CORRANDES A MIQUEL BAUÇÀ

Miquel Bauçà, lluny de l’Eixample

L’escriptor mallorquí Miquel Bauçà, poeta solitari i enigmàtic, continua sent, encara avui, més d’una dècada després de la seva mort, un personatge enigmàtic. Visitem la seva història arran de la recuperació d’un poemari inèdit de joventut, ‘La carn i el goig’, exhumat per AdiA Edicions
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El poeta i narrador mallorquí Miquel Bauçà va morir com havia viscut gairebé sempre: tot sol, anant a la seva. La defunció va tenir lloc un dia indeterminat de finals del 2004 al seu pis de l’Eixample de Barcelona, on vivia, atrapat per les seves manies i consagrat a l’escriptura, en una solitud eremítica i misantròpica. Els Mossos van trobar el cos mort el 3 de gener del 2005, però la notícia no va transcendir fins que no va ser identificat, un mes després de ser portat al dipòsit de cadàvers. El misteri i la truculència del final van acabar d’apuntalar el mite d’un home esquiu i inclassificable, autor d’una obra literària única, el qual havia tingut una vida rica en anècdotes i enigmes.


Al cap de 13 anys de la seva mort, Miquel Bauçà (nascut al poble de Felanitx el 1940) torna a estar d’actualitat perquè AdiA Edicions n’ha recuperat un poemari inèdit de joventut, La carn i el goig. Aquestes operacions editorials de rescat d’inèdits solen ser oportunistes. No és el cas. Per dues raons. La primera és que, tot i que Bauçà va escriure els 22 poemes del volum a la tendra edat de 18 anys, ja s’hi percep una veu personal i una desimboltura expressiva més pròxima a la modernitat que a les fórmules estantisses dels epígons de l’Escola Mallorquina, que aleshores ocupaven la centralitat de la poesia illenca. La segona raó és que els poemes són complementats per un epíleg informatiu i aclaridor de l’editor i poeta Pau Vadell.


Tenint en compte que, sovint, la gent té una idea reduccionista de la vida i l’obra de Miquel Bauçà, marcada per les circumstàncies tan peculiars en què va passar els seus últims anys —quan no es deixava veure el pèl i es relacionava amb la gent a través d’un apartat de correus—, l’edició de La carn i el goig és una bona ocasió per recordar qui havia estat Bauçà abans de convertir-se en “l’eremita de l’Eixample”, i per entendre que, rere la seva aparença de profeta pintoresc i imprevisible, amagava una personalitat complexa i difícil.

El poeta ciclista
La irrupció de Miquel Bauçà dins el panorama literari illenc va produir-se sobre dues rodes. A finals de maig del 1959, va arribar en bicicleta, després de pedalejar vora vuitanta quilòmetres per camins i carreteres poc propícies, a la primera edició de les Converses Poètiques de Formentor. Cal suposar que, quan el van veure, els participants, entre els quals hi havia Carles Riba i Josep M. Llompart, no van ser capaços d’imaginar d’on havia sortit aquell poeta ciclista. La resposta era senzilla, però no tant. I queda ben explicada al documental Miquel Bauçà, poeta invisible, de l’any 2006, dirigit per Agustí Villaronga i coproduït entre Diagonal TV i Televisió de Catalunya.


Fill d’una família humil i devota de pagesos, la infantesa del futur poeta va estar marcada per la rudesa autoritària del pare i per l’amor d’una mare dolça i pietosa, que va morir, sobtadament, el 1952. Per a Bauçà, que tenia 12 anys, aquella mort va ser una calamitat, l’origen de moltes angoixes i inseguretats. La nostàlgia per la relació maternofilial que tan aviat va perdre és expressada en un poema del seu primer llibre, Una bella història [reproduït al final]. El trauma de l’orfandat és accentuat per l’ingrés, també el 1952, al seminari dels teatins, a Palma. Joan Julià Maimó, un amic, recorda aquell Bauçà com un noi “reservat i un poc tímid, molt bo per al llatí”.
Juntament amb Bauçà i Maimó, el futur professor universitari Josep Grimalt i el futur poeta Joan Manresa formaren una colla de joves lletraferits al Felanitx de finals dels anys 50. Manresa recorda que “en Miquel era el més excèntric i radical, en part perquè sentia la necessitat de treure’s el seminari de damunt”. Manresa recorda que Bauçà li va donar un bon consell literari: “Em va dir que per aprendre a escriure havia de copiar un bon poeta fins que un dia em descobriria tenint un estil propi”. Llegint La carn i el goig, veient-ne la forma encara clàssica però ja al servei d’una intimitat alçurada, d’una religiositat heterodoxa, és raonable concloure que l’escriptor que el Bauçà incipient seguia era Blai Bonet, que acabava de revolucionar la poesia mallorquina amb els seus versos d’un misticisme carnal i filosòfic.

Un dels fotogrames del documental Miquel Bauçà, poeta invisible, de l’any 2006. Agustí Villaronga fou el director / Diagonal TV - TV3


A la Mallorca de finals dels anys 50, sotmesa a la bota franquista, el fet que un jove poeta escrivís els seus primers versos en català per força havia d’anar acompanyat d’una presa de consciència cultural i nacional. En aquest sentit, no és casual que l’original de La carn i el goig que Vadell ha rescatat aparegués a la biblioteca d’un dels hereus de Pere Oliver Domenge, l’apotecari que va ser el batlle republicà de Felanitx, que es va escapar pels pèls de no ser assassinat pels falangistes durant la guerra i que va viure exiliat a les Filipines fins al 1952, quan per fi va retornar al poble. Si Bauçà va regalar-li els poemes és perquè hi havia una afinitat forta entre el jove poeta i el veterà polític.


