Mig any ha estat prou per constatar que el Govern de la Generalitat de Catalunya només se sustenta per la manca d’alternativa viable. Les unions de conveniència, però, també tenen data de caducitat. Aquest 2022 serà clau per saber si aquesta és a tocar o encara es diferirà uns anys més.
Sobre el paper, l’acord d’investidura assegurava a ERC un cert marge temporal per impulsar el seu projecte polític. En especial pel que fa a la qüestió nacional. La CUP i Junts per Catalunya, a contracor, concedien a l’executiu que lidera Pere Aragonès temps fins a 2023 per explorar la via de la taula de negociació amb l’Estat.
Tenint en compte que l’any 2023 hi haurà eleccions a l’Estat espanyol –si no hi ha cap avançament– i municipals, i que en any electoral és difícil que Pedro Sánchez i el PSOE s’obrin a fer grans concessions a l’independentisme, el 2022 serà la prova de foc per a l’estratègia del diàleg que abandera ERC. Ja està sent difícil fins ara, però si passat aquest curs no hi ha resultats tangibles, serà difícil que Esquerra pugui sostenir la seva aposta estratègica dels darrers anys. De moment, està previst que durant el primer trimestre de 2022 se celebri una tercera reunió de la taula de diàleg i negociació, la segona en l’etapa de Pere Aragonès.
I, com va passar a l’anterior, és possible que Junts per Catalunya faci tot el possible per desmarcar-se’n, amb el malestar que això provoca a la coalició de govern. Els juntistes se senten foragitats de la taula de negociació després que Aragonès no aprovés la seva delegació en l’última reunió perquè no estava formada exclusivament per consellers. ERC apostava per que la reunió fos de govern a govern, però Junts, que va deixar fora de l’executiu el seu ferro polític, a últim moment va preferir nomenar càrrecs de partit.
Un dels interrogants del 2022, doncs, serà saber si Junts es reincorporarà a les taules de negociació. També, si aquestes guanyaran en freqüència i profunditat pel que fa a les converses o si se seguiran dilatant en el temps i tocant qüestions superficials. Pedro Sánchez juga amb el cronòmetre al seu favor, perquè si el govern català estripa la baralla, intentarà espolsar-se tota responsabilitat.
D’altra banda, tant Junts com la CUP faran el possible perquè no calgui esperar a 2023 per constatar que la taula no du enlloc perquè el socialistes tanquen files si es proposa res semblant a un referèndum d’autodeterminació.
Aquest serà un dels principals sotracs que pot patir l’executiu català, però, si es manté la dinàmica de 2021, cada decisió important pot acabar a garrotades entre Junts i ERC. Ja ha passat també amb els pressupostos i la manera com defensar la immersió lingüística, i podria passar de nou amb qüestions com la inhabilitació del secretari de la Mesa Pau Juvillà, de la CUP. Una situació que servirà perquè molts recordin el que va passar amb la inhabilitació del president Quim Torra, per motius similars i revifi les tensions que llavors es van despertar. Junts encara en responsabilitza a ERC i en especial al president del Parlament d’aquell moment, Roger Torrent, actual conseller d’Empresa. Caldrà veure què decideix fer l’actual presidenta, Laura Borràs, davant una situació similar.
És possible que, a més, a tot plegat se li sumin nous debat sobre el paper del Consell per la República, que ja ha definit la seva Assemblea de Representants i hauria d’incrementar la seva activitat. També caldrà esperar si hi ha notícies sobre els suposats espais de debat estratègic entre partits i entitats independentistes, que es va acordar que es posarien en marxa amb l’acord d’investidura i dels quals no n’ha transcendit res encara.
Reequilibris
D’altra banda, l’any comença també amb el distanciament radical de la CUP de la línia del Govern. Tot i que van donar suport a la investidura, amb el pas dels mesos els anticapitalistes estan disgustats amb el procedir general del Govern Aragonès – Puigneró. Van posar-se en contra dels pressupostos perquè no assolien els mínims de l’acord d’investidura i en la darrera assemblea estratègica el partit apostava per «fer trontollar la governabilitat i l’estabilitat parlamentària» si se seguia una via autonomista.
Caldrà veure com això rebota en un govern que, amb els pressupostos, ha situat Catalunya en Comú com a soci prioritari. Els de Jéssica Albiach se saben amb un protagonisme que fins ara no tenien i intentaran que el seu rol d’actor clau no sigui només flor d’un dia. Amb la CUP d’esquenes a Junts i ERC, tindran més possibilitats d’agafar protagonisme.
