És un gran amant de la música i fins i tot va efectuar una incursió com a cantant melòdic, però és molt probable que Carlos Mazón no conega Zoo, Tardor o El Diluvi, alguns dels grups valencians més populars del moment. En canvi, de segur que recorda Munlogs, la formació d’Alboraia que, l’any 1997, va provocar un sisme d’escala 8 a l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ).
Ja feia dues edicions que Munlogs es presentava, sense èxit, al Circuit Rock que anualment convocava l’organisme dependent de la Generalitat. Farts de quedar descartats, a la tercera temptativa els components del grup van decidir enviar-hi dues maquetes: una com a Munlogs, amb el nom original i la llengua que feien servir sempre a les seues cançons, i una altra, amb temes en anglès, sota la denominació de The Beanies.
Bingo! Allò que tant se li havia resistit a Munlogs, The Beanies va aconseguir-ho en el seu primer intent. El jurat, aleshores sí, va seleccionar-los per competir a la fase final del Circuit. Però ells, evidentment, van afanyar-se a denunciar la persecució capitanejada per Ximo Lanuza, director general de l’IVAJ a proposta d’Unió Valenciana (UV), contra els grups que s’ajustaven a la normativa oficial.
I és que Lanuza, director dels cursets de llengua de l’associació Lo Rat Penat i membre de la secció filològica de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), va abocar a l’IVAJ les seues dèries lingüístiques a través del Certamen Jovenil de Lliteratura de la Comunitat Valenciana [sic] i d’una revista, Jóvens, que a cada rengló atemptava contra els criteris marcats per la Generalitat Valenciana. Aquesta circumstància va provocar un enuig creixent, fins al punt que nombrosos ajuntaments i instituts van negar-se a distribuir la publicació.
Ximo Lanuza opinava que l’ús de la llengua normalitzada era “feixisme pur”, però Mazón, qui va substituir-lo a l’IVAJ, va recuperar-la de seguida
“És un nou cas de mimetisme social, com el feixisme, en què els individus se senten fascinats per uns valors aliens i són utilitzats, en grup, per part d’uns poders externs”, va afirmar Lanuza enmig d’aquella polèmica. “Qui havia de dir-li a tota aquesta gent, quan eren xiquets, que eren catalans o que parlaven català?”. Segons Lanuza, el problema era que, “a diferència d’unes altres llengües, sobre l’origen del valencià tan sols existeix la teoria catalanista; de la teoria valencianista es parla molt de passada i amb massa prejudicis, judicis de valor, etiquetes, burles… Feixisme pur”.
No debades, Lanuza asseverava que el PPCV, soci de govern en aquell moment comandat per Eduardo Zaplana, es dedicava a “enganyar el seu electorat”. “Les proves són a la vista: a l’administració i els organismes públics i privats que depenen del PP, s’està publicant en normalitzat, que és un català light”, s’indignava. “A les escoles continua donant-se català i els llibres dels xiquets no sols estan en català, sinó que, a més, la majoria d’ells estan editats a Catalunya i porten el vistiplau de la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya.”
Amb tot, la majoria absoluta de Zaplana als comicis de 1999 —fagocitació inclosa d’UV, que va passar a ser una força extraparlamentària— va desterrar, per sempre més, les acientífiques “normes del Puig” de l’esfera pública valenciana.
A l’IVAJ, el substitut de Lanuza va recuperar la normativa oficial amb celeritat i naturalitat. Es tractava de Carlos Mazón, un jove arribat d’Alacant sense atavismes en la maleta. El juliol de 1999, en la seua primera reunió amb els representants del Consell Valencià de la Joventut (CVJ), el nou director general va comunicar-los que l’IVAJ no tornaria a cometre faltes d’ortografia. Amb ell, de fet, van deixar de celebrar-se el certamen de literatura i el Circuit Rock, que havien sigut sinònim de conflicte.
De conflictes, no en volia cap.
