportatges que s’han dut a terme sobre aquest món canviant. Perquè Lomasko sap parlar amb la gent, té accés a les dones —les veus de les quals sovint són silenciades, voluntàriament o involuntàriament—, els gais, els activistes i la gent del carrer. Al contrari que els reporters que viatgen amb càmera fotogràfica o de televisió, Lomasko seu al costat de les dones que pasten pa en un pati d’Armènia i inicia una conversa amb elles; mentrestant les dibuixa. Ella explica aquesta escena a L’última artista soviètica: “Molt acollidores, ens van fer seure a taula i ens van oferir cafè, però la conversa sobre quins canvis socials passaven a Yerevan no acabava de rutllar. Les dones preguntaven en armeni a la meva amiga i quants anys tenien els meus fills inexistents (estaven convençudes que en tenia), i van mirar de casar-la amb els seus. A mi només em van fer una pregunta i, després que els respongués, van perdre tot l’interès a continuar amb la conversa [Estàs casada?]”. D’aquesta manera, s’endinsa en els costums, les opinions polítiques, els prejudicis i les frustracions de societats tan complexes com l’armènia o la kirguís, però també en la seva pròpia manera de veure el món.
—La mort de Gorbatxov és molt recent. Què en pensa, de l’últim president de l’URSS?
—Tinc una posició ambigua. Ell em va regalar el món lliure. Sense Gorbatxov no sé quina mena d’artista hauria pogut ser. Per exemple, de petita tenia molt clar que hi hauria molts països del món on no podria anar mai i no ho entenia. Com podia ser que gran part del món estigués tancada per a mi? D’altra banda, la caiguda de la Unió Soviètica es va produir sense cap control i potser tot el que ha vingut després, incloent-hi la guerra d’Ucraïna, és culpa d’haver-ho fet d’aquesta manera tan espontània. Però també pot ser que cap polític —ni Gorbatxov ni cap altre— no estigués preparat per conduir aquesta situació, perquè era l’esfondrament d’un imperi i no hi havia res a fer.
—Com va viure aquell moment?
—A Occident no imagineu fins a quin punt van ser terribles els anys noranta. Recordo que hi havia assassinats al carrer; recordo que a casa van intentar entrar-hi uns bandits dos cops, amb tota la família a dintre. Mon pare s’esperava al costat de la porta amb una destral per fotre’ls-hi al cap si arribaven a entrar. Als anys noranta, mon pare anava amb un ganivet així de gran [separa les mans mig metre] per a defensar-se si l’atacaven. Normalment, els meus pares no em deixaven sola a casa, però si alguna vegada ho van haver de fer, em deien: “Si sents que algú hi vol entrar, comença a picar al radiador i crida ben fort ‘M’estan matant, m’estan matant’”. I no vam passar mai fam, però vam passar molts dies gana. Mai t’atipaves.
—Cap al final del seu llibre escriu: “L’estiu de 2020, quan se celebraven les votacions per introduir canvis a la Constitució russa, jo prenia apunts als col·legis electorals i la gent gran era la que em concedia entrevistes de bona gana: ‘Amb els diners de la jubilació no hi ha manera de viure’, però ‘vam votar Putin’, perquè ‘l’important és que no hi hagi guerra’”. Aquesta gent ara es deu sentir decebuda?
—Per desgràcia no tinc un contacte directe amb aquesta gent. La gent més propera a mi odia Putin i odia la guerra o, senzillament, tenen por. Els meus pares estan horroritzats amb aquesta guerra i totalment en contra.
—Creu que aquella gent pensava realment que votaven Putin per evitar qualsevol guerra o era una excusa per votar a Putin i prou?
—Potser sí, però, per poder-ho afirmar, hauria de poder parlar amb ells. A la meva família tinc una cosina que era una patriota convençuda i el seu marit un fan de Putin. Van estar molt contents que Putin ocupés Crimea i, des de llavors, hi anaven cada estiu a passar les vacances. Cridaven “Crimea és nostra! Crimea és nostra!” Jo vaig tallar relació amb aquesta gent i ma mare hi parla, però mai de política. Tot i això, ma mare diu que ara estan horroritzats del que està passant. A més tenen un fill de més de 18 anys i, si hi ha mobilització, el poden cridar a l’exèrcit. Aquest és un efecte bumerang. Ara la meva cosina deu témer que, després del seu suport a Crimea, ara es puguin emportar el seu fill a la guerra i tornar-ne un cadàver.
