Ajutjar per les enquestes, l’independentisme està en hores baixes. El darrer sondeig del CEO indicava que només un 33% dels catalans pensaven que Catalunya havia de ser un estat independent. Les dades se situen en percentatges similars als de 2012, quan el procés independentista començava a despuntar. Deu anys i escaig després, les eleccions municipals de maig de 2023 són el proper esdeveniment que permetrà calibrar si les prospeccions es consoliden en un canvi de comportament electoral.
Tot fa pensar que, de nou, la jornada serà una disputa entre ERC i el PSC, que competiran en nombre de vots absoluts, com ja va passar l’any 2019. En aquella ocasió, ERC es va imposar per poc més d’1,5 punts percentuals. Els republicans també van ser la formació amb més electes. Aquest podi, però, se’l va disputar amb Junts per Catalunya, 3.114 a 2.804. Lluny va quedar el PSC, poc per sobre del miler de regidors, perquè concentra la major part de la seva força a l’àrea metropolitana, on hi ha poblacions de més habitants.
El 2023, però, hi haurà una diferència substancial pel que fa als anteriors comicis. El 2019, la ruptura entre Junts per Catalunya i el PDeCAT encara no s’havia consumat. Ara, separats del tot, caldrà veure si són capaços de teixir aliances o si Junts pot arrossegar tot el votant del PDeCAT per mantenir-se en la disputa.
Marge en la dualitat
ERC, doncs, sembla que ho tornarà a tenir tot de cara per revalidar el lloc de formació amb més regidors arreu del territori. Segons els càlculs del partit, consolidar això passa per augmentar el nombre de candidatures i aprofitar la indefinició de Junts en alguns dels seus feus.
La pugna dura serà per guanyar en nombre de vots i la disputarà a l’àrea metropolitana de Barcelona contra el PSC, que el 2019 va recuperar bona part del cinturó roig. Els darrers comicis, els republicans han estat el partit independentista que ha rendit millor a les ciutats metropolitanes. Governa en sis dels 36 municipis que formen part d’aquesta zona, entre els quals destaca Sant Cugat del Vallès. Tota una fita per als republicans, que pensen que encara tenen marge per créixer.
Entre les dades que reforcen aquesta teoria hi ha la pervivència del vot dual que es va constatar en les darreres eleccions municipals. Llavors, els comicis locals van coincidir amb les eleccions europees, cosa que permetia comparar el vot en totes dues urnes en un mateix moment. La conclusió? El PSC és més fort en les eleccions municipals. El cas extrem era Granollers, on els socialistes van obtenir 17 punts percentuals més que no a les europees, però a Mataró en van ser 10 i a Gavà (Baix Llobregat) i Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) més de 9. A Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i Molins de Rei (Baix Llobregat), la dada és també significativa, per sobre dels 5 punts percentuals. Els partits independentistes sembla que aporten una part significativa d’aquest diferencial, que també prové, en menor mesura, de l’espanyolisme de dretes.
A les files d’ERC pensen que els casos de corrupció que han esquitxat el PSC en llocs com l’Hospitalet, els poden jugar a favor per desgastar els socialistes. D’aquí la tria del regidor socialista que va revelar el cas del Consell Esportiu de l’Hospitalet, Jaume Graells, com a alcaldable per a la ciutat que comanda Núria Marín. No sembla que hagi de ser l’única incorporació de l’òrbita socialista, que els republicans consideren que, tot i no tenir perfil independentista nítid, sumen més que no resten als municipis del voltant de Barcelona i Tarragona.
L’aposta també és forta a Santa Coloma de Gramenet —la socialista Núria Parlon hi té majoria absoluta—, on el candidat d’ERC serà el popular diputat al Congrés Gabriel Rufián, si les polèmiques de les darreres setmanes no l’acaben desgastant. Amb tot, l’objectiu no és tant guanyar com mantenir la progressió favorable del darrer pas per les urnes.
De fet, el PSC encara amb força tranquil·litat ciutats com les dues mencionades o Gavà, Cornellà i Sant Boi de Llobregat, on tenen majories absolutes. Els socialistes, de fet, tindran com a principal repte consolidar la seva expansió penetrant també a l’interior de Catalunya i al litoral.