22 anys després
Dimarts, 6 de juliol de 2021. Carlos Mazón, que acaba de ser escollit president del PPCV en el 15è congrés del partit, té programada la seua primera visita oficial com a màxim dirigent de la formació.
La destinació és la seu de la RACV, al carrer de les Avellanes de València, on s’entrevistarà amb el degà d’aquesta entitat, José Luis Manglano, i el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve. A la comitiva popular també figuren la nova secretària general, María José Català, el nou secretari d’Organització, Juanfran Pérez Llorca, i la nova vicesecretària de Territori, Comunitat i Cultura, María José Ferrer San Segundo.
A l’eixida de la reunió, Mazón destaca el “treball conjunt” que els uns i els altres poden dur a terme en favor de “la convivència, la llibertat i les senyes d’identitat”. “A ningú no li hauria d’estranyar que comencem parlant amb la RACV i Lo Rat Penat”, afirma davant la incredulitat que ha generat aquesta primera trobada, “el PPCV comparteix amb la RACV i Lo Rat Penat que la convivència lingüística no travessa un bon moment a la Comunitat”. També censura que, “des de fora”, alguns tracten d’“imposar” unes “senyes d’identitat” alienes: “A la Comunitat Valenciana tenim unes senyes d’identitat pròpies, no ens cal que ningú ens les impose”, sentencia sense especificar-ne quines.
Així doncs, 22 anys després d’haver liquidat el secessionisme lingüístic de l’IVAJ, Mazón ha iniciat el seu periple com a número u dels populars valencians amb una mena de Circuit Heavy per les entitats més bel·ligerants amb la normativa oficial, que ara emana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució creada durant el mandat de Zaplana que Francisco Camps, per acabar-ho d’adobar, va blindar a la reforma estatutària de 2006.
Les deliberacions de l’AVL són dogma sagrat de la Generalitat. És l’ens que fixa la norma, cada vegada de manera més consensuada amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), tal com s’ha pogut comprovar amb la unificació dels criteris que regeixen els accents diacrítics.
Amb un factor afegit a tenir molt en compte, a més: tal com estableix la llei de creació, la designació dels nous acadèmics ja no s’efectua pels partits polítics, sinó que són els mateixos membres de la institució els qui escullen les persones que se n’incorporen així que queda alguna plaça vacant.
Amb el pas dels anys, l’equilibri imperfecte entre partidaris i detractors de la unitat de la llengua —el PSPV va votar a favor del naixement de l’AVL sota la condició que els primers foren majoria— ha evolucionat cap a una posició unitària sobre la filiació de la llengua i la conveniència de cooperar amb l’IEC per tal d’enfortir-la. Fins i tot Ramon Ferrer, president de l’entitat provinent de l’espectre secessionista, n’avala l’estratègia.
Mazón ha sigut el primer president de la Diputació d’Alacant a rebre l’AVL i va commemorar, al Palau Provincial, el 36è aniversari de la Llei d’ús
Mazón, elprimer president de la Diputació d’Alacant que ha rebut en visita oficial el president de l’AVL, tampoc no va tenir inconvenient a commemorar, al Palau Provincial, el 36è aniversari de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, l’única norma aprovada a Alacant en la història democràtica valenciana. L’acte en qüestió no va poder celebrar-se un any abans perquè el coreligionari que va precedir-lo en el càrrec, César Sánchez, va negar l’ús de les instal·lacions.
En aquella jornada festívola, Mazón va felicitar-se públicament per la “convivència entre el valencià i el castellà”, alhora que va tenir paraules d’agraïment a la llei homenatjada, que li va permetre, a un castellanoparlant com ell, entendre la llengua “sense que ningú no haja de traduir-me res i sense que jo haja de demanar-li a ningú que em parle en castellà”. Un model de llengua, el que s’ensenya a escoles i instituts, obertament criticat pels cercles secessionistes.
