La J.P., de 20 anys, reconeix que quan era petita tenia molt de caràcter i li agradava tenir-ho tot sota control. “Això en la infantesa es dona molt sovint”, explica. Estudiava en una escola en què la relació amb tots els companys era molt bona, però amb el pas del temps cadascú creava el seu subgrup d’amics. D’entrada, això no havia d’esdevenir un problema. En el seu cas, eren ella i dues noies més, però a finals de cinquè de primària una d’elles va marxar de l’escola i només en van quedar dues.
Arribats en aquest punt, J.P. s’adona que la seva companya es relaciona cada vegada més amb un grup més nombrós i que a ella l’estan deixant de banda. “Vaig perdre el contacte i, per molt que em coneixien de tota la vida, no em permetien entrar-hi ni relacionar-m’hi” Comenta que, a l’inici, es pensava que això passava en dies puntuals. Ella ho intentava, però “no acabava d’entendre el perquè de la situació” i “cada dia em qüestionava coses”. Ara, als seus 20 anys i conscient del que va viure a les acaballes de l’educació primària, pot afirmar sense pèls a la llengua que va ser víctima d’assetjament escolar.
A Catalunya, segons dades de l’informe Bullying i ciberbullying a l’educació primària a Catalunya, un de quatre alumnes d’educació primària manifesten haver estat víctimes de bullying. S’entén per assetjament escolar qualsevol maltractament físic o psicològic que pateixi un menor en la seva època estudiantil i, tot i que en la majoria d’ocasions succeeix a l’escola, també es pot arribar a presenciar en els àmbits extraescolars.
Sisè de primària, inici i fi de l’assetjament
“Com pot ser que amb un any tot hagi canviat? Què estic fent malament per no tenir de cop i volta relació amb aquestes persones? Què puc fer perquè m’escoltin en lloc de girar-me la cara?”, es preguntava J.P. quan es trobava en els moments més forts de l’assetjament. “Cada dia arribava plorant a casa”, i en el moment en què els pares li van preguntar què passava, ella els va explicar que els seus companys no la tenien present en cap moment, que no comptaven amb ella a l’hora de crear grups de treball, que no li deien res quan quedaven a fora de l’escola, fins al punt d’arribar-se a preguntar “per què no tinc amics”.
Tot i desconèixer els motius pels quals els seus companys es van convertir en agressors, ella ho atribueix al fet que tots es reien d’un seu amic que tenia dificultats per llegir amb fluïdesa. “Jo no ho vaig trobar correcte i ho vaig voler frenar”, i quan tots van veure que ella el defensava i l’altra gent se’n seguia burlant, va ser quan la situació va anar in crescendo. Des d’aleshores, a sisè de primària, van començar a parlar d’ella a l’esquena, se’n reien i fins i tot tenia por d’intervenir durant la classe. Un seguit de situacions que s’acumulaven a mesura que passaven els dies.
“Quina va ser la posició de l’escola?”, li preguntem. “La solució fàcil era defensar el grup gran. Jo recordo que la gestió va ser nefasta”, lamenta. Va explicar-li el cas a la tutora i a la directora, les quals “em feien veure que el que deia no era cert i compraven la versió de les altres persones”, esmenta. Davant la negativa de l’escola de posar punt final al cas, es va veure obligada a marxar del centre i a començar l’ESO en un altre institut.
L’extraescolar, un abans i un després
En l’activitat esportiva extraescolar que practicava, tot i compartir espai amb companys de l’escola, l’assetjament no feia acte de presència. “El que no va fer la professora a l’escola ho va fer l’entrenadora a l’equip”, diu. A l’escola, però, la situació era completament diferent: “era com una contradicció”. A tercer d’ESO seguia vinculada a l’extraescolar i va presenciar un gir de 180 graus. Es va canviar d’entrenador, tots els valors es van perdre i “em vaig sentir igual que a sisè”. En sentir-se, de nou, assetjada, va deixar “un esport que m’agradava” i “vaig haver de demanar ajuda psicològica”. “A la primera sessió de la teràpia li vaig explicar tot. Ella em va dir que era bullying i vaig poder començar a respirar tranquil·la”, explica.
Després de més de sis anys, ha perdut el contacte amb la majoria dels companys, a pesar que amb alguns es van retrobar al batxillerat, i no recorda que ningú li hagi demanat perdó. “Un ‘ho sento’ potser sí”, afirma. “Però com que no va venir de les dues persones que més esperava, va quedar en l’aire”, conclou.
