No és sols que els milions de refugiats s’escampin per Europa en un devessall humanitari. O que les potències responguin amb sancions econòmiques, brandant una cartografia comercial contra la cartografia bèl·lica. No. Hi ha moltes altres repercussions. La guerra no queda limitada al fet que les víctimes in situ es comptin per la quantitat de pedreny i de rebles enfonsats, i que açò clami la consciència internacional. No, no, tot va molt més enllà. Cal que pensem que les estelles que fa saltar pels aires la guerra també redunden sobre afers inesperats i innocents. Fins i tot nimis. És aquí d’on emergeix potser la vaguetat que actualment anomenam ‘guerra total’.
El conflicte que ha fet esclatar Putin ja entabana Menorca de ple, a més de cinc mil quilòmetres de distància. L’atmosfera de mal respirar no recau damunt l’illa en termes de drets humans malmesos (que també); o per la sistematització de la mort cruel i planificada: amb aquesta mena de danys ja hi comptàvem de mota. La qüestió és que n’hi ha d’altres absolutament desvinculats del militarisme, l’economia o les relacions internacionals que ningú no pot eludir.
Resulta que la guerra impregna el petit niell balear en fenòmens tan contraris al llenguatge de les armes com ara pretendre que el patrimoni talaiòtic menorquí pugui rebre la inscripció a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Si la consigna és salvaguardar la pedres arqueològiques de Menorca com a patrimoni indissociable que beneficia la humanitat entera, no podem passar per alt que la guerra —totes les guerres— només asseguren runes sobre runes. Amunteguen pedres exsangües, i quantes més millor. Capturat en aquest tràngol es troba ara mateix el procés per examinar la candidatura menorquina.
A miler i milers de quilòmetres de les terres que el món llatí anomenava Rutènia, a l’Est d’Europa, les bombes intel·ligents que s’intercanvien els bàndols en guerra fan témer pel futur de la Menorca talaiòtica, en un indret molt feble del Mediterrani occidental. Potser mai abans tanta negligència patrimonial havia posat en perill uns béns únics que es remunten a quatre mil anys, o potser quatre mil cinc-cents, i que res no saben del Donbaàs, de Zelenski, o del colrat membre del KGB —autòcrata superb— que ara juga a la guerra com els fillets malcriats i rudes ho fan en el menjador de casa seva.
De moment, el Comitè de Patrimoni Mundial ha acordat la suspensió sine die de la 45ena sessió corresponent a 2022. En una jugada diplomàtica, s’ha evitat que tengui lloc a Kazan l’alta reunió internacional, just a la capital de la República de Tatarstan, a les ribes fluvials del Volga, en el cor de totes les Rússies. Els Estats membre de la Unió Europea s’han negat en bloc a viatjar a Kazan, en protesta pel clima bèl·lic que recau sobre Ucraïna en una evident agressió unilateral dels russos. Allí s’hi havia d’examinar la candidatura menorquina, en la confiança que, assegurades les correccions i les prescripcions que pesaven sobre ella, a la fi entraria de ple dret dins la Llista Mundial.
ICOMOS ja tenia gairebé firmada l’avaluació que li mereixia la candidatura talaiòtica, amb les correccions del nou document. L’esperança prou fonamentada era pensar que l’informe tècnic era definitivament positiu i, per tant, mereixedor de la somniada inscripció final. Però com que les bombes de Putin han fet saltar pels aires la reunió del Comitè, les expectatives de Menorca «han quedat en una pura inòpia», ha afirmant el conseller insular de Cultura, Miquel Àngel Maria. Tanmateix, ningú no perd la confiança. Però, entretant, cal anar observant la deriva de la guerra i la resposta que continuen mantenint la pràctica totalitat dels països que es neguen a seure’s a una taula presidida per una autoritat russa.
L’evidència dels fets no deixa marge a cap especulació. Representava una contradicció molt àcida que Putin, des de fa noranta dies, ordeni arrasar la geografia d’Ucraïna (el patrimoni cultural i el patrimoni natural) i, a la vegada, insisteixi a mantenir la seu anual de Kazan sota la presidència russa. ¿Amb quina retòrica convicent pot explicar que Rússia no actua com els tèrmits destruint béns patrimonials i béns naturals en un indret del Planeta, mentre la mateixa Rússia presideix un Comitè de Patrimoni que vol catalogar, preservar i donar a conèixer valors materials o naturals excepcionals per a l’herència comuna de la humanitat? ¿Poden els russos protegir amb la mà dreta el que devoren amb l’esquerra?
Quanta metralla haurà de piconar contra l’illa dels talaiots, les taules i les navetes ciclòpies abans que la humitat declari la seva protecció patrimonial absoluta?
Cipriano Marín, l’home clau de l’expedient tècnic de la candidatura talaiòtica, espera que la diplomàcia sigui reconduïda i, finalment, aflorin amb plenitud els valors de Menorca. Assegura que la fortalesa del patrimoni arqueològic s’enfoca sobre diversos pilars o atributs essencials. En primer lloc, perquè estem davant d’un dels territoris del mapamundi amb més densitat de jaciments arqueològics prehistòrics per metre quadrat. Per tant, constitueix —diu— una de les finestres obertes més importants a la prehistòria de les illes balears i del Mediterrani.
