Eric Zemmour, articulista de referència del diari Le Figaro al llarg d’un quart de segle (amb algunes baralles incloses), jueu no practicant de família algeriana, xovinista (o com ell en diu “sobiranista”) i ultraconservador és l’estrella emergent de política de dretes a França. Que és tant com dir de tota la política francesa perquè a l’Hexàgon l’esquerra fa anys que ni se sap on para. Surt a la palestra amb quatre-cents mil exemplars del seu llibre-programa-electoral La France n'a pas dit son dernier mot, que ha sortit a la venda a mitjans de setembre i ha tingut un ressò impressionant, tant a la ràdio com a la televisió pública. Hores i hores de debats i de publicitat, bàsicament gratuïta, a Franca i un ressò europeu que tot just comença...
Tant li fa que l seu únic programa respecte a la immigració sigui l’expulsió “en viu i en directe”. Tant li fa que sigui un masclista de primera categoria capaç d’escriure al seu llibre El primer sexe (2006) que “l’home porta entre les cames un pes que se li ha tornat massa pesat”. Tant li fa que una de les propostes estrella del seu programa electoral sigui literalment “obligar a donar noms francesos als nens francesos com va fer Napoleó amb la llei de 1803” (i per tant prohibir que es puguin dir, per exemple, Mohamed). Zemmour puja (i arriba a fer por) perquè les seves propostes antipolítiques es vinculen amb una suposada “França de sempre” que és també l’Alemanya de sempre o l’Espanya diguem-ne “eterna”.
Una esquerra intel·lectualment molt afeblida tendeix a simplificar i a usar el concepte de “neofeixisme” per referir-se a casos com el seu, però Zemmour, com el Tea Party nord-americà, són una altra cosa. Res a veure amb moviments de masses tradicionals en el feixisme, ni amb irredemptisme, ni amb el parament militar, ni amb camises de cap color. La nova dreta europea no ha nascut a la barra de Bar Manolo, ni li han regalat un màster a la Juan Carlos I. Bàsicament són gent de corbata ben triada, molta lectura, elitisme tecnocràtic i estudis universitaris. Saben que hi ha una gran bossa de vots de classes mitjanes espantades per un món que se’ls escapa i han decidit convertir-se en el seu altaveu. Han substituït la violència física per la provocació intel·lectual i pel domini de les xarxes socials que maneguen posant-hi pit, sense punyetes. A més tenen un finançament pràcticament infinit, que en el cas de Zemmour es pot resumir en un nom: Julien Madar, un banquer de 32 anys format a la banca Rothschild i especialista en start-ups.
La irrupció fulgurant d’Eric Zemmour a la política francesa no és un fet banal i tindrà una influència europea òbvia. Ell i els seus partidaris saben de cert que per ara no poden guanyar eleccions i tampoc els interessa especialment fer-ho, però tant els hi fa. En aquesta fase el que volen és crear un marc mental ultraconservador potent a l’estil del que també construeix, en versió nostrada el “carajillo party”, amb Isabel Díaz Ayuso o Cayetana Álverez de Toledo. No els cal tenir vots per esfondrar el sistema; n’hi ha prou amb crear un ambient de sospita continua contra la democràcia i confiar que el vaixell s’esfondrarà tot sol. Perquè el que volen que pensis és que tot va malament en el pitjor dels mons possibles. De moment Orban l’ha rebut a Hongria (hi va anar acompanyat de Marion Maréchal-Le Pen) i té les benediccions de bona part de l’església catòlica contrària a Francesc. Per a molts, però Zemmour és un tapat. Segurament a nivell estratègic la seva intenció és que l’any 2027 Marion Maréchal tingui, ella sí, opcions per a ser la primera presidenta de la ultradreta europea. Mentrestant tot és crear xarxa. A Madrid aquests grups ja han creat ja una escola de formació de quadres, l’Instituto de Ciencias Sociales, Económicas y Políticas (ISSEP) amb gent del Tea Party americà i amb Kiko Méndez-Monasterio i Gabriel Ariza, dos dels ideòlegs de Vox.