Més enllà de primària
M.A., de 14 anys, que per explicar el seu testimoni ha preferit canviar-se de nom, està cursant quart d’ESO i des de tercer de secundàriapateix assetjament escolar. A primer de l’ESO la van separar del seu grup de primària i “vaig perdre el contacte amb tots”. A segon, però, es va tornar a trobar amb els seus excompanys, però “la relació i el grup ja no existia”. I a tercer, de nou, l’institut va fer algunes modificacions en les classes, i és “quan em vaig quedar sola”, moment en què van començar les agressions psicològiques. Relata que l’intentaven deixar en ridícul en públic, s’inventaven coses de la seva vida privada i difonien falsedats sobre la seva família. Uns fets que ara a quart es produeixen en menor mesura, però la problemàtica encara està latent, tot i que “ara estic una mica millor perquè hi ha dues persones amb les quals puc parlar”.
Com J.P., M.A. no acaba d’entendre el motiu pel qual li passa tot el que està vivint, però insinua que és perquè “sóc l’única que no està obsessionada amb l’alcohol i les relacions sexuals”. “Entenc l’adolescència d’una manera diferent”, aclareix. L’alumna relata que la posició de l’institut és incorrecta i que posa en dubte la seva versió. “Les tutores es pensen que l’institut és perfecte i que no hi ha problemes”, amb l’afegit que hi ha mala relació amb alguns professors. Va intentar parlar amb direcció en més d’una ocasió, “però m’ho prohibien, ja que deien que abans havia de parlar amb la tutora”. L’any passat li ho va explicar tot a la psicòloga del centre, que detalla que es va encarregar d’avisar les tres persones més conflictives. El cert és que, segons M.A., “no va servir gaire de res, perquè després ells ho van explicar tot a la resta de companys” i la roda no es va aturar, sinó tot el contrari.
A dia d’avui assisteix a teràpia “perquè m’ajudi psicològicament a no entrar en una gran depressió”. A primer i a segon d’ESO, com que a la classe se sentia còmoda, no va veure la necessitat de canviar de centre. A tercer, en canvi, en tenia ganes, “però la Covid em feia respecte perquè amb les classes en línia no hauria conegut a ningú”. No obstant això, el batxillerat sí que té previst fer-lo en un altre institut, atès que “si anés al mateix que va tothom, me’ls continuaria trobant i no sortiria mai d’aquest bucle”.
“Es reien de mi pel meu aspecte físic”
“De cop i volta em vaig trobar que els nois del meu curs i alguns més grans es reien de mi pel meu aspecte físic. Mentre anava pel carrer amb les meves amigues, persones que no coneixia em començaven a dir coses”, explica l’E.S., de 19 anys. Des de primer fins a tercer d’ESO va patir assetjament escolar. En l’inici no li donava massa importància, però al final “inclús em feia por sortir de casa”. “Primer es posaven amb mi per l’aspecte físic i després ja era per a qualsevol ximpleria”, diu. En el moment del canvi de primària a secundària “era molt amiga d’un grup de nois”, però en iniciar-se les classes “vaig començar a ser objecte de burla”, comenta.
Va aconseguir participar en un programa de medicació per solucionar el problema i fer una sessió amb el company que més es burlava d’ella, en què “deia que m’inventava les coses i em culpaven a mi d’actuar malament”. El punt més àlgid del conflicte es va produir a educació física “quan em vaig encarar amb un noi”. Un estira i arrosa que la va enviar al despatx del director. “Li vaig dir que portaven tot els temps rient de mi i que sortia de les classes plorant”, però “em van culpar a mi”, lamenta.
La seva família ja sabia que E.S. no estava a gust i que tenia alguns problemes, però va ser arran d’aquest últim episodi que “la meva mare va obrir els ulls i van veure que estava patint”, la qual la va animar a anar al psicòleg “perquè vaig entrar en una depressió”. “Em va ajudar a aprendre estratègies perquè no m’enfonsés”, diu. Com la J.P. i tal com t’he previst fer-ho la M.A. l’E.M. va abandonar l’institut a mitjans de tercer. Al grup d’amigues els va explicar que marxava perquè no s’havia solucionat al problema, mentre que a la resta de companys “els vaig dir que era per altres temes”. En el nou centre, tot i tenir algun problema amb un company en l’inici perquè “anava a la defensiva”, detalla que les persones li van donar molt suport i “les professores em van ajudar molt”. Arran de tots els episodis que va viure, va aprendre una lliçó: “els dèbils hi surten perdent i perquè ningú et faci mal has de ser forta”.