—Vostè, que ha viatjat per pràcticament totes les exrepúbiques soviètiques, ha vist més enyorança de l’URSS dins o fora de Rússia?
—No és una qüestió d’espai geogràfic sinó de generacions. Qui troba més a faltar la Unió Soviètica són les generacions anteriors a la meva, els que hi van viure gran part de la seva vida a l’URSS. Molts la troben a faltar perquè la seva vida es va enfondrar junt amb el sistema soviètic i mai es van poder refer. Al començament, hi havia professions que pràcticament van desaparèixer; després van tancar moltes fàbriques. Una situació molt comuna era la de l’enginyer amb experiència, molt respectat i amb un sou alt, que, de sobte, a l’edat de la jubilació va haver de treballar de taxista. I la qüestió no és només econòmica. La gent hi vivia dins d’una mena de càpsula: l’Estat ho decidia tot per ells. Però, al mateix temps, tothom sabia que ningú acabaria vivint al carrer, que rebrien una educació, rebrien un pis, rebrien un bon accés a la sanitat... Al final, era un tipus de pensament no gaire adult creure que l’Estat es pot ocupar de totes les teves coses. I molta gent no ha arribat mai a ser adulta del tot; per això senten aquesta nostàlgia dels temps quan se sentien protegits. Al capdavall, es tracta de triar entre una situació de control absolut on esteu protegits o una situació on només responeu vosaltres de les vostres accions, però no teniu cap mena de protecció per part de l’Estat. Potser la meva generació va ser la primera que va triar: “millor el caos i el perill, però nosaltres respondrem de la nostra vida”.
—En quina república exsoviètica es veu Putin com una amenaça més real?
—Segurament, a les repúbliques del Bàltic. El problema és que allà no només miren malament Putin sinó que miren malament qualsevol rus. No dic que passi això al nivell de la gent del carrer —entre ells no hi ha russofòbia—, però el discurs d’odi és tan intens que fa por. Molts periodistes dissidents de Rússia van anar a parar a les repúbliques bàltiques. Tota la redacció de Meduza —el mitjà opositor més important— va anar a Riga (Letònia) o a Lituània. I molts, que tenien un pis a Moscou, se’l van vendre i es van comprar un pis a Riga o a una altra ciutat d’aquesta zona per no tenir res més a veure amb Rússia. Ara, aquesta gent es troba que els polítics del país on viuen diuen que “qualsevol rus és perillós, perquè en tots els russos hi viu la consciència imperialista i que, fins i tot els opositors dins de Rússia, no fan prou oposició”. Però això tampoc ho puc explicar en detall, perquè no hi soc allà i llegeixo mitjans que poden fer propaganda en aquest sentit. Tinc l’esperança que, en l’àmbit del carrer, tot funcioni com ha de funcionar.
—En altres exrepúbliques soviètiques que ha visitat, com Daguestan o Kirguizistan, no?
—No és tant en aquests països independents com en regions de Rússia, com el nord del Caucas. En tots aquests pobles, la vida de la gent està sotmesa a un control absolut. És el cas d’Ingúixia. També tenia la intenció d’anar a Txetxènia, però allà cada cert temps segresten i desapareixen periodistes i ningú em va voler acollir allà. A Ingúixia em tractaven amb molta desconfiança, perquè temien que jo fos una col·laboradora de la policia.
—Quin és el seu pròxim projecte artístic?
—Ara, tots els meus plans depenen de si em donen un visat nou. Aquesta és la qüestió principal. Si, finalment, em donen el visat, a finals de setembre hauria d’anar a Brescia (Itàlia), perquè un museu d’allà fa una exposició meva com a artista dissident. Una exposició que també es dirà L’última artista soviètica.
// VICTORIA LOMASKO
Amb el seu anterior llibre, Altres Rússies, Lomasko es va adonar que podia barrejar les seves il·lustracions amb un retrat sociològic del seu país: explicar les dissidències, donar-hi veu sense identificar-les i retratar-les sense trair les persones que donaven suport als partits de l’oposició o als moviments de protesta. De fet, el llibre començava amb grans il·lustracions i molt poc text i, a poc a poc, el text anava guanyant protagonisme. “A partir del capítol ‘Els esclaus de Moscou’ d’Altres Rússies —explica— és quan realment em vaig interessar pel periodisme, perquè havia d’explicar la història dels immigrants que arribaven a Moscou i vivien en condicions de semiesclavitud i havia d’inventar la manera d’explicar les seves històries sense perjudicar-los”.
