1. Zoo. “Llepolies”.
El col·lectiu de la Safor Zoo no volia de cap manera fer un tercer disc sobre la pandèmia sinó, més aviat, escapar de la sensació de davallada general sense perdre l’essència combativa. El resultat és un àlbum gojós, Llepolies, de nou una gran col·lecció de cançons en la qual destaca el tall que presta nom al disc, una delícia amb capes i capes musicals, una lletra desimbolta i uns arranjaments de vents imperials. Ho han tornat a fer.
2. Maria Arnal i Marcel Bagés. “Meteorit ferit”.
Com escapar d’una ombra tan allargassada i contundent com la d’aquella obra mestra que va ser 45 cerebros y un corazón? La resposa de Maria Arnal i Marcel Bagés ha estat una admirable fugida endavant, Clamor, un disc en el qual la matèria primera del grup, la música popular, es transforma en quelcom de nou a través d’un sensacional tractament electrònic. Folk contemporani amb el mateix grau d’intensitat i emoció, amb enormes cançons en català i castellà. “Meteorit ferit” és la nostra tria. Molt grans.
3. Ferran Palau. “Lluny”.
Parlant de llistons insolentment alts, un altre seria el de Ferran Palau. L’artista de Collbató semblava haver trobat en Kevin (Premi d’El Temps de les Arts) el sostre de les possibilitats expressives de la proposta, un pop eteri, magnètic i captivador, amb subtils efluvis soul. La publicació de Parc deixa en suspens la pregunta d’on és el sostre creatiu d’aquest follet de la música de proximitat. No és l’única d’aquest disc, però la preciosa “Lluny” ha esdevingut una de les nostres cançons de capçalera d’aquest 2021.
4. Júlia. “Voltors”.
No es pot dir que la formació alcoiana d’Estela Tormo i Lídia Vila s’hagen donat a conèixer amb Casa, el seu darrer àlbum, però es tracta del seu treball més reposat i madur, de llarg la seua millor col·lecció de cançons, un disc que les ha projectat a les llistes estatals del millor de l’any. El refinament d’una proposta dream pop de primera línia, de treball curós en les textures i els textos (ací teniu ben explicat el procés). El tortuós dilema de quina cançó escollir el resolem amb l’agitada “Voltors”.
5. Clara Peya. “Ni el mar”.
La de Clara Peya, la pianista i compositora de Palafrugell, és una altra història, la d’una carrera ja llarga en què la seua proposta ètica i estètica ha anat creixent fins agafar els darrers anys velocitat de creuer. Un disc seu és sempre una celebració de l’excel·lència musical posada al servei dels discursos de l’alteritat. I sempre ens deixa un grapat de cançons impecables. Enguany, ens ha seduït especialment aquesta “Ni el mar”, d’una riquesa de capes enlluernadora.
6. Marina Rossell. “300 crits”.
Tal vegada se’n parla poc de la impecable trajectòria recent de Marina Rossell, una de les veus en actiu de la Cançó que, lluny d’abandonar-se a les rendes, periòdicament ens sorprèn amb àlbums esplèndids en què es posa en mans de les noves fornades de músics. El darrer, 300 crits, és un treball en què combina clàssics de la cançó francesa amb composicions pròpies. I no deixa de ser notable que siga un d’aquests temes nous, el que dona títol a l’àlbum, un dels moments més emocionants i inspiradors.
7. La Ludwig Band. “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”
Des de l’Empordà, la Ludwig Band s’ha convertit en una de les irrupcions més notables de l’era pandèmica. Amb sols dos àlbums, el segon, La mateixa sort, és una esplendorosa confirmació (millor disc de l’any per a la revista Enderrock), un brillant exercici de bricolatge amb la tradició musical occidental que, passada pel tamís humorístic i sense prejudicis dels empordanesos, acaba sonant fresc i revitalitzant. Com a mostra, aquest “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”.
8. Òscar Briz. “Reinicie”.
Òscar Briz és un cas d’artista de llarga trajectòria. amb alguns grans àlbums publicats, capaç encara de fer un altre salt endavant. Potser tingueren a veure les condicions personals i ambientals, però el ben cert és que amb Amor & psicodèlia en temps de virus aquest 2021 ha lliurat un dels seus millors treballs. D’aquest premi millor disc de rock dels Ovidi Montllor rescatem un dels temes menys obvis, l’esfèrica “Reinicie”.
