Les protestes al Kazakhstan es van iniciar el 2 de gener a la regió occidental de Mangistau. En principi van ser mobilitzacions contra la pujada del preu del gas liquat de petroli —molt utilitzat al país per fer funcionar els vehicles—, però es van estendre de forma massiva a altres ciutats i zones del país, i van evolucionar cap a demandes antigovernamentals, demanant el cessament del govern i que l’expresident Nursultan Nazarbayev fos apartat de qualsevol responsabilitat de poder. La gran desigualtat econòmica interna, la manca de perspectives per a grans capes de la població a les regions més desafavorides, així com l’elevat grau d’autoritarisme i de repressió política, es troben en l’origen del creixent descontentament social, en un context de crisi econòmica i d’increment de l’atur i de la inflació.
En aquest context, entre els dies 4 i 5 de gener, en diverses ciutats, especialment a Almaty, la capital històrica del país, en qüestió de poques hores una part de les protestes va virar cap a accions de gran violència, incendi de diversos edificis públics i ocupació d’infraestructures com ara aeroports, així com de seus del partit oficialista Nur Otan. Es van succeir múltiples actes de vandalisme i saqueig, que generaren situacions de caos, amb múltiples morts i ferits, i les autoritats perderen aparentment el control de diversos punts del país.
Aquests fets van ser durament criticats pel president kazakh Kassym-Jomart Tokayev, que els titllà d’accions de terrorisme i va declarar l’estat d’emergència, alhora que es produïa una apagada d’internet, que encara avui dura. Tokayev va cessar el govern i es va autoanomenar nou cap del Consell de Seguretat del Kazakhstan, fent dimitir el considerat com a “pare de la pàtria” Nursultan Nazarbayev, el qual s’havia mantingut al capdavant del càrrec, tot i deixar la presidència el 2019. L’operació de Tokayev per lliurar-se definitivament de la tutela de Nazarbayev va incloure també el relleu de Karim Massimov, home molt proper a Nazarbayev, com a cap del KNB, el servei d’intel·ligència del país, i el nomenament d’un nou primer ministre en funcions de la seva confiança. Cal recordar que Nursultan Nazarbayev va deixar la presidència del país el 2019, després d’ocupar-ne el càrrec des de la independència del país el 1991 i governar-lo durant tres dècades amb mà de ferro. Tot i deixar la presidència, va mantenir la denominació de “pare de la pàtria” —i inclús la capital, Astanà, es va rebatejar sota el nom de Nur-Sultan l’any 2019— i es va mantenir en el poder a l’ombra, directament i a través de persones properes a ell, ocupant llocs de responsabilitat als aparells de seguretat de l’Estat.
El mateix dimecres dia 5 es va iniciar una operació militar per recuperar el control de la ciutat d’Almaty, i Tokayev va demanar assistència a l’OTSC —Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva—, aliança militar liderada per Rússia, creada els anys noranta arran de la dissolució de l’URSS i formada actualment per sis exrepúbliques soviètiques, incloent-hi el mateix Kazakhstan. Una sol·licitud que va ser acceptada, amb un enviament de tropes al país que va comptar amb un total de 2.500 efectius —Rússia aportant-ne la majoria; Bielorússia, 500; el Tadjikistan, 200; Armènia, 70, i el Kirguizistan, 150. Es tracta del primer cop que l'OTSC desplega forces per donar suport a un aliat que ho sol·licita, després d’haver rebutjat peticions en almenys dues ocasions més en el passat: del Kirguizistan, durant els disturbis ètnics el 2010, i d'Armènia el 2021, quan l'Azerbaidjan va fer incursions militars al seu territori.
Tokayev va anar endurint el seu to, i divendres 7 va fer pública l’ordre donada a les forces de seguretat de “disparar a matar sense avís”, contra els “terroristes”, negant qualsevol possibilitat de diàleg i afirmant que els incidents havien estat portats a terme per “20.000 terroristes entrenats a l’estranger”.
Tot i que els focus de tensió s’han estabilitzat, les protestes, ja de caire pacífic, encara van continuar alguns dies més en diverses ciutats sense lideratges visibles, especialment a les regions occidentals del país, amb unes demandes que incloïen mesures com la pujada del salaris i de les pensions mínimes, o l’alliberament dels manifestants empresonats. A partir del cap de setmana del 8 i 9 de gener, el país, i especialment la ciutat d’Almaty, a poc a poc va recobrar una certa normalitat. Segons les autoritats del país, els disturbis en total han sumat 164 morts, un total de 3.500 ferits i, de moment, uns 12.000 detinguts, fruit de la gran onada repressiva que van llençar les forces de seguretat, la qual ha inclòs diversos periodistes i ciutadans estrangers. Pel que fa a la missió militar, un cop estabilitzada la situació al Kazakhstan, l’OTSC l’ha donada per completada, i el 13 de gener va iniciar la seva retirada del país.
Per què és important el Kazakhstan?
