Per a Emmanuel Tuloe, el dia que ho canviaria tot va començar igual que els altres: amb la panxa buida. No esmorza, explica el noi, perquè no té diners per fer-ho. Fins després de treballar no es pot permetre un bol amb menjar, una mica de mandioca o arròs d’una cuina de carrer. Si hi ha sort, amb un trosset de peix a dins.
Tuloe té 18 anys i condueix un phen-phen, un mototaxi, en una zona rural de Libèria. Aquell matí va pujar a la moto del seu cap, una TVS negra, i va anar a guanyar-se les garrofes. Era el 10 d’octubre, un diumenge.
Gairebé dues setmanes després, Tuloe és a Monròvia, la capital de Libèria, a unes set hores amb cotxe de la seva llar, assegut en una cadira de plàstic vermella: és un adolescent tímid que encara no s’ha acostumat a parlar sobre ell mateix. Darrerament porta una camisa planxada i pantalons de vestir, com un home de negocis. Amb veu baixa comença a explicar la seva història.
Va passar entre les deu i les onze del matí. Anava en grup amb cinc motoristes més. Ell anava al davant. Portava una clienta al seient. Havien estat a la població de Kpallah, on s’havia de pagar un escreix matrimonial a una núvia, i estaven de tornada quan van veure aquella bossa a la cuneta.
Tuloe prové de la regió del comtat de Nimba, al nord de Libèria, una zona rural pobra amb molta vegetació i poques infraestructures. Al noi li agraden el futbol i la música, diu; i en preguntar-li pels seus models a seguir, cita abans que ningú la seva àvia.
El pare de Tuloe va morir quan ell era petit, i a la seva mare no l’ha conegut mai. Així doncs, es va criar amb els seus vuit germans a casa de la seva àvia. Viuen en un barri pobre, en una casa de fang sense pintar amb tres habitacions i “males portes”. L’àvia conreava arròs i mandioca per alimentar-los. Tuloe diu que sempre que tenia un minut lliure havia de treballar al camp.
Quan tenia uns 13 anys va haver d’abandonar els estudis. Sempre li havia agradat anar a la Voice of Hope Christian School. La seva assignatura preferida era Ciències. Però l’àvia no se’n sortia de posar prou menjar a taula per a tots. I en comptes d’aprendre coses sobre ciència, Emmanuel va aprendre a conduir una moto per fer de taxista.
Els mototaxis són un dels mitjans de transport més habituals a Libèria. Els clients criden els phen-phen des del marge de la carretera o hi pugen en aparcaments.
Aquell matí Tuloe va veure una bossa de viatge rosa a la cuneta, sobre un tou de gespa. Va decidir parar-se. Va agafar la bossa, la va obrir i es va posar a tremolar, així ho explicaria més tard la seva tia, que també hi era. Recorda que a la bossa hi havia pa i uns pantalons. I un bon feix de bitllets.
Emmanuel Tuloe només guanya uns quants euros al dia. Libèria és un dels països més pobres del món. A la bossa hi havia més de 50.000 dòlars.
Amb 50.000 dòlars, Tuloe podria construir una casa de maons per a ell i la seva família. Podria tornar a anar a escola. O ser el seu propi cap i tenir una moto seva.
Però, en canvi, primer va portar els diners a casa de la seva tia. Per seguretat, diu ell.
Poc després, una venedora anomenada Musu Yancy va anar a la ràdio local per transmetre un missatge. Havia donat els seus ingressos a un missatger que els havia de portar a Monròvia a un comerciant majorista. Però el missatger havia perdut la bossa pel camí: a dintre hi havia 11.000 dòlars de la dona, i la resta eren d’altres venedors de la zona. Per la ràdio demanava al desconegut que l’hagués trobat que tornés els diners.
Alguns van dir a Tuloe que era boig. D’altres, que es moriria pobre perquè era burro de desaprofitar l’única oportunitat d’aconseguir riquesa. Però ell diu: “Em vaig sentir alleujat”. Aquells diners li feien por.
Quan va donar la bossa a la dona, ella va saltar d’alegria i va comptar els diners. No hi faltava ni un sol bitllet. Com a recompensa, va donar-li 1.500 dòlars a Tuloe. Ell en va regalar 1.000 a la seva tia.
Per què no es va quedar els diners? “Perquè la iaia m’ha educat així”.
Els mitjans el van elogiar durant dies qualificant-lo d’heroi, de símbol de l’honestedat. El president George Weah el va convidar a Monròvia, segurament perquè –entre altres motius– hi va veure una oportunitat mediàtica. Hi ha un vídeo de la trobada. Tuloe està envoltat de persones importants assegudes en una gran taula i està petrificat per l’emoció. El president diu que és un exemple. Li promet una beca perquè estudiï. Després li regala 10.000 dòlars i dues motos, noves de trinca i resplendents: una TVS vermella i una de blava.
En aquest país maltractat per la corrupció, es premia generosament l’honestedat, aquest era el missatge. Tuloe no mou ni una pestanya mentre l’homenatgen, potser perquè està paralitzat de felicitat o perquè se sent aclaparat.
Aviat s’hi posen en contacte alguns amics, que li exigeixen que comparteixi amb ells la fama i la recompensa, perquè ells també hi eren quan va trobar la bossa. Però Emmanuel Tuloe, el símbol de l’honestedat, ho té clar: ell va ser el primer de trobar-la.
Com es planteja el futur, ara que se li obren noves possibilitats? Es quedarà a Monròvia i anirà a l’escola, diu Tuloe, com ha decidit el president en nom seu. Ara té un compte bancari propi. Pot ajudar la seva família. I es podrà permetre esmorzar, cada matí, durant molt de temps.
Traducció d'Arnau Figueras