9. Tarta relena. “El suïcidi i el cant”.
Qualsevol que haguera seguit la trajectòria ascendent de les barcelonines Marta Torrella i Helena Ros intuïa que en qualsevol moment passaria alguna cosa realment gran amb el seu operatiu de folk i experimentació. Allò que havia de passar és un àlbum poderós, Fiat lux, una de les joies del curs. “El suïcidi i el cant” podria ser un magnífic tast, un altra mostra modèlic de treball amb la música d’arrels en aquest punt del segle XXI.
10. Mazoni. “Zombies”.
A l’artista de la Bisbal Jaume Pla, Mazoni, se li ha de reconèixer la pulsió quasi fisiològica de, àlbum rere àlbum, cercar noves fórmules per no repetir-se, saltar de l’electricitat al pop electrònic, d’allà al despullament acústic i, en algun moment, fer un triple salt mortal arrapant-se a un dels grans compositors clàssics de tots els temps, Ludwig van Beethoven, per ensamblar-lo amb el seu univers. Un intent agosarat però, novament, coronat per l’èxit. Escolteu, si no, aquest rotund “Zombies”. Brutal.
11. Roba estesa. “Oceà”.
La banda del Camp de Tarragona Roba Estesa atenia als seua inicis a una quasi ortodoxa filiació folk construïda a partir de referents diversos. I així van anar creixent. Però en algun moment aquestes dones van deixar alguna pista de futura evolució, digueu-li contemporània, digueu-li electrònica. Tant se val. Perquè el resultat és un disc rodonet, Rosa permanent, el qual conté un dels temes més irresistibles de la temporada, l’emocionant i adhesiu “Oceà”.
12. Maria Hein. “Sa teva presència”.
La jove cantant i compositora de Felànitx Maria Hein és, per dret propi, l’artista revelació de l’any. Continent i contingut, el treball que l’ha catapultat —millor disc revelació per a la revista Enderrock— és un tractat de pop delicat però amb voluntat d’immediatesa, càlid i reconfortant com un dia de primavera en la muntanya. Amb cançons com “Els teus ulls davant la mar” o el tall que ha concitat més gran consens, la preciosa “Sa teva presència”. Felicitem-nos.
13. El Petit de Cal Eril. “Cap a tu”.
El títol del nou disc del col·lectiu liderat per Joan Pons, El Petit de Cal Eril, és l’anticomercial N.S.C.A.L.H, sigles que contenen l’enigmàtic “No Saps Com Acabarà La Història”. No, no sabem com acabarà la història d’una de les factories de creació musical més importants de la darrera dècada, pel que fa i pel que projecta. I cada nou àlbum és una aventura, un viatge amb paisatges familiars però canviants. Amb cançons que no deixaran d’acompanyar-nos. La tria? un feix de llum: “Cap a tu”.
14. Sandra Monfort. “Solar”.
Pocs podien sospitar que molt poc després d’haver causat una immillorable sensació amb Marala, un trio amb components de Catalunya, País Valencià i les Illes, Sandra Monfort, la pota valenciana, es despenjaria amb un àlbum en solitari de la rotunditat de Niño Rèptil Ángel, solidificant la ja imparable relectura del segle XXI de les fonts de la música popular. “Solar”, d’aquest àlbum, és un dels moments zenitals del disc.
15. Ricky Gil. “Dues obres mestres, Pt. 2”.
Els lectors sabran perdonar la llicència nostàlgica, però una de les notícies musicals de la temporada ha estat la reinvenció en clau rock en català dels germans Albert i Ricky Gil, dos dels caps visibles de la històrica banda barcelonina Brighton 64 . Del disc de Ricky, íntegrament interpretat en la nostra llengua, rescatem una cançó amb aroma a clàssic, a locals petits de soles enganxoses per la cervesa caiguda en acte de servei, empestats de fum. Amb vosaltres, amb el complemente perfecte de Joana Serrat, “Dues obres mestres, Pt. 2”.
16. Roger Mas. “Totes les flors”.
Seguint el deixant de les troballes sonores del seu anterior disc, Parnàs, l’artista de Solsona Roger Mas va lliurar aquest 2021 Totes les flors, un altre àlbum ple d’encerts, com ara “Amb la polla i amb l’ou”, una vigorosa rumba que ha causat sensació. Però ens quedem amb el tema titular, “Totes les flors”, un tall ple de delicadesa, bellesa i un punt d’atemporalitat absoluta, que connecta el segle XXI amb algun lloc llunyà.
