L’exèrcit suís mereix respecte: no necessàriament per la seva capacitat militar, sinó per la seva intervenció exemplar en la crisi climàtica.
L’any 2050, segons acaben de decidir els helvètics, les seves forces armades hauran de ser neutres climàticament. Per això l’exèrcit està incrementant la compra de cotxes elèctrics, instal·lant plaques d’energia fotovoltaica als seus edificis i l’any 2030 s’haurà desfet de les velles calefaccions de gasoil. Es preveu que cada vegada més tancs i avions utilitzin combustibles cars però sostenibles. A més, els militars estan obligats a condicionar els seus camps de tir perquè també serveixin com a refugis per a espècies de fauna i flora amenaçades.
Però qui segueix l’exemple de Suïssa? A la cimera internacional pel clima de Glasgow, que se celebrarà a començament de novembre, els països del món es marcaran objectius climàtics més ambiciosos i vinculants. Molts ambientòlegs exigeixen que finalment també s’introdueixin límits més estrictes pel que fa a les emissions de diòxid de carboni dels exèrcits.
Fins ara les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels exèrcits havien estat una tema tabú. Les forces armades sovint no s’han de cenyir a l’obligació d’informar sobre els perjudicis que provoquen al sistema climàtic mundial. Cap tractat climàtic els exigeix responsabilitats, com van imposar especialment els EUA en les negociacions sobre el protocol de Kyoto, del 1997.
I en canvi, els exèrcits de terra, mar i aire són uns contaminadors significatius: tant en temps de guerra com de pau. En l’àmbit militar, disposar d’uns motors de combustió vigorosos es considera el requisit per antonomàsia per tenir un potencial d’amenaça creïble.
Fer avançar un tanc Leopard 2 al llarg de cent quilòmetres requereix uns 530 litres de dièsel. L’avió de combat ultramodern i amb capacitat furtiva F-35 crema 6.000 litres de querosè per hora, més que molts dels seus antecessors. Aproximadament el doble gasten els bombarders de llarga distància B-52 de les forces armades dels EUA, que ja van sembrar la mort i la destrucció per damunt del Vietnam i que encara estan en actiu.
L’exèrcit nord-americà és, amb distància, el més potent i costós del món, i al mateix temps és també l’emissor institucional de CO2 més gran del món. Uns científics han arribat a la conclusió que, només l’any 2017, el Pentàgon va haver de comprar 43 milions de litres de petroli per als dipòsits de tots els seus vaixells, transportadors, tancs i sobretot per als milers d’avions. 43 milions al dia!
Si les forces armades dels EUA, amb els seus prop d’1,4 milions de soldats en actiu, fossin un país, apareixerien en el 55è lloc en la llista dels Estats més perillosos per al clima. Per davant de països industrialitzats amb força més habitants, com Suïssa, Suècia o Dinamarca.
La politòloga Neta Crawford, de la Universitat de Boston, ha intentat calcular quant de CO2 van alliberar les tropes nord-americanes entre el 2001 i el 2017 en les seves intervencions a l’Afganistan, l’Iraq i Síria: la contribució dels nord-americans a aquestes guerres no ha convertit necessàriament el món en un lloc més segur, però sí que ha deixat a l’atmosfera més de 400 milions de tones de CO2.
Segons dades oficials, l’exèrcit alemany emet per a la seva “mobilitat militar” molt menys d’un milió de tones de CO2 cada any. De tota manera, els experts tenen dubtes respecte a la fiabilitat de les dades publicades en el cas de totes les forces armades.
Investigadors del Conflict and Environment Observatory, una institució britànica, van participar en un estudi que va arribar a la conclusió que l’exèrcit alemany era responsable de com a mínim 4,5 milions de tones de CO2 cada any. Provoquen uns danys climàtics anuals semblants tres milions de persones anant a la feina amb cotxe.
Poc hi ajuda que l’exèrcit alemany tingui en marxa diversos projectes verds exemplars. La petita caserna Staufer, a Pfullendorf, a Baden-Wurttemberg, ja pot dir que és climàticament neutra gràcies a l’energia geotèrmica i la solar, però la resta de l’exèrcit no li segueix els passos.