Un colp d’efecte amb efecte bumerang
Si Mazón, amb la visita a la RACV i Lo Rat Penat, buscava un colp d’efecte en la seua estrena al cadpavant del PPCV, podria dir-se que el colp d’efecte ha tingut, al seu torn, un efecte bumerang.
Després de la cimera bilateral amb els estàndards del secessionisme, Mazón ha proclamat que “la línia que està seguint l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és francament millorable, potser està fent massa política o alguns estan tractant de polititzar-la massa”. Un qüestionament de la institució que el seu partit va parir.
Encara que per les venes de molts militants circula un regionalisme valencianista de tall frontista envers Catalunya, elevar la relació amb totes dues entitats a la categoria —promocionada així, pel mateix Mazón— de primera visita institucional, ha fet retrocedir el PPCV a tres dècades enrere.
Quins rèdits electorals hi pot obtenir? Quin ordre de prioritats transmet això? Quin missatge ha enviat Mazón amb aquesta insigne visita doble?
Preguntes com aquesta suraven a l’article d’opinió que l’expert en màrqueting polític Guillem Bertomeu signava a l’edició valenciana del diari ABC el proppassat 7 de juliol, l’endemà de la trobada.
A la columna, Bertomeu recordava que Zaplana, amb iniciatives com la creació de l’AVL, sempre ha presumit d’haver aconseguit la “superació del conflicte lingüístic i identitari valencià”. A més, l’autor suggeria que els postulats secessionistes “ja no atrauen ningú ni es tradueixen en vots”.
“Cada vegada més, hi ha un votant de centredreta valencià que defuig aquests conflictes rancis”, ha escrit Guillem Bertomeu
“Cada vegada més, hi ha un votant de centredreta valencià que defuig aquests conflictes rancis, que estan més que superats”, reblava Bertomeu, alhora que apostava per “donar suport a la retolació en valencià de comerços i pimes”, i perquè el PP “utilitze el valencià a la seua cartelleria, a les xarxes socials i als seus escrits —més enllà de les dates esporàdiques—, i, per suposat, als discursos que fa des de les tribunes”.
“Usar i normalitzar en lloc de polemitzar”, demanava a mode de corol·lari Bertomeu, que va treballar al Palau de la Generalitat, com a assessor de Presidència, a la legislatura d’Alberto Fabra.
En efecte, a l’últim congrés del PPCV, que va tenir lloc el 3 de juliol, el castellà va ocupar el 100% de les intervencions. I el gest simbòlic més significatiu de la jornada —l’exhibició de la bandera oficial valenciana— va convertir-se en anècdota malèvola després que, en el moment culminant del conclave, la senyera quedara penjada de la trona sense que s’hi veiera la franja blava. El secretari general estatal, Teodoro García Egea, va córrer a solucionar el problema. Un altre intent de colp d’efecte amb efecte bumerang.
Català, contra el catalanisme
La tàctica d’acostament a la RACV i Lo Rat Penat porta la signatura de María José Català, la nova dona forta del PPCV després que Gènova obrira la porta, de bat a bat, a Isabel Bonig. Català és la número dos del partit, la presidenta a la ciutat de València, la portaveu al consistori local i, en tornar de l’estiu, la futura síndica a les Corts.
A ulls del secessionisme, entre els seus pros hi ha el canvi de nom de l’avinguda del País Valencià —en un recompte ajustadíssim no exempt de sospites— quan va ser alcaldessa de Torrent (Horta), entre 2007 i 2011.
Els contres, però, guanyen de llarg: en la seua etapa com a consellera d’Educació i Cultura, de 2011 a 2015, va mantenir inalterable el model de llengua a l’ensenyament —el mateix que s’estudiava amb el socialista Ciprià Ciscar, s’ha estudiat més tard amb els populars Ferran Villalonga, Francisco Camps, Alejandro Font de Mora i José Ciscar, i ara, amb Vicent Marzà, de Compromís— i va acceptar l’autoritat normativa de l’AVL que li confereix la legislació. No s’hi va revoltar.
