Valencians de perfil amb el referèndum

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Faré tot seguit una afirmació que potser caldria corroborar amb instruments sociològics, però em fa l’efecte que la percepció al País Valencià del procés sobiranista de Catalunya, i en els termes més immediats del referèndum del proper mes d’octubre, presenta algunes singularitats en relació amb la resta de l’Estat.

Els sectors més a la dreta, representats políticament per PP i Ciutadans, tenen una visió que no s’allunya ni un mil·límetre del que poden pensar a Múrcia o Cantàbria. Les veus, poques, que adverteixen que el maltractament al País Valencià podria derivar en un procés com el de Catalunya són poques. I ningú no les escolta. Ni tan sols per fer tímids advertiments a Madrid, no siga que es pense qui sap què.

A l’esquerra, la cosa és més diversa. Oficialment, cap dels partits importants, l’espectre que va del PSPV-PSOE a Esquerra Unida, passant per Compromís i Podem, no han mostrat simpaties pel procés d’independència, la qual cosa sols pot estranyar a algú que no coneix les entranyes sociològiques valencianes. El que no implica que a les bases, sobretot de Compromís, hi haja no poca gent que empatitze amb l’objectiu polític de l’independentisme, de vegades amb la mateixa vehemència que els satèl·lits valencians d’Esquerra Republicana o la CUP. Sense fer-se moltes il·lusions sobre les possibilitats valencianes de seguir un camí semblant, això sí.

El referèndum a Catalunya previst per al proper 1 d’octubre, tanmateix, és una altra cosa, situa el debat en un punt diferent. Des del punt de vista de la dreta no hi ha dubtes ni vacil·lacions sobre el "desafiament sobiranista". En el PSPV-PSOE, mentrestant, s’atenen al guió estatal i constitucional i llancen sil·logismes absurds a l’estil volem que els catalans voten, però dins de la legalitat, ergo no poden votar en referèndum si no és legal, com va dir José Luís Ábalos, el nou home fort del socialisme valencià a Madrid. Atesa la posició del PSC, tampoc no calia esperar una altra cosa.

A l’esquerra dels socialistes resulta més difícil de justificar encara una posició contrària al referèndum, un mecanisme democràtic demanat per una majoria molt seriosa a Catalunya, ja siga per votar a favor o en contra. I la intel·ligent pregunta que es planteja, incloent la referència a una Catalunya republicana, ho fa més complicat. Fins i tot, una figura rellevant -retirada de la primera línia-, l’ex-diputat d’Esquerra Unida Ignacio Blanco, va assegurar a Twitter que votaria al referèndum si fóra català. Tot i no ser independentista ni considerar-se nacionalista, Blanco argumentava que aquesta és l’única eixida davant d’un Estat enrocat i que no contempla, ni com a possibilitat, un escenari federal.

La de Blanco n'és una excepció, no sols dins del seu partit. A Compromís i Podem, sobretot, la posició és posar-se de perfil, fer com que el debat no va amb ells. En moltes ocasions refugiant-se en discursos equidistants com els que es poden veure a les xarxes o en les tribunes de premsa. Posant amb el mateix pes en el plateret a Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, presentant el conflicte a Catalunya com un "xoc de nacionalismes". Ni tan sols el pretèrit interès de Pablo Iglesias per la consulta ha fet forat més que en alguns militants escampats. I el ritme que marca Mónica Oltra en Compromís ja el coneixem.

Els temps del País Valencià són uns altres, és evident, però evadir-se de l’enfrontament entre l’Estat i Catalunya és posar-se una bena als ulls, és donar per bo l’immobilisme espanyol i que els problemes es resolen sols, per esgotament. Oblidant que hi ha a la mà mecanismes democràtics perfectament vàlids i homologables internacionalment per dirimir conflictes. Però no s’han explorat totes les vies de diàleg perquè hi ha una paraula, "referèndum", que ni tan sols es contempla per solucionar una tensió territorial que dura segles.

Si ens posem de perfil, si els valencians continuem mostrant aquest candor, no cal que continuem fent actes grandiloqüents exigint un millor finançament perquè ningú no ens creurà capaços d’anar un pas més enllà. La consulta de Catalunya, en resum, és l’únic mecanisme que hi ha a l’horitzó per sacsejar una mica aquest Estat caduc. Fer com que no va amb nosaltres és un error.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.