Perfils

La trobadora Feliu

La Núria Feliu (Barcelona, 1941) és com una trobadora del segle XX: com les poetesses occitanes de l’XI i el XII, ha interpretat cançons romàntiques, d’amor cortès i cançons patriòtiques. Li escauria un nom com Ermessenda de Rocasants si no fos que el seu ‘swing’ té la marca inconfusible del segle XX.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

És filla del mercat de Sants i néta del sereno d’Hostafrancs. Tot i el seu activisme més local a favor del “poble” de Sants, la veritat és que Núria Feliu va néixer a Gràcia —“era una clínica de la Caixa”, s’excusa— i va gravar el seu primer disc a l’Orfeó Gracienc. Però qualsevol que la conegui sap que la Feliu és patrimoni material de tots els parlants de la seva llengua i patrimoni immaterial de l’iTunes. Cinquanta discs de jazz, cuplets, boleros i estàndards ho demostren.


Quan la Feliu fa memòria de la seva vida, ho fa cançó rere cançó. No és descartable que improvisi de manera espontània —té prou capacitat i repertori per fer-ho— però totes les cançons quadren amb les gravacions i els anys que esmenta.


La Núria Feliu es va posar davant del micròfon per la voluntat d’uns quants patricis que impulsaven una discogràfica i Els Setze Jutges. La Feliu, que ha reivindicat sempre el seu origen obrer, sí que reconeix que aquelles aventures musicals van començar gràcies a l’empenta de burgesos. No té gens de recança en recordar que van ser els Espar Ticó, en Josep Maria Macip i altres els que nodrien aquell projecte, com “altres burgesos —Gallina Blanca, el Floïd, etc.— donaven diners per a allò i per a Enciclopèdia Catalana i per a tot el que podien”. Només insisteix que, “quan vam començar la Nova Cançó... no teníem ni equips de so”, i encara es demana “d’on sortia tot”.


La Núria Feliu era de teatre, de teatre experimental. Havia estrenat Pedrolo i Brossa. Fins i tot un Arnold Wesker al Palau de la Música. Tot amateur, perquè bona part de la cultura era amateur. I això, per a la Núria Feliu, volia dir atendre a la parada del Mercat de Sants, com havia vist fer a sa mare tota la vida. Per sort, en l’endèmic món cultural barceloní del moment, va córrer la brama que aquella noia cantava, i que ho feia molt bé, tota mena de cançons d’aquí i d’allà.



Massa jutge
Era l’any 1964 i Els Setze Jutges ja havien començat a fer discos i concerts. La cúpula d’Edigsa —la discogràfica per antonomàsia del moviment— tenia clar que els cantautors eren una de les noves espècies que calia regar al jardí musical català. Però també eren conscients que impulsar únicament les versions catalanes de George Brassens o Woody Guthrie seria com plantar un botànic només amb cactus. Calia afegir-hi alguna floreta, i millor si era delicada, entre tanta aspror.


“Per tenir un país mínimament normalitzat havíem de tocar totes les branques”, diu la Núria Feliu.
Diuen que el mestre Antoni Ros Marbà va ser el primer a reclamar una audició amb la desconeguda actriu que havia aixecat rumors. La Núria Feliu se’n va anar a la seu d’Edigsa, com recorda: “El Ros Marbà va seure al piano, va comença a tocar i jo: ‘Tintarella di luna, tintarella color latte...’”. Feliu començava amb un èxit de Mina, l’estrella italiana que trencava prejudicis i vestia la seva potentíssima veu amb matisos jazzístics, la mateixa que un any abans havia gravat un EP de tres cançons en català.


Assegura la Feliu que allà les decisions es prenien ràpid. “La fitxem ja, a gravar!”, va cridar algú. I el mes de gener del 1965 estava enregistrant quatre temes a l’Orfeó Gracienc: “Dos que m’escriuen —un d’en Lleó Borrell i un altre d’en Ros Marbà— i dos que són traduccions: ‘Josuè va conquerir Jericó’ i ‘Tu parles molt’”.


La resposta va ser prou bona com per fer de reclam per a una actuació al Palau de la Música, un concert compartit amb un Joan Manuel Serrat encara desconegut i un malhumorat Raimon. “És aquella foto —recorda la Feliu— que estic amb tots dos, un a cada banda. Ja no es parlaven. Al Raimon li va sortir un gra al nas amb en Serrat, perquè en Serrat, amb les cançons d’amor, tenia aquell èxit brutal”. Una mítica instantània de l’Oriol Maspons on tots tres estan asseguts en un sofà i cadascú mira cap a una banda.


L’estil de la Núria va ser xocant des de bon començament: més teatral, més lúdic, gens reivindicatiu i més ballable. Entre tanta guitarra, brollava el swing i les lletres extemporàniament alegres dels musicals de Broadway. Però en català. El ritme era el mitjà i la llengua era el missatge. Núria Feliu diu que va atacar aquell primer concert amb el “People” del musical Funny Girl traduït per Josep Maria Andreu: “Viure, amb la gent vull viure / que la gent més feliç vol a tothom / Són com nens, que els cal companyia. Com si fossin ocells volant, / ells tenen tot el món, / tot el món, / com els nens, / el tenen...”.


La Feliu és ben bé això. Amistosa, oberta i riallera. L’Enric Majó, un dels seus millors amics, explica que no es va adonar del moment que passava a ser íntim d’aquella dona, perquè ella s’havia obert des del primer moment: “És tan fàcil, la Núria. Des del primer moment et tracta com si fossis un amic. Però ho fa cada dia. Surt al carrer i, si algú la para, el tracta com si el conegués de tota la vida. Amb aquest tracte és molt fàcil consolidar una veritable amistat sense ni adonar-te’n”. Evidentment, després vindran els moments que els amics hi han de ser. “I ella hi ha estat sempre”, diu Majó.


