El tòpic, masegat, com tots els tòpics, diu que els llibres són un refugi. Una metàfora, més o menys encertada, guiada per la metàfora de recollir-se en la imaginació o el confort de la lectura. Aquest sentit figurat, però, es pot tornar literal quan parlem de les biblioteques. Les vicissituds dels dies que corren les han convertit, pel fet de ser espais oberts i gratuïts, en un lloc ideal per arrecerar-se aquells que no tenen res a fer, o els que no tenen eines per passar el fred o la calor a casa, o els que no en tenen de casa, o aquells que no tenen connexió a internet o aparells digitals... També per a infants i joves de situacions ben diverses, que passen les tardes sols perquè els progenitors treballen o que busquen coses a fer davant la manca d’oferta que ofereix el barri o municipi.
Un punt de gravetat que obliga a repensar els rols habituals d’aquests equipaments. Especialment, en aquells indrets on la complexitat social és més accentuada. És el cas, per exemple, del barri del Bon Pastor, a Nou Barris, el districte de Barcelona amb més taxa de risc de pobresa. Per arribar-hi, calen entre 25 i 30 minuts de transport públic des del centre de la ciutat.
No va ser fins al 2004 que el barri va disposar, per primera vegada, d’una biblioteca pública municipal. Un any després, feien un pas innovador incorporant a la seva plantilla la figura de l’educador social. L’actual directora de l’equipament, Virginia Cierco, relata que “aquest era un barri sense gens de costum d’anar a la biblioteca i l’ús que se’n feia no era l’adient. Els infant i joves s’ho van prendre com un espai on anar a fer merder”.
Davant d’això, la primera resposta va ser contractar un servei de seguretat, però les coses no van acabar de millorar. “El que passa és que, si els tractes com a delinqüents, es comportaran molt més com a tals”, recorda Cierco, que conclou que, al cap i a la fi, eren “infants i joves que no tenien molt més a fer i no tenien un vincle amb la biblioteca. Feien l’habitual en gent avorrida”.
El desembre de 2004, després d’analitzar la situació, es planteja la necessitat de desenvolupar un projecte d’intervenció socioeducativa a través de la figura d’un educador social. Així ho recull un informe fet per Mònica Medina, Marcos Fernández i Juan José Arranz —directora, educador de la biblioteca i cap de programes del Consorci de Biblioteques de Barcelona en aquell moment. Allà expressen que l’objectiu era “l’adquisició per part dels usuaris més conflictius i/o marginals d’uns hàbits bàsics de comportament i relació que els permetin la integració amb la resta d’usuaris de la biblioteca, com també un ambient de convivència i civisme al centre”.
Una etapa que Cierco descriu com un moment per “generar vincle i apagar focs”. En l’actualitat, però, descriu que “la figura de l’educadora va més enllà de la persona. La biblioteca té un projecte socioeducatiu del qual l’educador n’és part”.
Això es tradueix en tallers de boxa, grafits, caixó flamenc, karaoke o campionats de futbol o Fifa. “El que sigui per agafar les persones que veus amb un risc d’avorriment extrem. Mires quins són els seus interessos, i mentre fas activitat del seu interès, l’educadora hi participa i es vincula amb els joves”, explica Cierco. Aquest és el primer pas perquè “els joves confiïn que la biblioteca els pot ajudar”, però és un pas que “costa molt, perquè són persones que estan acostumades a molta violència i que els tractin malament. Quan els tractes bé, queden descol·locats”.
Tot plegat és part d’una tasca de picar pedra que queda en mans de la Mercè Ortíz, l’educadora de la biblioteca. Va arribar a l’equipament poc abans de la pandèmia, i amb la represa explica que han començat a fer activitats amb infants, on “intentem sempre que, a través de les manualitats, puguin llegir un llibre i tinguin ganes de vincular-se amb els llibres”. Amb tot plegat, “els ensenyes a visitar la biblioteca i, si els agrada, hi van venint amb els pares. Potser els pares no els han llegit un conte i aquí poden escollir-ne i s’hi senten a gust”.