Els temes estrella sobre el que insisteix Zemmour –i amb ell tota l’extrema dreta arreu d’Europa– són bàsicament tres: l’escola en fallida, la immigració que corseca Europa i el rebuig a les elits que haurien segrestat les llibertats a base de fer unes lleis clarament antipopulars. Són grans qüestions sobre les quals fer demagògia resulta extremadament senzill i reditici. A més l’extrema dreta europea calca les seves argumentacions d’una manera molt barroera. Zemmour no diu res que no s’hagi dit i repetit a la factoria Tea Party, però ho diu amb molta més classe i lectures al darrere. Òbviament seu el primer tema és la suposada o real degradació de l’escola, un tòpic que la dreta més reaccionària repeteix a tot arreu i que aquí han popularitzat, amb arguments igualment fal·laços, Gregori Luri i altra gent. Es tracta de fixar el discurs en la misèria dels nous mètodes pedagògics, l’escola permissiva, la demolició del principi d’autoritat i tots els bla, bla, bla que volguéssiu. Disminueix el nivell en matemàtiques, s’està perdent la capacitat de memoritzar, cal retornar a l’ensenyament tradicional i a la classe magistral etc. És una curiosa barreja de veritats i mentides que funciona molt bé entre capes mitjanes, mentre s’oblida que avui els nens saben molta més informàtica i molt més anglès que els seus pares. Amb respostes senzilles la dreta més extrema obvia que estem davant un greu canvi social derivat del multiculturalisme i de la crisi dels models familiars tradicionals, on l’escola per fer el que sempre ha fet ha d’ensenyar d’una altra manera.
Sobre la immigració, Zemmour repeteix el mantra, no necessàriament fals, però sí clarament unilateral, d’una “invasió” que agreuja els problemes escolars, entre alumnes no parlen la llengua del país i unes famílies immigrades alienes a la tradició. Sap que la ingenuïtat del “volem acollir” dona vots i incideix en el malestar d’una classe mitjana frustrada. Però no diu mai com es resolen de manera creïble aquest problema, i idealitza un passat que mai no va existir. Òbviament, la immigració és l’ase dels cops perfecte perquè permet focalitzar les frustració sobre un grup de gent que és relativament feble i fàcil de visualitzar. Propostes com la prohibició del reagrupament familiar, la suspensió del dret d’asil, la “preferència nacional” en les ajudes social o la no naturalització immediata al cap d’anys de residència es poden vendre fàcilment i sempre trobaran el seu públic.
El tercer element que no pot faltar en tota bona política d’extrema dreta és la crítica a unes elits “globalistes” que viuen d’esquenes al poble, en una corrupció i un malbaratament constant, sostingut per impostos sempre abusius. Les elits que han usat les institucions i la burocràcia contra el poble són un instrument de desnacionalització i, alhora, un impediment per a la creació de riquesa. Allò terrible en la ideologia Zemmour és que res del que denuncia és exactament fals, ni res de que proposa tampoc és cert. L’extrema dreta europea ha identificat problemes que realment existeixen –i que una esquerra bonista no vol veure–, però dona respostes simples a problemes complexos i tampoc no té altres elements per resoldre els problemes que no siguin d’una comprovada ingenuïtat política o d’una violència extrema.
No es pot negar que hi ha problemes a l’escola, ni que la immigració s’ha descontrolat (als Països Catalans és un autèntic drama pel que fa a la substitució lingüística), ni que existeix un nivell de corrupció important i una degradació de les institucions que fa feredat. Però receptes de dreta extrema no tan sols no resoldrien els problemes sinó que augmentarien la dualització social ja prou greu ara mateix. El diguem-ne “model Zemmour” provocarà problemes greus, però no és ell, sinó una esquerra políticament ingènua i bonista, qui està fent pujar el ressentiment social. Tindrem molt Zemmour local els propera anys a casa nostra i si volem evitar-lo, els progressistes farien bé demanant-se on s’estan equivocant... i oblidant el posat de superioritat moral del tot insuportable que tan sovint exhibeixen d’una manera cursi... i no parlo tan sols d’Ada Colau, és clar.