Finalment ho ha fet. Després d'El Metge i Xaman, Gordon completa la trilogia amb aquesta novel·la situada en el nostre temps. Deixa de banda la història de la medicina per analitzar el sistema sanitari dels EUA. I ho fa sense deixar-se res en el tinter. Fins i tot, se situa políticament, defensant les tesis de Bill i Hillary Clinton quan anaven camí de la Casa Blanca. La novel·la és una dura crítica a la desasistència als pobres, a la manca de metges en el món rural, a la burocratització... En boca de la seva protagonista sentencia: "és un sistema (el sanitari) horrible i inadequat. Als Estats Units hi ha trenta-set milions de persones sense cap mena d'assegurança mèdica. Tota la resta de països més industrialitzats del món, Alemanya, Itàlia, França, Japó, Anglaterra, Canadà, i tot els altres, proporcionen tractament mèdic a tots els ciutadans, per una petita part del que el país més ric del món es gasta en un sistema sanitari inadequat. És la vergonya de la nostra nació".
Gordon vehicula el seu missatge a través d'una molt ben estructurada novel·la i d'un personatge fet a mida. La criatura en qüestió és la doctora Cole, l'últim metge de la família que ha heredat el do de veure venir la mort dels seus pacients. La doctora és una professional amb èxit: dues carreres -dret i medicina-, la millor en la seva feina, defensora dels drets de les dones, i divorciada.
En aquesta novel·la, però, Gordon no deixa de ser avorrit. Concretament quan s'allarga en detalls de política hospitalària. Sortosament, aquestes parts més tècniques són perfectament evitables.
A La doctora Cole li manca un al·licient que sí que es troba en altres llibres de l'escriptor: aquella sensació d'estar-se culturitzant amb la seva lectura, encara que només sigui per guanyar partides de Trivial.