Pel que fa als joves, detecta que molts estan “desencantats” i no “es vinculen a cap associació. A més, a partir dels 16 anys, no hi ha massa res a fer. A partir d’aquí els anem vinculant a la biblioteca”. També treballen amb gent gran. En època de pandèmia, “durant tres o quatre mesos vam tenir gent demanant cites, molta gent s’havia quedat a l’atur i el barri ho va patir molt”, comenta Ortíz. Abans de la pandèmia, diu Cierco, “ens costava molt tractar amb adults, per exemple, per fer tallers d’habilitats parentals”. Ajudar a fer tràmits els ha servit perquè “persones adultes que no hi confiaven, comencin a treballar el vincle amb nosaltres”.
Mentre ens ho explica, a la sala del costat es fa un projecte d’inserció laboral amb dones de la comunitat gitana. I, a l’espai intermedi, hi ha canalla que juga entre catifes d’espuma i llibres. “El primer dia hi van venir totes amb fills i filles, i la Mercè es va haver d’inventar alguna cosa. La nostra mirada és la d’atendre què necessiten les persones, perquè volem que acabin el curs d’inserció laboral”, descriu Cierco.
També hi ha espai per a la gent més gran. “L’any passat anàvem a fer visites i caminades saludables al riu. Amb elles mantenies relació i després venien a la biblioteca i et deien que havien llegit tal llibre que els havies recomanat o si hi podien venir”, recorda Ortíz, la qual destaca també el taller “intergeneracional, amb gent gran i infants de set o vuit anys, on vam fer jocs de taula i va ser bonic”.
La feina, però, també és cap a dins. “Educa l’equip perquè vagi a la uni i ningú visqui els conflictes com una cosa dolenta”, explica Cierco, que constata com, “en el fons, que hi hagi moments de tensió a la biblioteca, vol dir que aquesta és reflex de la complexitat de la societat. No m’agradaria que fos molt tranquil·la, perquè voldria dir que estem deixant molta gent fora. La complexitat s’ha de gestionar, i en això ens ajuda l’educadora”.
Tot plegat, també ho coordinen dins un intens treball en xarxa. “Fem trobades amb el CAP, salut mental, la sala jove, el centre cívic i en surten moltes propostes”, descriu Ortíz. De fet, Cierco detalla que les línies d’actuació “les marquen molt els professionals que s’hi dediquen, els serveis socials i els educadors de carrer”. A partir d’això, treballen a la biblioteca: “Ens costa poc posar-nos d’acord”, i a vegades el sentit s’inverteix, perquè la interacció permet també la detecció de possibles problemàtiques en alguns usuaris.
Per a alguns, la feina que es fa al Bon Pastor suposa un replantejament de la tasca de les biblioteques, però un manifest de la UNESCO de 1994 ja destaca que han de ser espais que prestin serveis “sobre la base de la igualtat d’accés” i “fomentar el diàleg intercultural i afavorir la diversitat cultural”.
Al cap i a la fi, argumenta Cierco, “hem de centrar-nos en el coneixement, però les escoles ja no expliquen com quan érem petites. S’ha demostrat que el coneixement no és només agafar un llibre i llegir, que s’agafa també de forma vivencial. Nosaltres ho hem de fer igual. Les biblioteques han de ser molt més sorolloses”. És més, creu que si el barri tingués prou serveis per als joves, com un espai jove potent, de la mateixa manera que ara, “hauríem d’anar cap allà, perquè la biblioteca té l’encàrrec de treballar absolutament amb tothom. No serveix dir que som espais oberts, hi ha molta gent que no hi entra perquè no s’hi sent convidada”.
Incipient
A Catalunya hi ha altres, poques, biblioteques que incorporen perfils similars als de la Mercè Ortíz del Bon Pastor, com la de Trinitat Vella (Barcelona) o la biblioteca del Nord, a Sabadell. El projecte d’aquesta darrera exposa que la figura de l’educador ha de permetre “consolidar la visió de la biblioteca com un espai de participació i corresponsabilitat de les comunitats”. Amb tot, la presència d’educadors o treballadors socials en aquesta mena de centres és encara una raresa.
Al País Valencià, les dues principals ciutats, Alacant i València, no tenen incorporat dins les seves biblioteques municipals cap perfil similar al que podria representar un educador o un treballador social.
