La guerra a Ucraïna ja fa un mes que dura. Dia rere dia veiem fotos i vídeos pertorbadors de tancs destrossats i cases bombardejades, de persones que han mort o que fugen. Sentim els crits de socors del president ucraïnès i ens indignem veient el cinisme de l’exèrcit rus. Però és complicat fer-se una idea de què està passat realment des d’un punt de vista militar. I com que sembla que el conflicte s’ha estancat, ens preguntem quin és l’objectiu de la matança contínua de persones. Aquesta és una pregunta que ha de respondre el president rus.
En aquest sentit, Putin s’ha mantingut vague, fins i tot davant del seu poble. Difon constantment nous termes per encobrir la invasió i les seves repercussions. De la guerra no se’n diu guerra, sinó “operació especial”. No s’exterminen unitats de combat ucraïneses, sinó que es desnazifiquen. I del fet que uns gestors russos assumeixin el control d’empreses estrangeres radicades a Rússia –la seva expropiació de facto– en diu “direcció externa”. El periodista rus Mikhaïl Xevtxuk diu que s’està “hipnotitzant” els ciutadans. Es pretén que no siguin conscients de l’abast del que Putin està fent al seu país i a Ucraïna.
Més sorprenent encara és que de sobte està tornant a guanyar popularitat una paraula que durant els anys del domini de Putin havia quedat desterrada dels usos lingüístics. Ara es parla de “revolució”, de l’entrada de Rússia en una nova època. Una època de la qual no es tornarà enrere. Veiem, doncs, que darrere la guerra de Moscou hi ha una aspiració més profunda. Una aspiració que el panorama general permet intuir.
Es tracta d’una revolució conservadora, una revolució de dalt a baix. A la companyia de propaganda més gran de Putin els agrada molt parlar-ne. “La Rússia del futur”, fa el títol d'un article de l’agència de premsa estatal Ria Novosti escrit per l’analista Piotr Akopov. Els articles d’Akopov, historiador i periodista, no solen distar gaire del que diu Putin. La conclusió és la següent: un cop s’acabin les “operacions militars”, ja no existirà la vella Ucraïna, però tampoc la Rússia actual. “L’esperit de la història russa ens dona una oportunitat”, escriu l’autor, “no tan sols per rescabalar-nos de la culpa per la caiguda de l’URSS, sinó també per fer una correcció i construir novament la gran Rússia”.
A aquest text –igual com als molts altres articles programàtics que han aparegut sobre Ucraïna a Moscou– se li pot treure importància pensant que és un més dels articlets eclèctics elaborats a partir de l’ideari bolxevic, estalinista i nacionalsocialista. Però ja no són les bajanades antimodernes i antioccidentals dels nacionalistes russes. Són reflexions que s’han convertit en la propaganda oficial de l’Estat. El seu missatge principal és el següent: l’època postsovièitca, una època d’ambigüitats i indecisió, s’ha acabat. Rússia està restablint la seva unitat, està tornant al seu lloc històric al món.
Això és, en efecte, una revolució: Rússia vol tornar a ser tan forta com Occident. L’“època atlàntica” –el domini d’Occident– és història, escrivia Akopov fa un any. La reunificació de Rússia amb Ucraïna serà el símbol de l’ascens rus.
A Occident costa d’entendre com és que controlar Ucraïna té un significat tan místic per a Moscou. Però per a Akopov i els dirigents russos el retorn a la grandesa anterior només pot passar per Ucraïna. “No tenim cap altra via per restablir la unitat del món rus”, afirma Akopov. I afegeix: “Renunciar a Ucraïna significaria que Rússia hauria traït tot allò que conforma els fonaments de la civilització russa i el seu caràcter nacional. Renunciar a Ucraïna significaria que Rússia deixaria d’existir”.
Va ser una humiliació nacional, escrivia no fa gaire Akopov, que la casa russa perdés una part dels seus fonaments (és a dir, la part de Kíev) i que se l’obligués a conformar-se amb l’existència de dos Estats. Vladímir Putin ha assumit la “responsabilitat històrica de no deixar la solució de la qüestió ucraïnesa a les generacions futures”. En l’època que ara comença, Rússia, Bielorússia i Ucraïna tornaran a ser un tot des d’una perspectiva geopolítica i pararan els peus a Occident”. Això s’assembla a la crida de Hitler a resoldre la qüestió dels Sudets o a annexionar-se Danzig.
Akopov planteja dues preguntes: si a les capitals europees es pensaven seriosament que Moscou renunciaria a Kíiv; i si Occident creu realment que les relacions amb aquest grup de països són vitals per a Rússia. Això, segons ell, ja fa molt de temps que no és així.
Els salts intel·lectuals que hi ha en aquests articles són vertiginosos. Però en aquesta guerra, al bàndol rus ja fa temps que han perdut tota lògica. La tesi –exposada també per Putin– que russos i ucraïnesos són un sol poble queda desbaratada vist el fracàs de l’estratègia de la guerra llampec. A Moscou es devien haver ficat al cap que la societat ucraïnesa no era més que un castell de cartes. El president ucraïnès és humorista i l’alcalde de Kíiv és boxejador: per a molts russos això era ridícul, se sentien psicològicament i moralment superiors a Ucraïna.
Que Rússia pugui renunciar a les seves relacions amb Occident sense més ni més tampoc s’aguanta per enlloc. Amb cada decret que Putin signa per salvar l’economia russa es veu més clarament. Les aerolínies russes ja estan obligades a recuperar avions Iliuixin, descartats de fa temps, per mantenir el trànsit aeri intern.
