A tocar de l’estació del Nord de València, hi ha l’institut d’ensenyament de secundària Lluís Vives. Quasi un milers d’alumnes de la ciutat, entre el diürn i el nocturn, hi estudien cada dia. Alumnes que entren i ixen, hormones entremaliades, jovenalla fent-la petar, riures, abraçades amorosides... A primera vista, el Vives podria ser un institut com qualsevol altre. Però no ho és. Perquè el febrer de 2012 les protestes estudiantils que s’iniciaren en aquest centre van generar una resposta policial desproporcionada i aquesta, alhora, provocà una onada de solidaritat ciutadana. En ple crac financer de l’Administració valenciana, l’estudiantat del Vives protestava per un sistema educatiu públic pauperitzat.
L’alumnat d’altres centres també s’hi havien manifestat, amb actes simbòlics. Cap, però, no era tan cèntric com el Vives; i cap, tampoc, va topar-se amb l’agressivitat d’uns antiavalots que actuaren amb una contundència absolutament desproporcionada. Les imatges de la policia, armada amb casc, porra i pistola, corrent darrere d’estudiants imberbes va pegar la volta al món. La contundència de les imatges va generar una onada de solidaritat. Fins i tot la gent despolititzada va sentir empatia cap a les víctimes d’aquell abús d’autoritat.
En molts sentits, la Primavera Valenciana va significar un punt d’inflexió. Aquells fets, que es van prolongar durant vuit dies, van mostrar la pitjor cara de la gestió pública. Els valencians i les valencianes podien tolerar cert grau de corrupció i de balafiament dels diners públics, sí. Però una cosa era això i l’altra eren les imatges de la policia arrossegant una adolescent de 15 anys o el cap obert i ensangonat d’un jove que només tenia la motxilla com a arma. A ulls de molts, s’havia traspassat una línia roja. Una cosa eren els diners; l’altra, la violència física contra xiquets i adolescents. La Primavera Valenciana va accelerar la decadència d’un Partit Popular que governava amb comoditat al País Valencià des de 1995.
“Per a una part de la població menys polititzada, aquells fets van dur-los a qüestionar-se si estaven disposats a tolerar aquella manera de governar”, analitza Aida Vizcaíno. Aquesta sociòloga i politòloga no creu que la Primavera Valenciana suposara la gota que va fer vessar el got, però sí que va contribuir a afonar la imatge i les expectatives del partit que aleshores estava en el govern.
Era una situació inimaginable només dos anys abans. En les eleccions autonòmiques de 2011, 1,2 milions de votants havien fet costat al Partit Popular a pesar de l’ombra que, en forma de cas Gürtel, planava sobre Francisco Camps. Era un poquet més de la meitat de totes les paperetes emeses: en total, 55 escons a les Corts. Havien passat dos anys d’ençà que Camps havia estat imputat pel cas dels vestits. El 2011, tanmateix, el 30% dels valencians valoraven Francisco Camps amb una nota de 7 sobre 10. El 42% dels valencians afirmaven que anhelaven una altra victòria dels conservadors.
La festa sí que s’acaba
A pesar dels estudis demoscòpics, però, alguna cosa havia començat a clivellar-se. El juliol de 2011, només un mes després de prendre-hi possessió, Francisco Camps es veia impel·lit a dimitir. El cas Gürtel l’acaçava i Mariano Rajoy, no sense resistència, va haver d’ensenyar-li la porta d’eixida. Alberto Fabra el substituí.
Per a quan el fins aleshores alcalde de Castelló prengué possessió del seient deixat per Camps, els problemes havien començat a acumular-se. La crisi financera de 2008 havia colpejat amb força l’economia i havia mostrat les costures de les finances públiques valencianes. Sense els ingressos extra generats per l’activitat immobiliària, i amb un problema greu de finançament, el govern valencià es veia amb l’aigua al coll.
Les factures impagades s’acumulaven en els calaixos i s’aprovaren retallades severes en els serveis públics. També s’aprimà l’estructura administrativa. Res era suficient per taponar la ferida. La intervenció de la Generalitat Valenciana va començar a planar sobre el cap dels responsables públics. Els bancs no hi volien saber res i finalment l’Estat va haver d’eixir al rescat.
Però els problemes no només afloraven per aquesta banda. En menys de mig any, el sector financer valencià havia saltat pels aires. La CAM i Bancaixa havien estat absorbides, l’una pel Banc Sabadell, l’altra per Bankia. El Banc de València, joia de la corona per a la burgesia valenciana, va acabar intervinguda pel Banc d’Espanya el novembre de 2011. El colp a l’autoestima de les classes dirigents era duríssima.