En certa manera, això pot ajudar a tirar endavant a la coalició d’ERC i Junts, però l’aliança amb els comuns reforçarà les tensions internes. Els puigdemontistes no hi estan còmodes, tot i que el sector de Govern ha negociat amb ells els pressupostos. A més, tot i que ara no les hagin aconseguit, és d’esperar que els comuns, com va fer la CUP, busquin contrapartides en temes com el Hard Rock –el 2022 serà clau per saber si avança el projecte– o els Jocs Olímpics d’Hivern. Un moment calent de l’any que comença serà, sens dubte, la consulta que s’ha de celebrar per consultar al territori sobre si es vol apostar pels Jocs d’Hivern Barcelona – Pirineus.
Un tema, que, de nou, pot fer créixer les distàncies entre ERC i Junts, dos socis que, en privat, reconeixen sense pudor que preferirien no haver d’entendre’s amb l’altre. Podria ser, el 2002, l’any de l’estocada final a aquesta aliança?
Recollir
El 2023 serà any d’eleccions municipals i, ja se sap que, quan s’acosta aquesta data, les possibilitats de fer grans projectes municipals es complica perquè tothom ja afila les armes per la campanya i ningú vol donar peixet als rivals. El 2022 és l’últim any per recollir fruits. A Barcelona, per exemple, Ada Colau ha assenyalat aquest any com a clau per culminar el seu projecte de les superilles. Ho fa mentre els baròmetres municipals la situen al capdavant en intenció directa de vot, obrint distància amb ERC, a qui no li sortirà de franc haver-se empassat el gripau d’aprovar els pressupostos municipals a canvi dels de la Generalitat. Si no hi ha cap daltabaix, tots dos, amb Colau i Ernest Maragall al capdavant, repetiran el duel per l’alcaldia. Colau ha d’anar amb compte, però, perquè la majoria dels barcelonins suspenen la seva gestió, conjunta amb els socialistes de Jaume Collboni, al capdavant del consistori. A més, el PSC i Junts no escatimaran esforços per aconseguir el seu lloc a la taula dels grans on, fins fa poc, manaven.
A ERC també se li compliquen les coses a Lleida i Tarragona, dues ciutats on el 2019 van aconseguir fer fora el PSC gràcies a acords amplis amb Junts, la CUP i els comuns. A Lleida, pocs mesos després que El Comú sortís de govern, l’alcalde Miquel Pueyo ha perdut una moció de confiança i queda en mans d’una moció de censura que difícilment prosperarà. A Tarragona, Pau Ricomà també podria passar pel mateix tràngol. Si aconsegueixen mantenir el càrrec, tindran problemes per aconseguir vots i impulsar polítiques de govern, una dificultat que ja han patit els darrers mesos. Girona, en canvi, es mira, però no es toca. Al feu de Junts per Catalunya, Marta Madrenas ha consolidat el seu govern amb l’acord amb ERC i res sembla que la pugui fer trontollar per ara.
Unes dretes en reformes
Les dretes tradicionals no passen pel seu millor moment a Catalunya. Les eleccions al Parlament van reduir dràsticament la representació de PP i C’s i van deixar fora al PDeCAT. A les grans ciutats –amb el popular Xavier Garcia Albiol foragitat de Badalona– tampoc pinten massa.
Com ja se sap, les crisis obren la porta a les renovacions i la inventiva, i a això sembla abocat aquest espectre polític l’any previ a les eleccions municipals. D’una banda l’exconsellera Àngels Chacon sembla disposada a liderar un nou centre-dreta transversal (també en el camp nacional) on hi hagi el PDeCAT, però també formacions com la Lliga Democràtica d’Astrid Barrio. S’ho miren amb interès també Lliures, Convergents, Units per Avançar o el Partit Nacionalista de Catalunya, el fills pròdigs garants de la moderació de l’antiga CiU.
La transversalitat de l’experiment –a la Lliga hi milita l’expresident de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch– no agrada a molts alcaldes del territori del PDeCAT, que veuen com el seu càrrec podria perillar si no aconsegueixen bastir aliances amb Junts per Catalunya, cosa que també interessa als de Puigdemont en alguns indrets.
En l’espanyolisme militant també hi ha moviments i la regidora de Barcelona pel Canvi –Candidatura que va liderar Manuel Valls el 2019– i diputada del PP Eva Parera sembla disposada a aglutinar PP i C’s sota el segell de Valents, que vol ser la Unió del Poble Navarrès a Catalunya. De moment, ha rebut suports destacats de tots dos costats i revifarà el debat sobre la necessitat o no d’una aliança dretana a Catalunya que té detractors i adeptes tant al PP com a C’s.