País amb una de les principals reserves d’hidrocarburs del planeta, la seva producció de petroli va viure un creixement espectacular des del 1995, degut, en bona mesura, a l’entrada al país de companyies petrolieres estrangeres, amb la qual cosa, des de 2003, es va sobrepassar el milió de barrils diaris i se situà en segona posició entre les antigues repúbliques de l’URSS, només per darrera de Rússia. La companyia petroliera i gasista pública KMG, creada el 2002, representa els interessos estatals en la indústria dels hidrocarburs, i al país operen companyies estrangeres com ExxonMobil, Shell, Total, ConocoPhillips, Eni, China National Petroleum Corporation (CNPC), PetroChina, Lukoil, etc. El principal productor al país és encara la companya nord-americana Chevron, la qual porta operant al país des de l’època soviètica. Tot i això, en l’actualitat el govern kazakh prioritza els acords estat-estat amb companyies estatals d’altres països, especialment russes i xineses.
El Kazakhstan és un dels principals subministradors de petroli de la UE, bona part del qual és transportat a través dels oleoductes que travessen Rússia. El Kazakhstan és també ric en altres hidrocarburs com el gas, i en minerals com ara l’urani —necessari per a la producció d’energia nuclear—, i n’és el tercer subministrador més important de la UE —només per darrera de Nigèria i de Rússia. Aquests factors prenen encara més relleu en plena crisi energètica al continent europeu, i amb el debat obert entorn del paper que ha de tenir la producció d’energia nuclear durant l’anomenada transició ecològica. En aquest sentit, no deixa de sorprendre que un país amb aquesta riquesa energètica pel que fa a fonts d’energia tingui problemes per subministrar la seva pròpia població a uns preus que es pugui permetre, i aquest fet sigui el desencadenant de moviments de protesta. I és que, per motius de rendibilitat, als productors els surt molt més a compte exportar que suplir el mercat intern, on els preus són molt inferiors.
Situat al cor del continent eurasiàtic, el Kazakhstan representa ni més ni menys que 7.512 km dels 20.241 km de frontera externa russa. Al país hi ha el cosmòdrom de Baikonur, utilitzat per Rússia per als seus llançaments espacials, i les forces russes hi porten a terme assajos balístics de forma regular. Com a un dels membres fundadors de la Unió Econòmica Eurasiàtica impulsada per Moscou, la importància estratègica que per a Rússia té el Kazakhstan —juntament amb la resta dels coneguts com a “stans”— és també la d’exercir un paper clau en tant que zona buffer contra el terrorisme gihadista i els fluxos de tràfic de drogues provinents de l’Afganistan. La posada en marxa el 2001 de l’Organització de Cooperació de Xangai (SCO, per les seves sigles en anglès), per part de Moscou i Pequín —juntament amb el Kazakhstan, el Kirguizistan, el Tadjikistan i l’Uzbekistan, i a la qual s’han anat unint altres països asiàtics— revela la importància que per a aquestes dues potències té l’Àsia central. Alhora l’SCO està servint també com a fòrum on russos i xinesos alineen els seus interessos econòmics i de seguretat a la regió, mirant de no trepitjar-se mútuament i gestionant les seves desconfiances mútues.
Per a la Xina, el Kazakhstan és un soci fonamental, com a país que més s’ha implicat en la iniciativa coneguda com a Franja i la Ruta o Nova Ruta de la Seda (la qual, de fet, va ser anunciada per Xi Jinping el setembre de 2013 a la capital kazakh), com a subministrador energètic i pel fet de tenir frontera amb la regió més sensible des del punt de vista de la seguretat per a la Xina com és el Xinjiang, amb una població important de uigurs vivint al Kazakhstan i a d’altres països de l’Àsia central, tots ells compartint identitat túrquica. Així, amb una zona de l’Indopacífic en plena escalada militar per la competició entre la Xina i els EUA i aliats, a Pequín li convé tenir les seves fronteres occidentals el més estables possibles, i en aquest sentit el Kazakhstan i la bona entesa amb Rússia tenen un paper fonamental.
Pel que fa a la Unió Europea i els EUA, mes enllà de la dimensió energètica, la rellevància de l’Àsia central a escala militar i logística es va incrementar exponencialment el 2001 amb la invasió de l’Afganistan, i ha tornat a prendre rellevància amb la sortida d’aquell país, i els riscos per a una major inestabilitat regional que aquesta ha generat, ja que tant americans com europeus han multiplicat la seva presència diplomàtica a la regió durant els darrers mesos de 2021. Un altre actor amb molt de joc al Kazakhstan és Turquia. Erdogan considera el país centreasiàtic una peça clau en els seus plans per enfortir la integració dels països túrquics fins al marc del Consell de Cooperació dels Països Turcoparlants creat el 2009, i els vincles bilaterals culturals, econòmics i militars s’han intensificat durant els darrers anys. Un estrenyiment de les relacions que no és vist amb bons ulls des de Moscou.