Un cop detectat el cas, no perdre de vista la criatura
L’associació No al Acoso Escolar (NACE), amb seu a Barcelona i formada per personalitats d’àmbits com l’educació i la psicologia, té com a principal objectiu donar suport i assessorar les víctimes que pateixen assetjament escolar i a les seves famílies. CarmenCabestany n’és la presidenta i en conversa amb EL TEMPS relata que en l’actualitat hi ha una manca de dades actualitzades i sòlides pel que fa al bullying. És per aquest motiu que “volem impulsar un estudi ben fet perquè puguem analitzar al detall quants casos hi ha”, diu. No obstant això, els estudis més recents relaten que “l’etapa en què es produeix assetjament de manera més freqüent és al tercer cicle de primària”, entre el 10 i 11 anys, comenta.
Cabestany es mostra crítica amb el Departament d’Educació, a qui li retreu que els claustres “no reben formació concreta sobre aquest tema” i que de la mateixa manera que es fan campanyes contra l’assetjament a les dones, “també se n’hauria de fer per als nens”. Insisteix en el fet que la problemàtica rau “en la maquinària i el funcionament”, ja que és freqüent que qui ha d'investigar un cas de bullying “no sàpiga interrogar i es conformi amb la versió de l’assetjador”. També posa èmfasi que el Parlament va aprovar el Decàleg contra l'assetjament escolar de NACE, “però ningú no ha fet res per implementar-lo”, tot i reconèixer que “hi ha gent a tots els partits que està molt conscienciada sobre el tema”.
La presidenta explica que en el moment que es detecta un cas de bullying, “el principal és no perdre de vista la víctima per saber el grau d’afectació que presenta”. En aquest sentit, detalla que la família s’hauria de fixar en tres C: “en els Canvis que presenti la persona”; en el que ens diu el seu Cos encongit; i en el desig que tingui l’alumne de fer Campana. Pels docents hi hauria una quarta C, la de Costums: “l’alumne arriba tard a classe perquè no vol coincidir amb els altres companys al passadís, demana anar al servei quan no toca perquè no s'ha atrevit a anar-hi durant el pati per por de les barbaritats que els agressors li poden fer, no vol sortir a la pissarra perquè queda exposat a burles...”.
Un cop detectat el maltractament, els pares ho han de notificar als responsables del centre. Si la resposta es canalitza amb la “culpabilització de la víctima o et diuen un “bé, ja ho mirarem””, el següent pas és deixar la problemàtica per escrit en el registre del centre i posar-se en contacte amb inspecció. Malauradament, quan es fa això “l’escola entén aquest pas com un atac declarat”, explica Cabestany, qui afirma que NACE sempre procura que la família “s’entengui amb el centre, però aquest no sempre s’hi posa seriosament”. Per Cabestany, no només s’ha d’actuar per la víctima, sinó també per l’assetjador, ja que “si li surt bé, ho anirà repetint i el dia de demà pot ser un maltractador”.
“No podem tirar la tovallola”
J.P. estudia psicologia i treballa al món del lleure, dos vessants que, segons ella, li permeten fer una lectura més clara sobre per què succeeix l’assetjament. “Jo sé que hi ha un grup de persones, perquè una sola és complicat que ho tiri endavant, que necessiten sentir-se millor amb ells mateixos. I si opinen que cal deixar de banda una persona, és millor sumar-se al carro de la majoria”, explica. L’E.M. fa la mateixa lectura i afegeix que els agressors “no tenen autoestima i necessiten veure l’altra gent pitjor per així créixer”.
“Quin missatge traslladaríeu als joves que pateixen assetjament?”, els preguntem. “Que trobin la força i l’amor propi. Que s’animin a parlar-ho i a muntar una revolució. Al final, tot acabarà sortint bé perquè són forts”, diu E.S. Per la seva banda. J.P. comenta que “s’han d’adonar que alguna cosa no funciona, que vegin que no estan còmodes i que hi ha un problema” i que, per davant de tot, “el més important és que no podem tirar la tovallola”.