La ruta solitària i vibrant de Ricky Gil

Per a Albert i Ricky Gil —fills de l’advocat i activista August Gil Matamala i germans de l’actriu Ariadna Gil— els últims anys han servit per tornar a posar sota els focus una de les carreres musicals més singulars a casa nostra. Sobretot amb la recuperació del seu projecte musical més conegut, Brighton 64, referent de la cultura mod que a les dècada del 1980 va trobar públic nodrit i transversal gràcies a pilotades per l’escaire com “Barcelona blues”, “La casa de la bomba” o “Deja de tocar a mi chica”. 

Aquell projecte va deixar pas a bandes de molta menys repercussió com Matamala, que suposa la introducció del català en el repertori dels germans, o Top Models. Però en un context de retorn de bandes emblemàtiques havia d’existir un forat per a una formació com els Brighton 64. Fou de la mà del segell BCore, amb el qual han enregistrat treballs com El tren de la bruja (2017), en col·laboració amb l’escriptor Carlos Zanón, o Como debe ser (2019), una de les rares obres artístiques que han explicat en castellà (sols incloïa un tema en català, “Avui he tornat a casa”) el punt de vista de l’independentisme, quelcom especialment notable tenint en compte la legió de seguidors del grup arreu d’Espanya i, molt significativament, a Madrid. La publicació per part d’Albert Gil del llibre autobiogràfic Las cosas por su nombre (2020) reblaren aquell clau, també per la curiositat que generava a la resta de l’Estat l’activisme independentista dels germans: repasseu alguna de les entrevistes d’aquells mesos. 

Fins i tot aquest 2021 Brighton 64 han lliurat un single entre adhesiu i guerrer, “En el país de Mortadelo y Filemón”, símptoma de continuïtat. Una pervivència compatible amb la primera aventura en solitari de Ricky Gil, Infinites rutes invisibles, un disc en català gens redundant per la llengua vehicular i perquè tot i articular un discurs musical que està en l’univers discursiu de Brighton 64, és una obra plenament autònoma i pertinent, que introdueix subtils matisos i que es beneficia de la col·laboració de la banda de Vilanova i la Geltrú Biscuit i la veu de la vigatana Joana Serrat. Això és veu en el tall que avançava l’àlbum, “Dues obres mestres #2”, una cançó amb una tornada esplèndida, d’aquelles que te’n dus penjades. Melodia que envolta una temàtica solemne, que parla de transmetre principis “entre tanta desolació”. “La nostra vida haurà servit almenys per això”, rebla Gil, abans que la guitarra tanque el tema en alt.

La prova que es tracta d’un tema redó és la inclusió en el disc d’una versió acústica, guitarra i harmònica, que ajuda a assimilar en el contingut de la lletra i funciona igualment com un canó. També entra com la mantega “En una altra vida”, conduïda als inicis per Joana Serrat cap a uns teclats i unes guitarres vintage i, d’ací, a un llarg i vibrant viatge. Un bon tema, llargot, d’alè clàssic, amb un final expansiu i roquer, que conté reflexions vitals amb un final esperançat: “Ara t’he trobat a tu, el meu refugi, tresor perdut”.

En contrast, “Encaixes en la descripció” és més fresca i immediata:  ambient garatge, cors punkarres, uns arranjaments de guitarra rics i elaborats i una melodia que també en dissoldre’s en la ment. “Ungüent de serp” és un canvi total de registre, una mena de blues de cabaret que remet vagament a Tom Waits i desenvolupa una lletra molt al·legòrica: “Escates esmolades que amaguen continents (...) és un destí turbulent aquesta serp de marbre i gres”.

“Insubmissió” és un altre dels bons temes del disc, un tall que s’obri amb una base electrònica i una guitarrada contundent que s’enganxa a un fragment amb molta, molta classe, una sonoritat instrumental de nou vibrant, sense data de caducitat. Que ens recorda per què no hauríem de viure com un complex que ens agraden encara músiques gairebé juràssiques. “Tempesta nocturna” és una cançó molt més reposada, que va guanyant en la mesura que vas desfullant la lletra. I que suporta amb dignitat els embats dels temes més efervescents, com ara la tremenda i nostàlgica “Skate park de matinada”, que sembla estreta d’un volum de grans èxits. Un tall que fa ganes de posar-se vambes i assaltar una sala de concerts amb una cervesa a la mà.

Per a la recta final, un blues senzill, curt i instrumentalment despullat, “Dolça temeritat”, però que conta una història amb molla (crec que no havíem vist mai associat aquells dos termes) sobre moments de confusió i respostes valentes i imaginatives. “Encara que passen molts anys, seguiré encadenat a la teua dolça temeritat”, canta Ricky Gil. L’esmentada “Dues obres mestres” en la versió elèctrica clou un disc evocatiu i edificant, que connecta amb la valuosa tradició musical de la nissaga Gil al temps que obri noves comportes. Qui sap si nous públics.