La Llibreria Lluna, de Palma, havia de ser el passat dijous l’escenari de la presentació de la reedició del llibre «Crònica d'un presoner mallorquí als camps de concentració (1936-1942)», publicat per primer cop el 1991 per l'editorial Lleonard Muntaner, amb la presència del seu autor, Gabriel Riera Sorell, de 102 anys, el darrer supervivent illenc dels camps de treballs forçats del franquisme. No hi pogué assistir. La mort li ho va impedir dos dies abans. Desapareixia així aquest lluitador incansable per les llibertats i la república. Mai va deixar de creure en els seus ideals socialistes, que li costaren la repressió feixista.Nascut al poble mallorquí de Sant Joan el 1919, Gabriel Riera Sorell va ser militant de les Joventuts Socialistes Unificades durant la Segona República i el 1936 va ser empresonat pels franquistes.
Fa trenta anys va publicar el llibre de memòries citat, una obra que aleshores va tenir un ressò important, no debades era la primera vegada que es tenia un testimoni directe d’un dels presoners de la xarxa de camps de treballs forçats a Mallorca, l’existència dels quals havia passat desapercebuda fins aleshores per a la majoria de la població de l'illa. Ara, la reedició, ampliada, havia de ser un homenatge en vida a la figura de Gabriel Riera. No pogué ser. Queda el record una biografia marcada per la repressió per mor de la seva lluita a favor dels ideals democràtics, republicans i socialistes.
El 14 de novembre de 2020 Riera era objecte d’un reportatge de l’edició balear d’El Mundo en la qual explicava –des de la residència d’ancians en la qual vivia– la seva intensa biografia i en especial el pas pels camps de treballs forçats, tant a Mallorca com a la Península i Àfrica. Recordava que fou detingut amb 17 anys sota l’acusació de ser membre de les Joventuts Socialistes. Un grup de falangistes l’anà a cercar a ca seva, però ell no hi era. En arribar, sa mare li explicà que el cercaven i ell, segur que no havia fet res mal fet, es presentà en el quarter militar de s’Arenal. Allà se li acabà la llibertat. El tancaren a la presó de Palma de can Mir i, al cap de poc temps, l’enviaren a fer feina forçada a un camp a prop de Campos, a picar pedra per a la carretera que portava a la localitat. Començava així el seu itinerari per aquells centres d’abusos de tota mena. La vida en els camps era extremadament dura, els condemnats no rebien suficient menjar i ell sovint s'alimentà de caragols: «caragol que veia, me’l menjava». No era tan sols la carència de menjar, també mancava l’aigua. Les penúries no s’acabaven mai. Recordava que els polls els devoraven, que la higiene era nul·la, que dormien en lliteres de fusta –sense matalàs– de dues i tres altures, que els feien treballar entre vuit i nou hores i que l’escassa alimentació era sempre la mateixa: brou amb patates. Cada matí, abans de partir a la tasca, i cada nit, abans d’anar a dormir, tocava cantar l’himne de la Falange, el Cara al sol: «jo el vaig cantar més vegades que molts falangistes», deia al periodista, somrient sorneguer. Va passar per sis camps a Mallorca. Després el se’n dugueren a un altre a Àfrica, a Tetuan, del qual va fugir amb 3trescompanys, però dissortadament van ser detinguts de bell de nou pocs dies després, quan «només ens quedaven 10 kilòmetres per arribar a la llibertat».
De Tetuan el portaren a Màlaga, el pitjor dels camps: «dormíem de quatre en quatre en tendes de campanya que eren per a dues persones, sobre la terra, aguantant l’aigua de pluja, el fred...», l'infralimentació, llargues jornades de dura feina i, a sobre, els maltractes dels guardians. D’allà passà a un altre camp a Córdoba, on el seu cos no pogué més. L’ingressaren en un hospital, amb 21 anys i pesant només 40 quilos.
Aquell infern acabà el 1942. Un dia el cridaren a l’oficina d’un capità que li digué que ja era lliure. Que podia tornar a ca seva. Des de Córdoba, sense un cèntim. Havia passat sis anys tancat sense saber perquè, només pel fet de ser socialista. Sa mare li va fer arribar els doblers que pogué per tornar, però no eren suficients. Caminant llargues distàncies aconseguí arribar a València i embarcar-se cap a Palma. Durant molts dies dormí al terra, no s’acostumava al llit. Menjava el que bonament podia aconseguir sa mare. Tot dos ho passaren força malament. Son pare també havia estat detingut i condemnat a mort, empresonat a Alacant, però finalment fou indultat.
Gabriel Riera era conscient que tenia poc futur, a Mallorca. S’arriscà i partí, amb tres amics, cap a l’Algèria, amb una petita barca. Allà, colònia francesa, aprengué ràpidament l’idioma i es col·locà en un taller de l’estació marítima d’Alger, on progressà i aconseguí guanyar-se prou bé la vida. Suficient, almenys, per enviar a demanar son pare –quan sortí de la pres – i sa mare, per poder gaudir d’una vida familiar junts, sense ensurts, tranquils... per primer cop d’ençà el 1936. Foren els anys més feliços de Gabriel, sobretot a partir quan allà es casà. Fins que amb la independència d’Algèria, el 1962, abandonaren el país i decidiren tornar a Mallorca, on s’instal·laren a la casa que tenien a la barriada palmesana de Son Cladera.
Gabriel va viure de forma anònima els anys següents, dedicant-se a la família, la feina i veient com canviaven les coses, com moria el dictador, com no tornava la seva estimada república però sense renunciar mai a les seves idees i envellint fins que ingressà en una residència d’ancians a la qual morí el passat 15 de febrer.