L’únic intent de marcar-li el terreny a l’ens normatiu va arribar a les acaballes del seu periple a la Conselleria, quan les eleccions guaitaven a la cantonada i va amenaçar els acadèmics de reduir les assignacions econòmiques a la mínima expressió per dificultar-los la feina. Eren els temps en què el conseller de Governació, Luis Santamaría, impulsava en paral·lel la Llei de senyes d’identitat, aprovada a l’últim plenari de la legislatura, que el Botànic va derogar en arribar al poder.
Aquella norma, que atorgava capacitat docent a Lo Rat Penat malgrat que la seua normativa hi contravé l’oficial, incloïa un Observatori que mai no va arribar a reunir-se i del qual també formava part la RACV, però no l’estatutària AVL. Un altre gest de cara a la galeria que buscava fidelitzar el vot secessionista.
Català mateixa va incorporar com a independents, a la seua llista a l’alcaldia de València, Enric Esteve i Vicente González-Lizondo, el fill menut d’un dels actors clau de la croada contra la ciència. Els populars van passar d’11 regidors a 8. Una acta li corresponia a Esteve, però va estimar-se més de no recollir-la a fi de mantenir la presidència de Lo Rat Penat.
Encara que en el passat ja havia oficiat com a assessor del popular Fernando Giner Giner a la presidència de la Diputació, l’entrada d’Esteve a la llista del PP havia generat un malestar important entre els socis de l’entitat. No només perquè la presència del president condicionava el conjunt de l’associació, sinó perquè, a més, les decepcions amb els populars es comptabilitzaven per desenes.
Ecografia a Lo Rat
Com és Lo Rat Penat per dins, però? De perfil clarament conservador, hi abunden els votants del PP, tot i que un bon coneixedor de l’entitat explica a EL TEMPS que “en cap cas no superen el 30% o 35%”. Ciutadans ha estat l’opció predilecta d’alguns per l’afinitat ideològica del líder al cap i casal, Fernando Giner Grima, mentre que Vox —l’únic partit amb presència institucional que defensa de manera aferrissada les normes del Puig i l’abolició de l’AVL— compta amb menys suports encara.
Una bona part dels membres de l’associació senten predilecció, en canvi, per alguna de les formacions de tall regionalista —molt minoritàries i sense expectativa d’obtenir representació— que poblen les taules dels col·legis els dies d’eleccions.
Des del punt de vista estrictament lingüístic, a Lo Rat Penat —com a la RACV, una entitat formada íntegrament per acadèmics i amb una modesta associació de suport anomenada Amics de la RACV— hi cohabiten dues ànimes: una d’integradora i una de substitutiva.
La primera, més pragmàtica, admet la impossibilitat d’erradicar l’AVL i anhela la validació de les normes del Puig per part seua. És a dir, una mena de dos per un: que l’AVL accepte les formes que ells defensen al mateix nivell de les que ara reconeix l’Acadèmia. La segona, més expeditiva, exigeix la mort de l’AVL, que considera un artefacte polític.
D’ací la transcendència de les paraules de Mazón en censurar la tasca “política” que, al seu parer, desenvolupa l’AVL. Una involució que persegueix la captació de sectors residuals de l’electorat, però que no té gaire recorregut, atès que el blindatge de la institució acadèmica és total, i el grau d’autonomia, enorme.
A Lo Rat Penat, a banda d’això, impera la imatge d’un PPCV al servei del PP, igual com la del PSPV al servei del PSOE. Per bé que els separa el mur de la filiació lingüística i la normativa, moltes de les reivindicacions de Compromís a Madrid —en matèria d’infraestructures, finançament, deute històric o inversions de l’Estat— són plenament compartides pels seus membres, que paguen una quota única anual de 60 euros.
