El teatre de Bertolt Brecht continua interpel·lant l’espectador d’avui. La forma parabòlica o al·legòrica de moltes de les seves obres els atorga una dimensió simbòlica i atemporal. D’una inequívoca intencionalitat política, la dramatúrgia brechtiana tracta temàtiques vigents com ara l’explotació interclassista, la desigualtat social o les paradoxes morals. Sense oblidar que el teatre ha de ser lúdic, Brecht postula que sobretot ha de despertar la capacitat d’actuar de l’espectador.
La bona persona de Sezuan
Autor: Bertolt Brecht
Traducció: Feliu Formosa
Direcció: Oriol Broggi
TNC, Sala Gran, 27 de febrer
Dirigida per Oriol Broggi, La bona persona de Sezuan presenta, sota una faula d’ambientació xinesa, una reflexió sobre la condició humana i els mecanismes socials que la regeixen. Tres déus errants, “els resplendents”, baixen a la terra, bategen la prostituta Xen Te com a “bona persona” i la converteixen en l’“àngel dels suburbis”. Enmig de la misèria i la fam de la ciutat de Sezuan, la pobra Xen Te es desdoblarà en un cosí enèrgic i insensible (Xui Ta) per esquivar la depredació dels seus.
Destaquem d’entrada un gran mèrit del muntatge: un molt bon repartiment, encapçalat per Clara Segura (Xen Te) i Joan Carreras (Aviador Sun), que broden els seus papers. Com a Xen Te / Xui Ta, Segura fa una interpretació humana, contundent, brillant, antològica. No desmereixen gens altres personatges més secundaris, com els que assumeixen Toni Gomila (Wang, l’aiguader), Màrcia Cisteró (Senyora Xin) o Ramon Vila (Déu). Tots els actors canten, ballen i es mouen a escena amb una naturalitat i una elegància molt visuals.
Com si fossin quadres en acció o fragments d’un film, Broggi combina les escenes corals des d’una mirada plàstica (Peter Brook) i amb un moviment constant (Pina Bausch). El ritme flueix bé i l’obra guanya gruix sobretot en la segona part, en què s’atorga més protagonisme als actors i a la paraula. Projectat al fons de l’escenari, un vídeo crea una varietat cromàtica d’atmosferes escaients per a cada espai. Una escenografia de fusta modulable, que juga amb les coordenades verticalitat/horitzontalitat, permet fer canvis espacials eficaçment.
Broggi emfasitza el caire més ludicofestiu de La bona persona de Sezuan en detriment del més ideològic. Estetitza el text brechtià, i en dilueix el contingut polític. El transforma en una amena peça de disseny, apta per a les digestions de tots els públics. És un Brecht desbrechtitzat. La paràbola es redueix a un conte oriental il·lustrat i animat. La seva càrrega politicosocial sobre com els pobres cometen l’error de mimetitzar els mecanismes d’explotació capitalista s’escora en excés cap a una mera qüestió moral, maniquea. Brecht no planteja una abstracció sobre el bé i el mal, sinó sobre les condicions concretes en què es pot exercir la bondat en un sistema capitalista tan salvatge.
Al text original s’hi superposa un repertori de cançons, a cura de Joan Garriga i la seva banda, que fa molt bo de sentir en directe. Paradoxalment, són cançons antibrechtianes, gairebé hollywoodianes: tendeixen a afavorir l’il·lusionisme teatral, a tocar el cor —no el cervell— de l’espectador. Sovint, talment una banda sonora de fons, acompanyen o velen el text fins al punt de disgregar l’atenció sobre el sentit simbòlic —polític— de les paràboles i les al·legories brechtianes. No ajuden a parar esment en les contradiccions que planteja l’obra. L’espectacularització, en definitiva, embolcalla la ideologia.