L’amor lent de Ferran Palau

Si haguérem de resumir artísticament la trajectòria en solitari, al marge dels interessants Anímic, des de l’inaugural L’aigua del rierol (2012) fins a Parc (2021), tota una dècada productiva, ens sortiria una gràfica que fa una primera pujada ben pronunciada i després roman estable en forma de llarg altiplà sense baixades. Com una "L" majúscula tombada i invertida. Podríem parlar de gustos, de preferències personals, de moments de recepció —si haguera de triar els meus moments àlgids em decantaria per Santa ferida (2015) i Blanc (2018), amb una lleugera distància sobre Kevin (2019)—, però no trobareu en aquesta trajectòria moments de defalliment artístic. Més aviat, el que hi ha és una insistència digna d'elogi sobre els mateixos patrons d'excel·lència.

Un altre debat seria si la fórmula delicada i minimalista comença a presentar símptomes d’un cert esgotament. Podria ser aquesta la sensació preliminar en enfrontar-nos a un tema d’apertura com “Reflexe” —single també d'avançament— molt en la línia dels discos anteriors, amb el mateix fraseig mandrós i una instrumentació ja molt familiar. Fins que vas desfullant el tema, apreciant els nous detalls de la producció del mateix Palau en col·laboració amb Jordi Matas, en la gens banal guitarra jazzie del tema. En una lletra que avança la temàtica amorosa present en tot el disc, la conversa amb un “tu” recurrent que denota una recança i un estranyament més accentuats (“sento que no t’he aprofitat gens (...), sento que m’he perdut en el temps / potser per això em quede una mica més”).

“Lluny”, una cançó gairebé agitada tractant-se de Palau, introdueix interessants coordenades melòdiques, cors femenins i una sensacional guitarra que acosten l’artista a una mena de rhythm & blues passat pel seu particular tamís. Una preciositat que precedeix “Perdó”, una nova exploració subtil i intel·ligent per les complexitats de l’amor, de la dificultat i malentesos del perdó (“em penso una paraula i te la dic a foc / crema tan depressa com a poc a poc”), un tema remorejat, emotiu. Un Palau que sona fresc i recognoscible alhora. La quadratura del cercle.

En tot cas, la prova que el músic és conscient que cal explorar nous terrenys és “Amor”, una enumeració anafòrica sobre les qualitats amoroses amb una veu deformada i acriaturada maquinalment. Una raresa no del tot esfèrica però que té la seua gràcia. I també té el seu què, però per raons antitètiques, el minimalisme extremat de “Més enllà”, el tall segurament més cinematogràfic, com una banda sonora de John Carpenter. El tema més aspre pel que fa al discurs (“més enllà, un mar de mentides, t'enfades i crides (...) I més enllà, cap l'hivern a dintre teu”), amb un punt inquietant reforçat pels remors finals.

“Perfecte” és una mena d’antídot menys rigorista, fet de costures musicals molt contemporànies (que potser en un futur derivaran en alguna cosa) que acaba configurant un altre dels temes agraïts i directes de Parc. “Aranyes” no és de cap manera un tema menyspreable, però té un punt reiteratiu, no atresora el tipus de detalls exploratoris que fan més atractives algunes de les altres cançons. “Blau” corregeix aquesta sensació de déjà vu, gràcies a un altre enfocament melòdic, que acosta Palau de nou al jazz, amb una lletra plena de misteri. Un gran tema.

La preciosa “Parc” és el colofó d’un disc de nou impecable, amb una coberta, la de l'infant que mira els globus amb desconcert, que sembla transmetre la idea d'una infantesa atrapada, però que conté textos amb un punt de desencant i dolor que denoten la maduració del discurs. Una col·lecció de cançons que, com passa sempre amb Palau, van guanyant-nos a poc a poc, amb una lenta cocció que té a veure amb les seues històries sinuoses, plenes de viaranys. Amor lent com el que ens fa sentir per les seues cançons. Que fa que desitgem una llarga vida artística i vital al músic del pop metafísic i aspecte innegociable d'adolescent perenne.