Clarament, la situació no pot continuar com fins ara. El Grup Intergovernamental pel Clima (IPCC) ha calculat què cal fer: si la comunitat internacional vol limitar l’escalfament a 1,5 graus abans de la meitat de segle, les emissions de CO2 s’han de reduir de manera radical; i cal que baixin gairebé a la meitat en els prop de nou anys que falten fins al 2030.
Això requereix reduccions en tots els àmbits de la vida, també el militar. Si no passa res, les tropes potser s’haurien de reduir a la meitat.
És improbable, però, que polítics i generals estiguin disposats a fer-ho: les seves prioritats són clares. Per als seus exèrcits i per a l’adquisició de noves armes i munició, vehicles i combustible, el 2020 els Estats del món, van gastar en conjunt gairebé dos bilions de dòlars, segons dades del think-tank SIPRI, amb seu a Estocolm. Les inversions mundials, per exemple, en energies renovables i mobilitat elèctrica són de tan sols una quarta part d’aquesta quantitat.
Almenys, però, es veuen els primers senyals que es poden interpretar com el començament d’una transformació. A l’Afganistan i a l’Iraq, l’exèrcit nord-americà ha reconegut que ha de reduir la seva dependència dels combustibles fòssils. En aquests països, milers de persones han mort en atacs contra combois de camions cisterna. En els últims anys, a més, molts soldats dels EUA han cobert la seva demanda d’energia als campaments amb mòduls solars i bateries en comptes de fer servir generadors.
Una contribució molt més gran a la protecció del clima la poden oferir combustibles teòricament nous, que en el millor dels casos fins i tot són climàticament neutres. És el cas del combustible sostenible per a avions (SAF, en anglès), que es produeix a partir de deixalles i oli de fregir.
Una altra via podrien ser els “combustibles sintètics” (e-fuels, en anglès), en què s’obté hidrogen produït de manera sostenible a partir de CO2 de l’aire i amb un complex procés químic es transforma en un combustible sintètic. En la seva combustió no allibera CO2 addicional. Totes dues alternatives al tradicional querosè poden utilitzar-se sense grans adaptacions a la majoria d’avions civils i militars.
Però també tenen la seva part dolenta. La producció de “combustibles sintètics” consumeix una quantitat enorme d’energia. Per tant, només serien neutres climàticament si hi hagués excedent d’electricitat procedent d’energies renovables. Un altre obstacle és el preu. El SAF i els combustibles sintètics costen molt més que els combustibles fòssils. I si no hi ha un miracle industrial, durant dècades podria ser que no es disposés d’una gran quantitat d’aquestes substàncies. A la majoria de forces armades no els seria possible utilitzar-los per deixar enrere la crisi climàtica.
Què passarà, doncs? És incert. Al juny, l’OTAN va encarregar al seu secretari general, Jens Stoltenberg, que amb un estudi de viabilitat sondegés com l’aliança atlàntica podria arribar a ser neutra climàticament el 2050 malgrat totes les dificultats. Passarà temps abans Stoltenberg no pugui publicar els resultats.
Com a mínim, a partir d’ara els països membres volen calcular les seves emissions militars de manera unitària. No queda clar, però, si això tindrà cap conseqüència: segons van decidir els caps d’Estat i de govern dels països membres, cap mesura per a la disminució del CO2 no ha de ser obligatòria, sinó sempre voluntària.
D’aquesta manera, es redueixen les opcions que en la conferència pel clima de Glasgow s’aconsegueixi fer passar els exèrcits per l’adreçador del CO2.
Per contra, el fet que el canvi climàtic amenaça greument la seguretat al món és una idea de consens entre els militars occidentals: inundacions, incendis i sequeres provocaran fluxos de refugiats, desestabilitzaran Estats i alimentaran nous conflictes pels recursos. Al mateix temps, el nou clima posa en perill ja ara la utilització de moltes instal·lacions militars. La base més gran del món d’una marina –situada a Norfolk, a Virgínia–, llar de la flota atlàntica dels EUA, cada vegada s’inunda amb més freqüència de tant com ha pujat el nivell del mar.
Traducció d'Arnau Figueras