Com ERC, pensen que podran fer forat aprofitant la reestructuració de Junts per Catalunya i cercaran captar moderats del PdeCAT o votants afins a l’antiga Unió Democràtica de Catalunya. Ciutats amb alcaldes del PDeCAT com Reus, Lloret de Mar o Vilafranca són entre els objectius prioritaris dels socialistes i espais de disputa amb els republicans. Reus o Vilafranca, de fet, ERC i PSC són segona força empatats en electes. En altres indrets, com Vilanova i la Geltrú, van compartir primer lloc, i els pactes van decantar la balança en favor d’ERC. Tot plegat, localitats que dibuixaran el mapa de poder territorial.
Les joies de la corona
El balanç de la nit electoral d’unes municipals, però, passa en bona mesura pels resultats en grans ciutats significatives. La primera d’elles és Barcelona. Sobretot per a Catalunya en Comú, ERC i PSC, que són les formacions que parteixen com a favorites. Per a qualsevol d’elles, endur-se la capital els garanteix salvar la nit. ERC —que va ser la força més votada el 2019, però no va poder governar— i el PSC —que ja té responsabilitats a Sant Jaume— ho consideren prioritari. Tanmateix, per als Comuns és vital.
L’alcaldia d’Ada Colau és el seu gran bastió a Catalunya i el lloc des del qual poden aconseguir més influència en el món supramunicipal. Tenen moltes opcions de revalidar altres alcaldies importants com Sant Feliu de Llobregat, el Prat, Montcada i Reixac o Montornès del Vallès i aspiren a recuperar la de Castelldefels o a fer-se forat a Mollet. També confien a disputar l’alcaldia a Tortosa, on són segona força. No obstant això, només revalidar la vara barcelonina els garanteix anar a dormir amb la sensació d’haver salvat els papers en un moment en què l’espai polític està en hores baixes a l’Estat. A les files morades confien, això sí, millorar resultats pel que fa a l’anterior votació municipal després de l’acord amb Podem per presentar-se conjuntament a tots els municipis, cosa que no va passar el 2019.
Una barreja que se’ls farà difícil de lligar a Tarragona, on els dos regidors del partit s’han dividit després de discrepàncies sobre què calia fer en la votació dels pressupostos. També van discrepar les bases de Tarragona en Comú i de Podem. Per poc que arribin cohesionats i puguin repetir resultats, però, és senzill que, com fa tres anys, els toqui decantar la balança.
ERC intentarà revalidar el mandat, després de governar per primer cop a la capital tarragonina, mentre que el PSC intentarà recuperar-lo quatre anys després de la fi del govern de Ballesteros. Ho farà intentant pescar vots a les aigües agitades de Ciutadans. És significatiu que el candidat socialista sigui Rubén Viñuales, que fou alcaldable per als d’Inés Arrimadas el 2015 i el 2019. Després d’estripar el carnet, el 2021 va fitxar pel PSC com a número 2 de la llista per Tarragona al Parlament i ara confien en ell per recollir el vot espanyolista. Un moviment similar l’han impulsat a Vilaseca, un dels llocs on Cs va treure millors resultats el 2019, on va ser segona força amb el 20% dels vots. Ara, el que fou cap de llista taronja, Joan Anton Ramírez, passarà a encapçalar la llista socialista amb l’esperança de fer-se amb una alcaldia històrica del PdeCAT. El perfil de Pere Segura, si opta a seguir al capdavant del consistori, sembla de difícil encaix amb les línies actuals de Junts per Catalunya, en tant que no es defineix com a independentista.
Si es donen més casos de canvi de camisa com el de Viñuales i Ramírez —que des del PSC no descarten—, la situació de Cs es podria complicar encara més. Si el 2019 arribaven en el millor moment de la seva trajectòria, el 2023 s’hi acosten molt a prop d’haver tocat fons al Parlament i al Congrés. Ja no és que aspirin a mantenir el 240 regidors que tenien, sinó que tot el que sigui no desaparèixer podria ser interpretat com una victòria per als taronges davant el risc de rebre l’estocada final. Més encara, amb una nova amenaça per a la dreta com és la formació d’extrema dreta Vox que aspira a obtenir representació a les principals ciutats del país.
Cap on es decantin els dos diputats que té Ciutadans a Lleida —Vox va ser quarta força a les eleccions catalanes de 2021— pot ser clau en la pugna que mantenen per la capital del Segrià ERC i PSC, que van empatar a set diputats. Com a Tarragona, els republicans es volen mantenir i el PSC vol recuperar el llegat d’Àngel Ros. En la lluita per la Paeria, però, també hi tindrà alguna cosa a dir Junts per Catalunya. Liderats per Toni Postius, han sigut socis fidels d’ERC els darrers quatre anys, i en les eleccions a la Generalitat de 2021 van ser segona força amb només 300 vots menys que ERC.