17. Oques Grasses. “La gent que estimo”.
Amb el disc A tope amb la vida Oques Grasses no sols feien més evident encara la seua posició de preminència en l’escena festiva en català i ens oferien una via d’escapament a una realitat feta de pors, restriccions i angoixes de futur, amb talls com l’enorme “Elefants” (el seu “Viva la vida”, com escrivia encertadament Moisés Pérez) o l’efervescent i contemporani “Wake up”. També ens deixaven un dels moments més delicats, colpidors i bonics de l’exercici, “La gent que estimo”, amb Rita Payés. El tall menys Oques Grasses? Sí, però el poble és sobirà: la cançó més reproduïda en Spotify del disc. I amb raó.
18. Amulet. “Es teu cos nu”.
El mallorquí Antoni Mulet, Amulet de nom artístic, flamant millor disc de cançó d’autor en els Premis Enderrock de la Música Balear gràcies a Un desert de colors, pot presumir també d’haver llançat un dels talls més romàntics i esfèrics del 2021, “Es teu cos nu”, una mena de creuament entre Novembre Elèctric i Joan Dausà cantat amb Or (O-Erra) amb potencial per dominar el món. Es poder d’es banjo.
19. Tomàs de los Santos. “Deixaré la ciutat”.
I del triomfador de cançó balear al Premi Ovidi Montllor de cançó d’autor, el valencià Tomàs de los Santos, qui afrontava en La rosa als llavis la difícil tasca de musicar els versos de Joan Salvat-Papasseit. El bon gust i el talent del cantautor, l’aprenentatge acumulat, aconseguien tancar el cercle amb un disc deliciós. “Deixaré la ciutat” és un dels moments àlgids de la fusió.
20. Joan Dausà. “La vida és més que això”.
Del darrer disc de Joan Dausà, Ho tenim tot, no sorprèn que el vibrant i ballable tema titular siga una mica l’estendard de l’àlbum, el tall més popular. Però per copsar l’esperit d’aquest disc, una reacció reflexiva a un canvi vital i a un moment de crisi col·lectiva, us proposem endinsar-vos en “La vida és més que això”. Lliçó de vida d’un artista amb discurs propi que no treballa en el buit les emocions.
21. Cesk Freixas. “Voler l’impossible”.
Un disc de Cesk Freixas és sinònim de compromís, de fe en les utopies, però també de gran artesania musical. Del seu darrer disc, l’esplèndid Memòria, es fa difícil triar alguna cançó concreta, però a nosaltres ens ha tocat el moll de l’os la col·laboració amb Joana Gomila i Panxo de Zoo. Pel simbolisme, per la riquesa melòdica i les capes de la cançó. Perquè no hi ha més per fer camí que continuar volent l’impossible.
22. La Fúmiga i Samantha. “Ja no fa mal”.
La cançó té tots els trucs del món per fer-la petar, però aquest resum seria incomplet sense l’aliança estel·lar entre els nous reis valencians de la festa, La Fúmiga, i segurament l’artista valenciana més coneguda internacionalment ara mateix, la impagable Samantha. Dins del nou disc dels alzirenys, Fotosíntesi, s’inclou aquest irresistible “Ja no fa mal”, un tema de desamor feliç capaç de fer cantar i ballar com a posesos un exèrcit de zombis.
23. Vienna. “Alacant o el pop d’aquí”.
Els alacantins Vienna, premi Ovidi Montllor al millor disc pop, eren la resposta a les nostres pregàries després d’aquella estrella fugaç que foren Els Jóvens. De nou, les comarques del sud ens proporcionen pop-folk fresc i arrelat, amb pinzellades d’actualització, que els ha posat en el mapa a tota virolla. Hi ha altres cançons, però “Alacant o el pop d’aquí” conté una càrrega simbòlica que no volem deixar passar.
24. Caïm Riba. “Un dia perfecte”.
Aquest 2021 ha estat possiblement l’any de l’artista de Formentera Caïm Riba, l’exercici en què ha lliurat el que és, sense marge per al dubte, el seu millor disc, un completíssim Llunes de Plutó amb grans al·licients com “A la ciutat” o “Em sembla bé”. Ens quedarem però amb l’encisadora “Un dia perfecte”, un tall de senzillesa aparent que aconsegueix soldar tots els ingredients en quatre minuts de perfecció. La prodigiosa genètica Riba.
25. El Diluvi. “Paraules silenciades”.
No sense certa raó, l’any passat se’ns va fer el retret d’haver deixat fora del balanç algun single de 2020 que avançava el que serien grans treballs del 2021. Hem pres nota, perquè aquest any l’acabem amb un avançament meravellós del que serà el proper disc d’El Diluvi, una cançó que mostra l’evolució del col·lectiu de l’Alcoià, “Paraules silenciades”. Un dels talls que ens farà cantar i ballar el 2022. I que ens serveix per transmetre els nostres millors desitjos a vosaltres els lectors.