Però Ucraïna només és un mitjà per a un fi. El que hi ha en joc, diu el ministre d’Exteriors Lavrov, és l’ordre mundial futur. I Putin explica que els “esdeveniments actuals posaran punt i final al domini mundial dels països occidentals”.
Un fet gairebé més interessant que la justificació de la invasió russa d’Ucraïna és la manera com els ideòlegs veuen el seu propi país: la Rússia que ha de sorgir després de la guerra (triomfal, és clar) contra Ucraïna. Perquè, segons diuen, a Rússia mateix també cal fer-hi una “revolució”. El país, escriu Akopov, encara pateix de resultes de les “criminals privatitzacions dels anys noranta”. És vulnerable per culpa de la seva dependència d’Occident, i una gran part de l’elit s’ha orientat mentalment cap a l’Europa occidental i els EUA. Ara aquesta elit s’està esfumant. N’ha de sorgir una de nova: aquesta és una de les missions nacionals més importants perquè la revolució pugui triomfar.
La setmana passada, Putin va dir que això era una “natural i necessària depuració de la societat”. Ha qualificat els que critiquen la seva guerra de “traïdors” nacionals i ha afirmat que el poble rus “sabrà distingir els veritables patriotes dels pocavergonyes i els traïdors, i senzillament els escopirà, com es fa amb una mosca que t’ha entrat a la boca per casualitat”.
Pel que sembla, sap que quan tiri endavant els seus plans geopolítics sorgiran discussions. Per això cal desactivar la crítica per avançat. La severa repressió de qualsevol protesta contra el Kremlin en els últims anys i la detenció d’Aleksei Navalni –mesures que als observadors sovint els han semblat absurdament exagerades– ara prenen un altre significat. Tot plegat es pot entendre com una preparació per a aquesta “revolució”.
No és cap sorpresa que durant les últims setmanes hagi augmentat l’èxode d’empresaris, actors, directors de cinema i periodistes russos. Dimecres el portaveu de Putin fins i tot va haver d’apel·lar a “no fer un drama” de les sortides del país d’estrelles culturals i va dir que els que fugen són tan sols una petita part de l’elit.
Desfer-se dels que pensen diferent ha estat una part essencial de totes les revolucions russes. En tots els casos, no ha sigut tant una “autodepuració” com una purga per part dels òrgans repressius. Després de la presa del poder per part dels bolxevics el 1917, van abandonar el país una bona colla d’artistes de Rússia. Per a Lenin, els intel·lectuals no eren gens de fiar, perquè suposava que qüestionarien el règim. Just després de la guerra civil, va iniciar una caça contra “elements contrarevolucionaris” i “intel·lectuals burgesos”. Va noliejar diversos vaixells de vapor alemanys per expulsar del país filòsofs com Nikolai Berdiàiev, Serguei Bulgàkov o Ivan Ilyin. Les “depuracions” van continuar amb Stalin. “Un revolucionari és aquell que està disposat a defensar l’URSS sense reserves”, va declarar el 1927. Els “elements desmoralitzats que tergiversen les lleis, els estafadors, els sabotejadors, els paràsits, els ganduls” havien de ser eliminats. Actualment les paraules de Putin són gairebé calcades a les de Stalin.
En el text sobre “La Rússia del futur”, seguint l’esperit de Putin l’autor de Ria Novosti dibuixa una nova convivència del poble rus: ell en diu sobornost. El terme connecta amb els eslavòfils del segle XIX, que per sobornost entenien una comunitat vinculada als orígens de la identitat russa, diferenciada d’una Rússia europeïtzada. “Sobornost és el principi organitzatiu del nostre Estat”, escriu l’analista Piotr Akopov, “una manera de buscar el bé comú i la creació d’una opinió compartida que s’anomena consens”. Dit d’una altra manera: en la Rússia futura no hi haurà espai per a les opinions que es desviïn de l’establerta.
Aquesta és la imatge que els ideòlegs esbossen per a la Rússia futura. Qui repassi la història veurà semblances desconcertants amb la Unió Soviètica de Stalin. A començament dels anys trenta, Stalin també va intentar implantar la idea del patriotisme en les masses. Stalin també va presentar l’URSS com l’hereva de l’antiga Rus i a ell mateix com el genial successor dels tsars que van convertir Rússia en un Estat poderós. Aleshores, en totes les terres que hi ha entre Smolensk i Vladivostok es va crear una histèrica atmosfera de setge per part d’uns suposats enemics exteriors i es va buscar paràsits i sabotejadors. Al mateix temps, es transmetia al poble un sentiment d’orgull i d’unicitat nacional. Si bé Stalin no va iniciar cap guerra, el 1939 sí que va participar en l’ocupació de Polònia, després de posar-se d’acord amb Hitler.
I avui dia Rússia tornar a trobar-se en un punt semblant. La seva nova visió del món encara no està del tot clara. Putin sap, això sí, on vol arribar geopolíticament. Però no se sap del cert què significa això per a la transformació interna de Rússia. Nacionalització de l’economia, abolició de les eleccions, tancament de fronteres? Igual que els bolxevics, Putin ho condicionarà a la situació concreta.
Pel que sembla, però, sí que hi ha una cosa clara: “Hem d’entendre Rússia com el centre del món”, escriu Akopov. L’“operació especial”, diu, és una batalla decisiva en el camí per tornar a l’antiga Rússia. La guerra es justifica per si sola perquè amb ella es pot aconseguir aquest objectiu sagrat.
-----
Christian Neef, de 70 anys, va treballar entre el 1991 i el 2017 per a Der Spiegel, on entre altres responsabilitats va ser corresponsal a Moscou durant molts anys.
Traducció d'Arnau Figueras