Les especulacions sobre possibles casos de corrupció es feien més consistents. El cas Gürtel, que havia costat el cap a Camps, era el que centrava l’atenció, però les clapades de corrupteles emergien per tota la geografia. A Castelló, Carlos Fabra, president de la Diputació, havia estat imputat el 2010 pel presumpte delicte de tràfic d’influències. A Alacant, el cas Brugal, es cobrava les primeres peces. La merda acumulada sota les catifes, com en aquell capítol dels Simpson, començava a emergir i a empudegar-ho tot.
La xarxa invisible
I mentre tot això passava, el teixit social i civil, invisibilitzat, anava ordint trames més i més consistents. La indiferència de l’Administració envers determinats sectors socials havia esdevingut resistència. Es va fer palès durant les protestes pel Cabanyal. També en els successius intents per aigualir la presència de la llengua pròpia a les aules. I quan Camps va decretar la mort de TV3 al sud del Sénia. Les noves tecnologies esdevenien un aliat d’una societat que, enmig d’una crisi econòmica galopant, començava a mostrar símptomes evidents de fartera. El silenci de Canal 9 ja no era prou per taponar el flux d’informació.
Per a Aida Vizcaíno, més que un punt d’inici, la Primavera Valenciana s’ha d’entendre com un capítol més d’aquell estat ànim. Les protestes pel 15M, que van tenir lloc un any abans, són de fet part d’aquest contínuum. “La Primavera Valenciana té lloc al cor de València, la qual cosa, des del punt de vista simbòlic, resulta molt potent; i hi estan involucrats menors que pateixen violència per part de la policia. I passa, a més a més, per la no actuació política”, explica Vizcaíno, que és professora associada de la Universitat de València.
Aquells dies de foc i fúria al Vives, doncs, van contribuir a clivellar el fortí que el Partit Popular havia construït al llarg de 16 anys. L’enamorament incondicional d’una part de l’electorat havia començat a esfumar-se. Poc més d’un any després, Salvados va emetre un programa sobre les víctimes de l’accident del metro de 2006. I de nou, la resposta civil fou multitudinària. Sobrepassat pels fets i pels fronts judicials que se li obrien a tort i dret, el PP es va refugiar en el recurs de les senyes d’identitat i l’anticatalanisme. Aquell beuratge, però, ja no resultava efectiu i el 2015 les urnes van beneir el canvi polític. L’estaca havia tombat.
•CRONOLOGIA D’UNS DIES PER A LA HISTÒRIA
• Dimecres 15 de febrer. Com havien fet des de dilluns, en acabar la jornada escolar, alumnes de l’Institut Lluís Vives tallen la circulació durant cinc minuts en el carrer Xàtiva, al centre de la ciutat, en protesta pels retalls en educació. Efectius de la Policia Nacional dissolen la protesta per la força i detenen un jove.
• Dijous 16 de febrer. La Federació Valenciana d’Estudiants convoca una manifestació de protesta per les càrregues policials i la detenció. La policia actua amb contundència, deté altres 10 estudiants i provoca diversos ferits. Els fets comencen a transcendir més enllà del País Valencià. A la vesprada hi ha una concentració davant la Delegació del Govern que es desplaça després a la Prefectura Superior de Policia, on tornen a produir-se càrregues policials
• Divendres 17 de febrer. Una part del jovent concentrat davant el Lluís Vives decideix desplaçar-se a la comissària de Sapadors, on, creuen, hi ha els detinguts del dia anterior. La policia segueix els manifestants i en arribar a la comissària els joves es troben encerclats per un cordó policia que els impedeix moure’s. Es produeixen càrregues i identificacions que s’allarguen fins a la nit.
• Dilluns 20 de febrer. Els antiavalots tornen a carregar contra la protesta convocada al migdia, i els manifestants, on hi ha estudiants d’institut però també universitaris, es dispersen i comencen les corredisses i els colps. Les imatges corren per les xarxes. L’assemblea de professors del Lluís Vives fa un comunicat on critica amb duresa la resposta “violentíssima i desproporcionada” per part de les forces de seguretat.
Uns 400 estudiants universitaris es tanquen a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València en senyal de protesta. El hashtag #PrimaveraValenciana es converteix en trending topic a escala mundial. Al matí, Antonio Moreno, cap superior de la Policia diu: no és “prudent des del punt de vista de la tàctica policial que jo li diga a l’enemic quines són les meues forces”.
• Dimarts 21 de febrer. Una assemblea del Lluís Vives decideix convocar una manifestació l’endemà sota el lema “Som el poble, no l’enemic”. A la vesprada, al Campus de Blasco Ibáñez, té lloc una manifestació on els participants porten llibres en senyal de protesta. Una part es desplacen cap a la Delegació del Govern, on demanen la dimissió de Paula Sánchez de León. Es redueix la presència policial al carrer.
• Dimecres 22 de febrer. Una manifestació gegantina parteix des del Lluís Vives fins a la Delegació del Govern.