Des d’aquell 1965, és cert que la Núria hi ha estat sempre. Aquell primer any no només va enregistrar dos EP, va recórrer el país d’envelat en envelat i va obrir una finestra nova al català.


“Anàvem a les festes majors, on la gent popular sopava, reia i després veia l’espectacle: una que ensenyava el que podia —perquè es tapava per aquí mentre procurava deixar veure per allà—; un que feia jocs de mans i, al final, una noia que cantava ‘anirem tots cap al cel...’. Era diferent. Demostràvem que en català es podia cantar tot, i amb unes lletres d’una qualitat molt gran: d’en Picas, en Sarsanedas, en Josep Maria Andreu...”.


Els Setze Jutges anaven a centres excursionistes i a entitats cíviques —després omplirien estadis i remourien consciències— però Núria Feliu traduïa els èxits internacionals de la ràdio a l’idioma de la festa popular.


En un any l’èxit havia estat ràpid. Tres EP en un any. Fins on es podia forçar aquella màquina? “L’Albert Mallofré —recorda la Feliu— de La Vanguardia va dir: ‘S’ha de fer un pas més. Aquesta noia té swing. Presentem-li al Tete’”. En Tete Montoliu ja era una estrella internacional, sobretot perquè el jazz no era gens nacional a l’Espanya dels cinquanta i seixanta. Montoliu havia impressionat Lionel Hampton; havia triomfat a Cannes i havia treballat amb Chet Baker. Però deien que tenia l’humor de l’home del sac.


El Tete —explica Feliu— no tenia res a veure amb la cançó. Ell tocava on podia. ‘Que vingui!’, va dir amb veu seca, perquè el Tete era malcarat. Va obrir el piano. ‘Segueix-me’, va dir. I va començar amb el ‘Misty’: ‘Tot és gris / ho és el temps, ho és el cor, tan indecís...’. ‘D’acord, va, d’acord. Gravarem un long play’, va dir en Tete”.


I van gravar un LP que encara desperta força interès. El vinil es paga a 100 euros en webs de col·leccionistes. Però al Japó i als Estats Units es ven encara la impagable barreja —ara en dirien fusió?— d’aquell disc.


La Feliu, que conserva una gran amistat amb en Joan Manuel Serrat, abandona tota modèstia: “Després el Joan [Manuel Serrat] s’hi va afegir una mica i el Tete va tocar algunes cançons del Joan, però va entrar al món de la cançó per mi”.



Un concert i tres LP
L’ego de Núria Feliu creix i es reivindica, especialment, amb un concert i tres discos. El primer va ser el concert amb en Tete a Nova York a començament del 1966. “Vam arribar a Nova York —rememora Feliu— i la diferència d’horaris em tenia marejada. De sobte, totes les pintures de Sert del Rockefeller Center... Tot enlluernador. Llavors va venir l’ambaixador espanyol des de Washington, perquè era la nit dedicada al comerç de Barcelona, que organitzaven els propietaris de la Puig. Era un concert al Waldorf Astoria. Vaig cantar estàndards que ells coneixien perfectament i va ser un èxit. Va tocar també en Tete. I jo vaig acabar amb el “Cant dels ocells”. Tot en català. L’emprenyada de l’ambaixador va ser històrica”.


El següent gran èxit de la Núria Feliu va ser el disc de cuplets catalans, El cuplet a Barcelona, que tenia cançons tradicionals “no picants, com els castellans”. És a dir, “El vestir d’en Pasqual”, “Les caramelles” o “La Marieta de l’ull viu”. Van estrenar el disc al Molino i, segons Feliu “es va retransmetre en directe per la SER amb Joaquín Prat i Antonio Losada”. Prat anava traduint al castellà el que anaven presentant. “Van venir cotxes antics des de plaça de Sant Jaume-Rambla-Paral·lel i hi havia gent que plorava perquè havien sentit cançons que els cantaven les seves àvies”. Assegura Núria Feliu amb hipèrbole de gran estrella que “van enviar tantes flors que no cabien al Molino i en vam deixar moltes al monument a la Raquel Meller”.


El disc dedicat a la Mistinguettla més famosa de les actrius de cafè concert— es va poder gravar gràcies a la intermediació de Maurice Chevalier. Feliu assegura que, quan ja estava tot preparat per gravar el disc (s’havien traduït les cançons, s’havien preparat els arranjaments, etc.) algú va pensar de demanar-ne els drets i, des de París, arribà un no rotund. “Per sort —explica la Feliu— la meva veïna era la companya del Samitier i el Samitier era íntim amic del Chevalier. El Maurice Chevalier va anar i va explicar que les lletres estaven molt ben cuidades i que es mereixia una gravació. I van acceptar”.


L’altre boom va ser el dels boleros, enregistrat el 1975 amb Los Guacamayos. La llegenda, feta mite per la Teresa Pàmies és que en Julio Cortázar va escoltar el disc —que li va passar la mateixa Pàmies— i va quedar trasbalsat de l’emoció.


Aquest punt d’indissimulada teatralitat que envolta les coses ­—la vida i l’obra— de la Núria Feliu és el que, a voltes, li ha donat una imatge de tieta que ella odia.


El seu amic Enric Majó ho accepta i ho nega: “Ella en feia broma i, en part, ho va propiciar. Però la Feliu no és així: és una dona avançadíssima, divertida i amb unes idees de la vida gens carques”
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.