En bona mesura, la supervivència de Lo Rat Penat i la RACV depenia de les subvencions públiques, que s’han reduït pràcticament a zero d’ençà de l’entrada dels partits progressistes a la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació de València. Aquesta última institució era la principal font de finançament, i s’ha quedat seca: al plec de condicions per a la concessió d’ajudes, obliguen totes les entitats a respectar la normativa de l’AVL, cosa que cap de les dues no fa. El diputat de Cultura en nom de Compromís, Xavier Rius, els ho va deixar clar des del primer minut.
Ateses les circumstàncies, l’any 2016 la RACV va establir converses amb l’AVL a la recerca d’un acord que permetera l’assumpció de la normativa oficial amb la introducció, això sí, de més particularismes al Diccionari normatiu valencià.
Dels 38 acadèmics de la RACV, però, només 14 van alinear-se en aquesta direcció, cosa que va desacreditar Federico Martínez Roda, el president de la institució que havia guiat el procés de pau. A les eleccions següents fou derrotat per l’ala dura encarnada per José Luis Manglano de Mas, una de les cares més conegudes de la convulsa transició valenciana a la democràcia. Ara comanda la RACV amb l’extremista Josep Aparicio —un altre veterà de mil i una guerres— com a escuder.
Els ‘pata negra’ del PP
Els moviments de Mazón, com ha quedat dit, estan tutelats per María José Català. És ella qui li fa veure el potencial que conserva l’anticatalanisme a la ciutat de València i alguns municipis de l’Horta Sud i l’Horta Nord. És ací on es concentren, precisament, els pocs afiliats destacats del PP que s’alineen obertament amb aquestes dues entitats.
Ella no n’és una. Tampoc no ho és cap càrrec significat del partit, tots els quals hi mantenen una posició distanciada. Ara bé, més enllà del blaverisme tàctic de la mateixa Català i del blaverisme de saló de Luis Santamaría, diputat al Congrés, o Jorge Bellver, vicepresident segon de les Corts, hi ha subalterns que exhibeixen més convicció en les seues reclamacions.
Per exemple, Modesto Martínez, regidor d’Alboraia i diputat provincial de València. De 2011 a 2015, va presidir la Federació de Bous al Carrer de la Comunitat Valenciana, una de les entitats que també figuraven a l’Observatori de les Senyes d’Identitat que mai no va reunir-se.
Un altre regidor, en aquest cas d’Albal, també simpatitza obertament amb les entitats secessionistes: Francesc Baixauli, president de les Joventuts Ratpenatistes i vocal de la junta directiva del PPCV des del congrés celebrat recentment. Català l’ha afillat i va desfilar al costat seu a la manifestació organitzada pel col·lectiu Libertad VCF en contra de la gestió del màxim accionista del club, Peter Lim.
A la primera línia de combat, al camp enfangat de Twitter, hi despunten dos joves amb aspiracions: Iván Alcañiz, al perfil del qual hi ha una imatge seua a la llotja de convidat de les Corts amb una senyera i una pancarta que diu “Parlem valencià, no català”, i Enrique Martínez, que també integra les joventuts de Lo Rat Penat. Tots dos s’expressen en castellà de manera habitual.
Juan Carlos Caballero, company de falla de Martínez i diputat a les Corts promocionat per l’exdiputada i ara regidora a València María José Ferrer San Segundo —compartien despatx a les Corts—, és el president autonòmic de Noves Generacions i es perfila com a nou president del PP local. Ell tampoc no perd l’oportunitat d’exhibir la seua vena pretesament valencianista.
Un valencianisme que la nova cúpula del PP entén d’aquesta manera: en oposició a Catalunya i a remolc de les entitats més bel·ligerants, encara que això implique allunyar-se dels postulats de l’AVL.
I al micròfon, el solista del grup, Carlos Mazón. Un Mazón que ja fa anys que va abandonar la música melòdica i que ara ha iniciat el seu particular Circuit Heavy.