Tampoc hi és a les illes Balears; així ho constaten des del Consell de Mallorca o el vicepresident del Consell Insular de Menorca, Miquel Àngel Maria. Aquest darrer, explica a EL TEMPS, però, que ell seria “favorable a la incorporació de perfils d’aquesta mena”. Detalla que s’acaba d’aprovar el pla d’implementació del nou model de biblioteques de Menorca, que fa “una aposta per obrir la biblioteca a altres col·lectius i usos més enllà de la lectura. Si això es duu endavant, requeriria la incorporació de nous perfils professionals. Tot i que no està prevista en aquest moment, es veuria amb bons ulls”. Posa l’accent també en l’experiència “Acompanyament Digital”, que des de fa tres anys es presta a les biblioteques a persones que tenen problemes amb la bretxa digital: “Apuntala la idea que fa falta obrir la biblioteca i aconseguir nous perfils professionals que els acompanyin”.
Que no hi siguin els treballadors, però, no vol dir que aquestes necessitats no hi estiguin presents. Sílvia Fontbona és bibliotecària a Arbúcies, una població de poc més de 6.500 habitants de la comarca de la Selva. Explica que a l’equipament atenen famílies desestructurades, nouvinguts, gent amb problemes lingüístics o persones en situació de pobresa, també “nanos que necessitarien la figura d’un educador i, en aquest sentit, els bibliotecaris estem una mica sobrepassats”.
Insisteix que van “curts de personal” i que, a parer seu, “entrar aquí una educadora social seria una utopia”. Tot i que amb la covid la feina de la biblioteca amb infants i joves (“tota la població infantil que venia totes les hores del dia l’hem perdut una mica”) s’ha reduït, explica que la tasca d’estar en contacte amb serveis socials, educadors o participar en les taules de justícia juvenil “portava molta més feina que no pas la de la biblioteca”.
Tot i el poc espai del qual disposen, Fontbona parla de la biblioteca “com un espai d’acollida i de socialització, que treballa per cobrir les desigualtats socials”. A més, en ser un espai gratuït i obert, “ve tothom, principalment, qui no té cap recurs”. Tot i trobar-se un context prou diferent del de Bon Pastor, comparteix que els darrers mesos han tingut molta feina a fer assistència relacionada amb la bretxa digital: “No és que tinguem aquest servei, és més aviat la confiança en el personal. Ens trobem amb la gent i se’ls ajuda”. Assenyala, com a exemple, que a l’Estat francès, les biblioteques “tenen un figura creada a la qual tu pots demanar hora i t’ajuda a fer tràmits”.
Una situació diferent viu la directora de la biblioteca municipal de Vinaròs (Baix Maestrat), Maite Arnau. En el seu cas, a l’hivern, la gent que s’hi acosta és “per estudiar o fer deures”, i a l’estiu hi ha poca gent perquè “obrim la biblioplatja, on tenim tallers i activitats de narració oral”. Comenta que al País Valencià, la figura de l’educador “no està prevista”, malgrat que, en el seu cas, “hi ha activitats que es programen des de la regidoria de Benestar Social i es fan amb materials de la biblioteca”. Per tot plegat, pensa que la figura de l’educador no seria sobrera, però que la prioritat “potser és tenir programadors de foment lector. Eixa figura que podria combinar els dos vessants. Però, aquí estem precàries en molt tipus de personal, de catalogadors a programadors”.
Al seu torn, Fanny Tur, directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa, pensa que la figura de l’educador social els “aniria molt bé” i remarca que “el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa té una cosa semblant, però les biblioteques no ho hem aconseguit”. Lourdes Guasch, bibliotecària del mateix centre, descriu que hi acudeixen “infants que ses famílies tenen pocs recursos i et demanen si tens fulls de paper per fer treballs o que els ajudis a buscar informació perquè segurament a ca seu no tenen ordinador”. Han detectat que “a sa sala infantil, a vegades veus nens que passen allí tota sa tarda perquè sa mare està treballant”. Tur fa constar que noten molt les crisis amb l’augment de demanda de serveis i que, en la darrera, “ens inventàvem activitats on donàvem menjar a es boixos que sabíem que tenien dificultats”.
També hi ha gent, anota Guasch, en situació d’exclusió social que “venen i es posen a llegir o passar l’estona”. Tur destaca que “molta gent sense llar ve a primera hora del dia per estar a repar de l’aire i el fred a l’hivern i a l’estiu de sa calor”. La directora de l’equipament destaca que si bé tenen prou personal, “a vegades ens sentim sobrepassats”, no per “la quantitat de feina, sinó per les característiques de ses usuaris”.
Una complexitat de la qual moltes biblioteques es fan càrrec com poden i amb els braços oberts.