D’aquesta manera, sense buscar-ho, Lomasko ha iniciat un gènere periodístic: Altres Rússies i L’última artista soviètica són periodisme gràfic, sense la cotilla de l’objectivitat, perquè Lomasko és molt honesta amb el seu punt de vista, però no silencia les opinions dels altres, per molt que es distancien dels seus plantejaments polítics i vitals.
Lomasko dona veu a les prostitutes, als col·lectius LGTBI, a les Pussy Riot i a tota mena de dissidents, però també escolta —i reprodueix— les opinions dels partidaris de Putin, dels que es queixen que hi ha massa immigrants, etc.
—El seu llibre és periodisme encara que no tingui format periodístic ni vulgui aparentar objectivitat. És el que volia fer?
—Quan vaig començar els reportatges del primer llibre, Altres Rússies, no tenia ni idea que això acabaria sent un llibre.
—Però sí que volia fer periodisme.
—No, al començament, les primeres pàgines d’Altres Rússies són molta imatge i molt poc text. El que buscava era ensenyar les històries de gent normal i corrent que habitualment no surten als mitjans. Em semblava que eren històries molt interessants i que mereixien ser explicades.
—Efectivament, aconsegueix explicar històries humanes de personatges anònims i sense la cotilla de l’objectivitat.
—Et puc dir que vaig començar Altres Rússies com una artista que escriu amb molta inseguretat i el vaig acabar com una periodista que dibuixa. I L’última artista soviètica el vaig començar com una periodista amb interessos sociològics i el vaig acabar com una escriptora. Vaig acabar el llibre, ja no com a personatge que fa reportatges gràfics sinó com a artista que pot incloure dins de la seva obra els símbols o les imatges que vulgui.
—Acaba el llibre així: “És una alegria acomiadar-me de la sorruda última artista soviètica, per a qui les notícies de política eren més importants que les primeres flors del jardinet. S’obren al davant uns mons que ja no depenen de ningú, els mons il·lusoris i sensitius de Victoria Lomasko”. Això vol dir que no vol fer més reportatges periodístics?
—M’agradaria fer algun assaig gràfic de l’estil de l’última part de L’última artista soviètica. Segurament, al principi em movia el desig d’entrar en el cercle dels defensors dels drets humans, dels periodistes compromesos, però ara el que vull és ser una artista pel meu compte.
—Com és que una artista gràfica pren aquest camí? Per què opta per fer reportatges en lloc de còmics amb històries inventades o guions d’altres?
—Mai he tingut el desig de fer còmics. Cal dir que en la meua infància soviètica els còmics tampoc existien. Entre la gent de la meva generació d’Occident, n’hi ha molts que van créixer llegint còmics. Jo, no. Jo havia llegit algunes tires còmiques de revistes infantils, però els temes eren “com s’ha de comportar un Jove Pioner [de la Unió Soviètica]?”. Quan va sortir el primer llibre meu, Art prohibit, el diari francès Libération em va demanar si volia col·laborar amb ells i em van demanar còmics: sobre temes polítics però amb el format de còmic. En canvi, ara, buscant un editor a Alemanya, em trobo que molts editors de còmics em diuen que això no ho és.
—És clar.
—Jo vaig pensar que no tenia per què limitar-me al format còmic. Jo vull fer el que consideri més adient per a cada cas.
—Això és més original: és un llibre il·lustrat i alhora un reportatge molt personal.
—El més important és que tot està dibuixat al lloc dels fets [diu assenyalant la il·lustració d’una manifestació]. Jo no puc agafar aquests dibuixos i posar-los dins d’un quadre. Si hagués de posar això en format còmic, ho hauria de recompondre de manera que perdria el sentit. Però no puc tornar a dibuixar això, perquè ho he fet al lloc dels esdeveniments. No puc repetir la mateixa energia que tenia llavors.
—És un testimoni d’aquell instant. Com un fotògraf.
—Sí. •