Lleida també és entre els objectius principals de la CUP; en aquest cas, però, com un dels llocs on els anticapitalistes voldran recuperar la representació —2 regidors— que van perdre el 2019. Per entrar-hi, n’haurien de tenir prou repetint els resultats de les darreres autonòmiques, però els pot fer mal el vot útil a ERC. Un problema similar poden tenir a Barcelona, on el 2019 també van perdre la representació —3 regidors. Dos sondejos publicats a finals de maig —a El Nacional i Metrópoli Abierta— situen els anticapitalistes al llindar entre entrar-hi i quedar-s’hi fora. ERC parteix com a favorita en tots dos, seguida del PSC i Barcelona en Comú. El que pugui fer Junts, després de la baixa d’Elsa Artadi, és una gran incògnita.
En canvi, a Girona, els anticapitalistes i els seus aliats, que donen suport a la candidatura, Guanyem Girona podrien tenir una oportunitat d’or. El 2019 van ser segona força, empatant a 6 regidors amb el PSC. La victòria va ser per Junts per Catalunya, que en va obtenir 9 amb Marta Madrenas de candidata. És casa seva i se senten forts. El 2023, però, la que fou substituta de Puigdemont, ha decidit no repetir com a alcaldable i el seu lloc aspira a ocupar-lo Assumpció Puig. Fonts del partit reconeixen que la fins ara degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya té un perfil poc conegut, però confien en la força del partit a la ciutat per revalidar el càrrec.
Retornant a la CUP, la capital gironina pot ser escenari d’una de les tensions internes que hauran de gestionar els anticapitalistes de cara al 2023. Ja el 2019, algunes candidatures afins a la CUP —especialment de l’òrbita de Poble Lliure, però que cercaven obrir-se a altres espais, com s’havia fet a Badalona el 2015— van optar per presentar-se amb marques diferents sota el paraigua de Municipalistes per la República. Entre elles, Guanyem Girona. Llavors, però, es tractava d’una marca simbòlica, però ara, des d’aquest espai, s’aposta per crear un aixopluc legal que permeti a aquests partits reunir vots per a les diputacions i els consells comarcals sense derivar-los a cap altre partit per facilitar l’entesa. En canvi, des de la CUP consideren que qualsevol entesa àmplia ha de repercutir en la força de la formació en espais supramunicipals on consideren estratègic millorar la presència. Els anticapitalistes pensen també a mantenir alcaldies com la de Berga o Ripollet, on es presenten en una candidatura independent alineada en les idees de Municipalistes. [Fe d'errades: després de publicar l'article, des de Guanyem Girona confirmen a El Temps que, tot i ser cert que donen suport a Municipalistes i que s'estigui preparant aquest paraigua, ells sumaran per Amunt que és la plataforma que agrupa les candidatures afins a la CUP com ja van fer el 2019]
Un altre lloc amb dubtes sobre com serà la candidatura on participi la CUP és a la ja esmentada Badalona, on el darrer cop Guanyem Badalona, que integrava la CUP i ERC, va acabar sumant per als republicans. A Badalona, de fet, serà on el PP intenti continuar mantenint la seva rellevància municipal, i intentarà repetir la victòria de Xavier García Albiol i ampliar-la per poder governar sense por a majories alternatives. Guanyem a banda, tindrà també per rival el PSC, que aspira a fer valer la seva experiència governant els darrers anys, i la incògnita del que pugui fer l’extrema dreta.
Encara cal esmentar dues ciutats més que tots els partits grans tenen al cap. Es tracta de Terrassa i Sabadell. Totes dues van canviar de mans els anteriors comicis. El PSC intentarà recuperar la ciutat egarenca de les mans de Jordi Ballart, ex del partit que es va imposar en una llista independent. Al seu torn, ERC i la CUP aspiren a poder reeditar el pacte de 2015 per arrabassar el poder als socialistes sabadellencs.
Amb el fantasma de la desafecció a l’esquena, que l’independentisme aconsegueixi o no mantenir i guanyar les alcaldies que es disputa amb el PSC serà, al cap i a la fi, un bon baròmetre de si el moviment continua confiant en les formacions actuals.