En els escassos 702 km2 de superfície geogràfica, s’hi registra una de les densitats més altes del món pel que fa als béns arqueològics de caràcter prehistòric. A la vegada, es tracta, no pas d’una àrea salvatge sense rastres antròpics. Ben al contrari: és un territori habitat i viscut, on s’hi desenvolupa un model econòmic. Fins ara, s’hi han inventariat un total de 1568 llocs arqueològics, la qual cosa suposa una notòria densitat mitjana de 2’3 llocs per km2. Però a més, una gran part reben la categoria de Bé d’Interès Cultural (BIC), la més alta protecció legal recollida a la legislació estatal i autonòmica espanyola, i que afecta la totalitat dels jaciments significatius. En comparació amb el territori espanyol en general, vol dir que l’illa, que ocupa el 0’13% del total de la seva superfície, acull més del 9% dels BIC comptabilitzats a nivell nacional.
Per a l’expedient de la candidatura, el patrimoni arqueològic de Menorca dóna testimoni en relació a un llarg i singular procés cultural divergent en què la marcada insularitat va permetre als pobladors prehistòrics modelar i adaptar, durant segles, l’abast de les influències culturals foranes, desenvolupant un sistema d’expressions úniques i diferenciades del seu context insular i mediterrani. En conjunt, il·lustren amb nitidesa un procés cultural únic vinculat amb el seu entorn insular i mediterrani, que s’ha vist desplegat durant un extens espai de temps en fases successives, i que ha estat identificat com la “Cultura Talaiòtica de Menorca”.
Seguint la línia anterior, el relat de la candidatura posa l’accent, per tant, en aquelles construccions que només s’han trobat a Menorca i li són privatives. Així, idò, reforçant l’excepcionalitat i la singularitat del seu patrimoni específic. Entre elles, destaquen amb llum pròpia manifestacions excepcionals que són úniques i exclusives de l’illa, com ara les navetes d’enterrament, els recintes de taula o les monumentals cases circulars. Pel que fa als talaiots, encara que aquests no siguin exclusius de Menorca, el seu caràcter excepcional deriva del colossal esforç que va suposar la construcció d’aquests grans monuments. Avui es localitzen a les illes més de 340 talaiots, una cosa sorprenent per a un territori tan reduït. Els nou components o àrees territorials del bé proposat a la candidatura recullen les millors expressions d’aquest patrimoni.
Un dels aspectes en què insisteix la proposta és el de l’extrema diversitat de construccions ciclòpies presents; i que permeten obtenir una visió molt completa d’aquesta cultura a través de les seves obres, així com del procés evolutiu experimentat. Són pocs els territoris arqueològics de la prehistòria al món que permeten llegir i contextualitzar les obres del passat a través dels temps. A Menorca, el fenomen sí és possible. El bé proposat alberga així una rica mostra de monuments i llocs prehistòrics, inclosos assentaments, espais funeraris, santuaris i llocs sagrats que han sobreviscut més enllà del seu temps en excel·lent estat de conservació.
Els components del bé tenen un repertori excepcional de construccions representatiu de l’arquitectura ciclòpia que il·lustra les diferents etapes de la prehistòria de l’illa, i que mostren tota la diversitat de tipologies constructives. Constitueixen, en conjunt, una de les manifestacions més completes d’aquest tipus de construccions en termes de densitat, de diversitat tipològica i de funcionalitat al panorama prehistòric de la conca mediterrània i al dels territoris insulars.
Es dóna la peculiaritat que la Menorca talaiòtica és patrimoni i és paisatge, ambdós alhora. Tots dos factors hi són imbricats i es reclamen mútuament. En efecte, el paisatge natural es veu reforçat gràcies a la presència riquíssima de sos mil elements arqueològics monumentals.
Els nou espais o components territorials que presenta la candidatura, com una denominació en sèrie, posen en valor de manera conjunta el patrimoni arqueològic i el paisatge natural i rural associat. La candidatura, idò, no ressalta sols els valors excepcionals dels monuments, sinó també els paisatges en què estan immergits, i que hi actuen com a part del paisatge mateix.
Aquests monuments espectaculars s’insereixen en un paisatge mediterrani formant un mosaic poc alterat que fins i tot conserva trets similars que ja eren evidents a les èpoques prehistòriques. Mostren, igualment, l’excepcional persistència de les successives cultures de la pedra que s’han succeït per acumulació en el curs dels segles. Així es manifesta, per exemple, a través de l’extraordinària malla de paret seca que manté l’esperit del territori gairebé intacte: els ulls del menorquí prehistòric veien, mutatis mutandis, el que veuen els nostres ulls. D’aquesta manera, la Menorca talaiòtica testimonia avui dia un cas excepcional de paisatge arqueològic i monumental viu gairebé únic i esplèndidament preservat.
Altrament serà que Rússia, com a epicentre eslau, vulgui persistir en una mena de reedició a la manera soviètica, i, per tant, no desisteixi de les agressions contra Ucraïna. Seria una terrible context geopolític dins del qual els efectes de les bombes esmicolarien, per segona vegada, les esperances menorquines de rebre la declaració de Patrimoni de la Humanitat.
¿Qui havia dit que el patrimoni no era una matèria fràgil, amenaçada i espantosament castigada per les guerres? Ara mateix, la Menorca talaiòtica, en tant que candidata patrimonial, ho és, si fa no fa com Ucraïna, tristament castigada pels reguerons de morts, refugiats, violats i vexats. Les guerres tal volta preserven les ideologies, però és evident que ho fan al preu altíssim de la vida humana i de l’aniquilació del patrimoni fins deixar-lo en terra cremada. Menorca anhela sortir aviat del malson d’Ucraïna. O el que és el mateix: de la inòpia talaiòtica.