Una història més complicada que bella
Després de La carn i el goig, el jove Bauçà va enllestir un altre llibre de poemes, Cants jubilosos, que també va restar inèdit, en aquest cas fins al 1978. No va ser fins al 1962 quan va debutar amb la publicació d’Una bella història. D’un realisme estrany, gens literal, galvanitzat per una visió melancòlica, mordaç i estrambòticament fresca de les coses, el llibre va representar un terratrèmol dins el panorama poètic català. Quan, al cap de poc, Bauçà va desembarcar a Barcelona per estudiar filosofia i lletres a la Universitat, ja va fer-ho amb l’aval de la màxima autoritat crítica de la poesia illenca, Josep M. Llompart, que de seguida també va diagnosticar els riscos autodestructius de la literatura bauçaniana, sempre en equilibri entre la verborrea i el geni.


Amb els anys, Miquel Bauçà confirmaria la seva peculiar vàlua literària, amb una obra personal i desconcertant, coherent però heterogènia. És important emfatitzar-ne l’heterogeneïtat, perquè el progressiu aïllament de Bauçà i la seva aparença adusta i distant poden induir a creure que va ser un escriptor unívoc i monolític. Al contrari. La seva bibliografia inclou des dels poemes breus i sorprenents d’El noble joc (1972) i d’El crepuscle encén estels (1992) fins a la poesia enciclopèdica dels últims anys (El canvi, de 1998; Els estats de connivència, de 2001), passant per les narracions excèntricament claustrofòbiques de Carrer Marsala (1985) i El vellard (1992).


Va ser també durant l’època d’estudiant a Barcelona que l’excentricitat del jove Bauçà va començar a accentuar-se, en part per una dificultat congènita de relacionar-se convencionalment amb els altres i en part, també, per un alcoholisme que amb els anys va anar agreujant-se. La combinació dels dos factors, afegits a una personalitat tocada per una intel·ligència entre clarivident i esquizoide, va donar peu a moltes anècdotes.

La manera com Bauçà va viure aquest ser diferent de tothom, unes vegades amb por i mala llet i sentint-se amenaçat, d’altres amb humor i orgull i ganes d’estar en pau, marca tota la seva obra.


Com quan, de jove, es va enamorar de l’escriptora Xesca Ensenyat i escombrava el carrer de davant casa seva per demostrar-li com l’estimava. O quan es va instal·lar a viure dins una rulot i es va dedicar a treure grava i més grava de sota el seu precari habitatge, fent túnels i més túnels sota terra. O quan, en la mort de Llorenç Villalonga, va anar a casa de l’escriptor difunt per, segons va dir a Guillem Frontera, assegurar-se que en efecte l’autor de Bearn era mort. O com quan va treballar durant un curs (78-79) a l’Institut Antoni Maura de Palma i, en comptes de col·laborar en la revista del centre, va muntar una revisteta pròpia —un full ciclostilat i escrit a dues cares, titulat El món de l’Antoni Maura— on reproduïa comentaris dels alumnes. O aquell cop que volia parlar amb Gabriel Janer Manila, que estiuejava en una casa de s’Arenal, i va travessar tota la platja sota el sol, vestit de negre i amb americana i corbata, per trobar-lo. També n’hi ha alguna de bella, d’anècdota. Per exemple una de relacionada amb l’amistat entre Bauçà i el pintor Miquel Barceló, que va estar basada en l’admiració mútua, fins al punt que —segons Andreu Manresa, actual director d’IB3—, quan l’Ajuntament de Felanitx va anunciar a l’artista que el volia fer fill il·lustre, Barceló va replicar que primer hi havien de fer Bauçà.


L’anecdotari de Bauçà és tan colorista i extens que molts dels que el van tractar (per exemple Biel Mesquida, Jordi Coca, Antònia Vicens i Joan Mas i Vives) coincideixen tots a alertar del perill que el pintoresquisme i les rareses acabin sepultant l’obra. Cal tenir en compte, però, que la vida i l’obra de Bauçà comparteixen un tret estructural: la diferència del que és inevitablement rar respecte del que és normal, una diferència que es tradueix en aïllament social en el pla vital —Bauçà ni tan sols va tenir relació amb la seva filla— i en potent singularitat en el pla literari.


La manera com Bauçà va viure aquest ser diferent de tothom, unes vegades amb por i mala llet i sentint-se amenaçat, d’altres amb humor i orgull i ganes d’estar en pau, marca tota la seva obra. I és perceptible ja en els seus primers versos de La carn i el goig, per exemple quan es posa en la pell d’un pobre i clama “la vergonya / de ma indigència total”. O quan, tranquil, reconciliat, escriu: “Llavors m’adormiré, / com la palla s’adorm, calenta, / al ventre de les vaques”. O com un poeta únic es va adormir per sempre, ara fa 13 anys, en un pis de l’Eixample.

Testimoniança de tota la carn nua

Anirem dansant per dintre els oms trists
com un himne de goig, Senyor. Sortirà
la nostra oració de dins les mans
igual que un guèiser que surt de la terra.

Encar dins la penombra sabrem
netejar nostra pell de la suor.
Tu alenaràs dins allò invisible
eixugant nostra suor, suaument.

Veurem nostra misèria escorxada,
i omplint nostres ulls de sang negra.
Tu ens mostraràs nostra misèria
com es mostra el so de la campana.

Nostra misèria es farà tan clara,
tan fitorant que Tu et dignaràs
a eixugar cercles de suor i de goig
damunt nostra pell bruta, carnal, trista.

Poema inclòs a La carn i el goig, en què es fa evident la influència de Blai Bonet sobre el primer Miquel Bauçà.

Una vegada encara

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble,
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat,
jo mateix t’hauria fet un gaiato d’ullastre,
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits,
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Poema dedicat a la mare inclòs en Una bella història.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.