El segon volum del Dietari de Canonges de Quim Torra són gairebé 300 planes de notes sobre la seva activitat política entre el dia 1 de maig i l’1 d’octubre de 2020, encapçalat per un pròleg breu i sucós que és possiblement l’únic que llegiran els periodistes. El pròleg acaba amb unes referència al laberint (Ho reitero: l’única certesa que m’enduc de les hores incertes és que la independència és justa i necessària, però que només la força col·lectiva ‘ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobre, saltant tots els seus murs’). I aquest és el problema, exactament, no tan sols del llibre sinó de la política catalana. No se sap què es va pactar a canvi de la llibertat dels presos polítics de l’octubre català, però la parròquia molt majoritàriament intueix que el preu era la impotència. Ser un cigronet entre gegants (o simplement entre persones d’altura normaleta) implica que no es té prou força per saltar-se res. Ni tan sols per plantar cara a una inhabilitació, cosa que ha fet Quim Torra i ningú més.
El mateix president Torra reconeix que els dies de la seva presidència es van viure “al límit de la pressió suportable” (p. 27) i cap lector hauria de perdre de vista aquesta situació. Una cosa és llegir aquest dietari des de la calma de les biblioteques o des del sofà de casa i una altra, molt diferent, passar pel calvari de governar un país amb eines de fireta, entre ganivetades múltiples i diverses (especialment enmig d’un “foc amic” digne de millor causa) i, a la pràctica sense un partit mínimament seriós al seu darrere. Afegiu-hi que l’autor recull les seves idees en una situació personal al límit, amb la dona malalta d’un càncer i atacs repugnants a la seva família.
És difícil (fins i tot resultaria un pèl cínic) demanar “objectivitat” a algú que està essent massacrat humanament i que, a més, té plena consciència que la seva presidència està essent torpedinada per tota una sèrie de condicionants previs i inconfessables malgrat la retòrica. Siguem clars: si alguna cosa es fa palesa entre línies en la lectura d’aquestes Hores incertes és que Esquerra Republicana actuava amb un full de ruta condicionat pels pactes vergonyants amb el socialisme i els partits del 155 que ha fet ERC a canvi de la llibertat d’Oriol Junqueras, pactes que Torra no esmenta perquè ni falta fa però que s’endevinen sense cap dificultat. Si com pensa Torra “el topall de la gàbia constitucional és indiscutible” (p.133), la seva estratègia i la d’ERC era clarament incompatible.
Enmig del que anomena “una guerra de Vietnam entre socis” (p. 41) les referències a Junqueras són d’una educació britànica quan podrien haver estat d’una franquesa napolitana. Però és que al president Torra sempre l’ha matat un excés de bona educació apresa als jesuïtes i per això pot acabar explicant, per exemple, que després de saludar-se “protocol·làriament” amb Salvador Illa i Ada Colau constati : “sempre em costa, tot això, no sé pas mai què dir-los” (p. 153). Els retrats d’Illa, Iceta i Colau (o caldria dir els retrets?) que es fan al llibre seran material imprescindible per a la valoració pòstuma d’aquests dos personatges que algun dia haurà de fer un historiador.
El paràgraf que dedica a José Zaragoza és d’una claredat diàfana perquè tot al llibre indica que aquesta és la seva opinió també sobre bona part del món polític català. Paga la pena reproduir-lo íntegre en la mesura que revela, al mateix temps, la grandesa i la impotència de la presidència de Torra: “aquest individu, enganxat com una paparra als sous públics i al seu partit des de temps immemorials, conspiranoic i cínic, involucrat en el cas de La Camarga, és l’exemple perfecte del polític primari, xaró i sense principis. D’acord, tots ho sabem. I com és que es mantenen? Perquè senzillament suporten el que siguin per continuar perpetuant-se, i t’acaben vencent perquè tu ets incapaç d’empassar-se el que ells amb tota tranquil·litat s’empassen com si estiguessin prenent les aigües en un balneari (p.187).
Aquesta és la pregunta que un lector de Les hores incertes no pot passar per alt: sabent quina mena de bestiar hi pastura, pot dedicar-se a la política una persona que aspira a ser decent? És compatible (o no) llegir poesia i governar un país a mig fer? Té dret un polític a voler-se fer vell “en una ciutat amb soldats no gaire de debò”, com la del poema “Bèlgica” de Carner que el president Torra diu que algun dia es farà emmarcar? O li cal lluitar des de la més vulgar prosa administrativa i emprar els mateixos recursos que els seus adversaris? Bertolt Brecht, un altre gran poeta que Torra no esmenta, va demanar en temps d’exili i fosca que quan la posteritat parlés de les seves febleses recordés també els temps ombrívols que li havia tocat viure. Deia Brecht, estalinista sense manies, dissortadament nosaltres/ que volíem preparar el camí per a l’amabilitat/ no vàrem poder ser amables. Al final, un cop digerida la lectura, queda la sensació que ell va voler ser amable, però que això és impossible quan la maltempsada ha estat profunda, entre el nyec-nyec de les oques i l’udol dels llops.
Quan ressenyava aquí el primer volum d’aquest Dietari de Canonges, vaig escriure que sense perspectiva històrica i encara al mig d’una pandèmia de dimensions insospitades, Quim Torra havia fet un acte de valor gairebé suïcida. De Leshores incertes cal dir-ne el mateix. Però un cop fet el dol ara cal la força. Perquè sense força no es fuig del laberint.