A escala global, el 2021 el Kazakhstan va esdevenir la segona potència mundial per a la mineria de criptomonedes després dels Estats Units —18% del total—, quan la Xina va prendre mesures contra l’activitat de la mineria de bitcoins i bona part dels desenvolupadors es van instal·lar en aquest país.Per això els esdeveniments dels darrers dies, i especialment l’apagada d’internet, està tenint uns efectes sobre la cotització mundial de bitcoins, que ha patit pèrdues importants.
Possibles implicacions i escenaris
Nascut amb la dissolució de l’URSS l’any 1991 i en absència de moviments o reivindicacions independentistes, els líders polítics kazakhs (amb Nazarbayev ja al capdavant) es van trobar de la nit al dia amb una sobirania per gestionar, per a la qual no havien lluitat. Tot i haver estat considerat durant els darrers anys un paradigma d’estabilitat, progrés econòmic i de política exterior multivectorial a la regió —promovent vincles i acords amb tots els actors globals i regionals—, els fets dels darrers dies han mostrat la feblesa i la manca de resiliència de l’Estat kazakh, el qual en poques hores s’ha vist incapacitat per controlar una situació molt volàtil i d’exercir el monopoli de la violència en diverses zones del país. A hores d’ara segueixen oberts molts interrogants oberts sobre l’origen de la violència, els assalts i els disturbis que es van generar en qüestió d’hores a Almaty i a altres ciutats, i els greus errors en matèria de seguretat que es van produir per part de les forces públiques, tot plegat enmig d’una lluita entre clans i faccions rivals pel poder de l’Estat. En aquest sentit, el 10 de gener el president Tokayev va descriure els fets també com un intent de “cop d’estat“, i poc abans Karim Massimov, l’antic cap del servei d’intel·ligència del país rellevat durant els disturbis, va ser detingut acusat d’alta traïció. Així, qui ha sortit reforçat de la situació generada és el mateix Tokayev, el qual ha aprofitat un context de caos per aïllar Nazarbayev i el seu clan de les posicions de poder. Tot i així, és poc probable que s’arribi a conèixer des de quin sector del poder es van orquestrar els episodis de violència, i amb quins objectius.
Pel que fa al vessant extern, el que inicialment estava suposant un problema greu per a Vladímir Putin —amb una revolta en contra d'un dels seus principals aliats a l'espai exsoviètic justament quan es produeix un pols històric de Rússia amb els EUA i l'OTAN— pot haver esdevingut una oportunitat per reforçar la seva capacitat d’influència sobre aquest país i enviar un avís als navegants. Tot i ser un desplegament reduït i per un període curt, la presència militar russa al Kazakhstan dins la missió de l’OTSC ha exercit un paper fonamental en l’àmbit polític, per contribuir a l’estabilitat del règim kazakh en uns moments de greu crisi interna, i alhora en procés de reconstrucció entorn la figura del president Tokayev, en plena operació per aïllar del poder els sectors propers a Nazarbayev. De retruc, potencialment pot permetre atorgar a Rússia d’ara endavant una major influència en qüestions de política interna i externa d’aquest país. En aquest sentit, tot i tractar-se d’una jugada arriscada, ja que, si no s’hagués estabilitzat la situació, les unitats russes es podrien haver vist atrapades en noves espirals de violència interna, el suport de Putin i la ràpida reacció en defensa de Tokayev eventualment pot contribuir que es produeixi una major integració entre Rússia i el Kazakhstan, i que la capacitat del Kazakhstan d’exercir una política exterior multivector es vegi reduïda en benefici dels interessos russos, especialment pel que fa als seus tractes amb la Xina, Turquia i els països occidentals.
De la mateixa manera que la crisi política a Bielorússia iniciada l’agost de 2020 i la segona guerra del Karabakh de la tardor del mateix any 2020 van permetre a Moscou augmentar la seva capacitat d’influència sobre Bielorússia i Armènia, amb suport econòmic en un cas i el desplegament de tropes de interposició en l’altre, els esdeveniments dels darrers dies li han permès fer el mateix amb el Kazakhstan. L’activació de l’OTSC com a organització basada en el fet que els seus membres puguin donar-se suport mútuament a l’hora de reprimir futurs moviments de protesta que es puguin donar, de ben segur marca un precedent poc optimista pel que fa a un hipotètic desenvolupament democràtic d’aquella regió. De retruc, contribueix al fet que es vagi esborrant la línia que separa els afers “externs” dels “interns”, i que es difumini l’abast de conceptes com el de sobirania, corresponsabilitzant el conjunt dels afers respectius, amb Rússia exercint un paper central com a “patró” de l’estabilitat regional.
Per acabar, amb la seva rapida resposta davant la crisis al Kazakhstan, el Kremlin referma el missatge que Rússia és l’única potència disposada a portar a terme operacions militars a l’espai exsoviètic en cas de considerar-ho necessari, com ja ha afirmat recentment que està disposada a fer a Ucraïna, en cas que les seves demandes sobre la redefinició de la seguretat a l’Europa oriental i la fi de l’expansió de l’OTAN no siguin satisfetes.