És difícil sentir més vergonya (i no vergonya aliena, sinó pròpia) que la de veure un parlament democràtic decidit a solucionar el passat quan no es veuen amb cor de legislar el present. El debat sobre les bruixes al parlament de Catalunya podria ser considerat una anècdota o se li pot atorgar categoria. Legislar sobre símbols quan no es pot influir sobre els fets pot ser una estratègia o una qüestió de gustos, però en tot cas també sembla un símptoma. La sobirania popular en teoria estava pensada per a altres coses, aquí i arreu, però la gestualitat i la sobreactuació retòrica de la política institucional progressa cada matí un pas més. El món real i el sistema polític es distancien sense remei i no és cosa només de la misèria local. Poc o molt està passant arreu. Pel que sembla tots plegats vivim tan contents i satisfets que ja només aixequen passions les bruixes o la delegació espanyola a Eurovisió. Mentrestant, que el país arrossegui un deute descomunal, que el treball sigui precari, que la covid-19 hagi mostrat les limitacions del sistema sanitari, que el català estigui sota mínims, que els mestres es vegin impotents a les aules o que el transport de rodalies estigui absolutament trinxat, segurament ja no mereix consideració a la seu de la sobirania nacional (o ja definitivament autonòmica). O simplement no hi poden fer res.
L’any 2019 es va publicar un llibre molt interessant de Martha Nussbaum (La monarquia de la por, hi ha edició en llengua fàcil a Paidos) on la filòsofa nord-americana plantejava com la por estava essent cada cop més el sentiment polític dominant en aquests darrers anys, amb la seva corrua destructiva, feta de ressentiment, angoixa i pèrdua de confiança social a velocitat accelerada. La sensació que és massa fàcil que passin coses dolentes i pràcticament impossible que arribin bones notícies ha crescut acceleradament amb la pandèmia i, alhora, és fàcil adonar-se que la gent, fastiguejada del joc polític de baixa estrofa, va tancant-se cada cop més en la vida privada. La política centrada en l’espectacle no ajuda gens a construir confiança social.
Fer creure al respectable públic, com va pretendre en seu parlamentària l’honorable senyora Basha Changue Canalejo, diputada de la CUP, que les bruixes eren “un model de resistència anticapitalista” provoca, com a poc, un somriure de commiseració. Però el problema no és el que discuteixen els nostres diputats, sinó el que es neguen a debatre. I no parlo de com implementar la DUI sinó sobre el problema més important d’aquest país, que és la disminució del nombre de catalanoparlants i la crisi de la natalitat, que això sí que és cosa de bruixes. Potser l’esfondrament de la natalitat, sigui també un símptoma d’aquesta sensació de no future que creix arreu. Ja tenim tres vegades més gossos que nens, però al mateix parlament que es dedica a desfacer enturtos del segle XVII ningú (ni tan sols l’extrema dreta, sempre tradicionalment natalista), no se li ha acudit proposar una comissió parlamentària per parlar-ne.
És més còmode fer teatre i imaginar-se que som les netes de les bruixes que no vàreu poder cremar que assumir que les nostra àvia anava a missa amb mantellina i el nostre avi era carlí. Ser carlí avui té poca èpica. Però pretendre que el Parlament (una paraula que abans s’escrivia amb majúscula) s’hagi de dedicar a aquestes coses tan curioses no és cap casualitat, perquè cal dir-ho, aquesta no és una especificitat catalana. Arreu s’ha imposat una política de les emocions cada cop més allunyada de la racionalitat i que ignora el càlcul de conseqüències en l’acció política. Només cal mirar-se la bibliografia sociològica o la filosofia política dels darrers vint trenta anys per constatar que el vocabulari polític cada cop usa un vocabulari més emocional i com la compassió i les diverses variants de l’autoajuda han ocupat cada vegada més el lloc que en bona teoria democràtica correspondria a la justícia. L’universalisme il·lustrat va de baixa i en la borsa dels valors pugen l’emotivisme, el subjectivisme i els sentiments “cuquis”. En la crisi del bé comú només se salven les virtuts privades i la caritat i els bons sentiments (actituds molts pròpies de senyores marqueses d’altre temps) van substituint la lluita per la justícia social.
És més fàcil preocupar-se d’indultar (?) les víctimes del "feminicidi institucionalitzat" de l’any de la picor que preocupar-se per les condicions de vida de les prostitutes que es busquen la vida cada nit a la part de sota de les Rambles. Els bons sentiments són per a qui se’ls paga, però la justícia hauria de ser per a tots. El president Aragonès pot dir tranquil·lament que cal "recuperar i mantenir viva la memòria de totes les dones assassinades fruit de la misogínia que impregnava la societat catalana" i usar el verb en passat com si això no succeís encara cada dia. La banalitat del bé ocupa el lloc de la banalitat del mal i potser ens n’hauríem de felicitar si és un símptoma de civilització. Però, en realitat, aquesta profunda emotivitat i el subjectivisme polític que hi ha al darrera no és sinó una fórmula més sofisticada de la misèria política.
Segons la clàssica explicació d’Arendt el mal es torna banal quan es converteix en un procediment burocràtic executat per funcionaris incapaços de pensar en las conseqüències dels seus actes. Ara estem entrant en el recargolament del concepte i convertim el bé no en una virtut cívica sinó en un reclam turístic. Les bruixes portaran turistes a Viladrau, que és del que es tracta sobretot ara que no hi ha bolets i, a més, serviran per a que tots semblem retrospectivament moderns i compassius. Al Departament dels Pirineus Orientals (altrament conegut com a Catalunya Nord) ja fa temps que floreix una industria folklòrica bruixística i al Conflent es poden comprar tota mena de “gentilles sorcières catalanes” de coloraines per atraure la sort. S’ha convertit en costum regalar-ne a les parelles quan es casen i fins i tot serveixen per dormir bé a les nits. Com s’han de veure elles que tants malsons van provocar! Les bruixes de dormir bé són de color violeta, tot sigui dit.
A Catalunya sud, vist que tenim parlament, i com que les úniques bruixes que ens fa por són les de la Junta Electoral, tirem més amunt i el govern en ple s’entreté participant d’una faramalla que, d’altra banda, d’aquí a poc temps quedarà oblidada com tantes altres decisions del tot transcendentals i del tot prescindibles. Quan la política es fa des de les emocions i convertim les bruixes en tema de debat polític, passen coses com les que s’han vist durant el confinament i els gossos tenen més dret a sortir al carrer que els nens autistes, sense que de les inquisicions modernes se’n preocupin ni les parlamentàries de la CUP. A la policia del pensament ja li està bé. La degradació de les institucions encara els fa un favor. Però de la fallida de la política en nom de l’emotivisme no en sortirà altra cosa que misèria. El dia, cada dia més proper, que el PP i Vox tinguin poder (democràtic!) per tancar el parlament i acabar amb la ja retallada autonomia nostrada, no ens salvaran ni les bruixes. Estem preparant la nostra foguera amb santa ingenuïtat. O sancta simplicitas!, va ser, per cert, l’última frase de l’heretge Jan Hus quan va veure una padrina que venia a portar un feix de llenya a la fogata on el van cremar. Als lliure pensadors i a les bruixes sempre ens cremen els bons cristians i les persones amb bons sentiments.