-Com és la seva relació amb les xarxes socials ara mateix?
-És una relació diària i 24/7. Bàsicament em dedico a les xarxes socials. Estic a CreatingREM, una nova agència de xarxes socials que crea microentreteniment per a la Generació Z. Això vol dir que bàsicament estic tot el dia a TikTok. També estic a Twitter i Instagram, i a les altres hi vaig passant. Però, òbviament, Facebook no l’utilitzo casi per res. A les xarxes socials hi estic tot el dia i no pretenc diferenciar-les de la meva vida «real». És una dicotomia que no comprenc així. A dia d’avui, per mi no té massa sentit diferenciar vida real i xarxes social.
-També deu ser difícil diferenciar quan és dins i fora de la feina, doncs?
-Exacte. Sona malament, però treballo en una cosa que en el fons també és el meu hobby. És molt constant. Les xarxes socials són la meva vida. Dificulta posar la barrera entre treballar i vida. Arriba un punt en què penso que no hi ha una diferència exacta. Ets una persona amb capes i diferents moments, però, com quan treballes de periodista, vas tot el dia amb les ulleres de periodista posades. Per exemple, si estic a TikTok sense estar treballant però veig alguna cosa que ens pot funcionar per una campanya del que sigui o per la meva newsletter i m’ho apunto a notes. Estàs tot el dia connectada en aquest sentit. Sovint em fa por cremar-me, però després hi ha vegades en què decideixo parar i reconnectar-me al cap d’una estona i tinc la sort o la flexibilitat de poder-ho fer. De moment estic bé. No em preocupa excessivament.
-Quan et comences a interessar per aquest món i hi veus com una cosa a prestar-hi atenció més enllà del consum d’usuària?
-Quan començo a llegir periodistes com la Taylor Lorenz o a escoltar programes com Ciberlocutorio que comencen a parlar dels nostres hàbits a internet i a posar-ho en valor com a fet cultural. Va ser com si un dia el meu cervell fes un clic i passés d’allò que em deien els meus pares que havia de deixar el mòbil a veure el valor del fet d’estar amb el mòbil més enllà de l’estar-hi per estar-hi. Als deu anys vaig tenir el meu primer ordinador i em va canviar la vida completament. És de les coses més definitòries que m’han passat com a persona, el poder-me formar a través d’internet. Si no, no seria com sóc ara. Però, fins més endavant no veia el valor d’internet. Arran de llegir articles sobre la cultura a internet, vaig veure que això també parla de com som els humans i com ens relacionem.
-Deu ser complicat estar al dia d’un món que és tan efímer i volàtil?
-Sí. Depèn molt de si t’està bé tenir un punt d’estrés o no. Crec que no podria viure sense aquest punt d’estrés. Però, també he acceptat que si vols al dia de tot, sempre viuràs amb la FOMO (Fear Of Missing Out, en català "por a perdre’t coses"). Sylvia Plath deia que s’atabalava quan veia tots els llibres que li quedaven per llegir. Al segle XXI és una mica el mateix. Cal acceptar que es viu amb aquesta FOMO i, a la vegada, tenir una mica la confiança que tot el que estàs veient et servirà per la feina.
-“Instagram vol ser TikTok i Twitter vol ser Instagram”, diu al títol d’una newsletter. Creu que resta poc marge per la originalitat a les xarxes socials?
-És veritat que ara s’està introduint molt el tema de l’àudio, amb Clubhouse, per exemple, i que s’intenta fer veure que és innovador. És difícil que hi hagi una originalitat com als inicis d’internet o com cap al 2009 o el 2010 quan tot era com molt nou, molt emocionant i, entre cometes, molt net. Però,igualment, em fa l’efecte que sempre hi haurà coses que ens sorprendran. Hi ha coses que ara no sóc capaç d’imaginar i que en un temps veurem que està canviant internet. No són nous d’ara, però, per exemple els NFTS, els tokens no fungibles. Fins fa poc no eren mainstream, però ara tothom en parla i ho veu com una cosa nova que potenciarà els artistes i l’art individual per internet. Hauríem d’anar cap a una classe mitjana de creadors a internet. Ara tenim els supermegacreadors amb milers de seguidors que guanyen moltíssims diners, però cal caminar cap a una classe mitjana de gent que pugui viure bé d’internet sense ser supremilionaris.
-Què són els NFTS?
-Són tokens no fungibles, és a dir són com obres d’art o productes digitals, que es poden comprar i que sempre seran no fungibles perquè són digitals. L’interessant és que funciona a través de la tecnologia del blockchain. El que és bo d’això és que els propis creadors de mems o de moments virals a internet -dels que les grans tecnològiques s’han lucrat- ara poden tenir aquesta manera de vendre allò del que son autors i que qui ho compri tingui l’arxiu original d’aquell producte. És difícil entendre el blockchain. Però, a mi m’ajuda a entendre-ho és que si jo compro una entrada de cinema i te l’envio, la tenim els dos al mòbil. Però, si les haguéssim comprat a través d’una tecnologia blockchain, un cop te les envio, jo les deixo de tenir. És una manera diferent de concebre la possessió.
-Té riscos això?
-Hi pot haver certa tendència a gamificar l’experiència de la compra d’aquest producte i que molt seguidors molt joves vulguin comprar certes coses i s’hi acabin deixar molts diners. També hi ha un risc, que és a totes les inversions, que és que compris un NFT pensant que pujarà el preu i que després això no passi o perdis els diners. Pots comprar una obra d’en Juanito, aquest noi de 12 anys que pinta, pensant que es revaloritzarà en uns anys i després no sigui així. Finalment, hi ha una part relacionada amb la sostenibilitat i el món blockchain. Totes aquestes criptomonedes fan servir operacions matemàtiques molt complexes i cal que hi hagi molta energia posada en això. El Bitcoin i tot el que té a veure amb les criptomonedes i blockchain consumeix moltíssima energia. Un dels riscos és que no se sàpiga transformar en una cosa sostenible.
Amb només 10 anys, Juanito Cortés Amaya ja exposa els seus quadres a galeries internacionals. A l'@EstatdGracia hi hem parlat i ens ha sorprès amb la seva determinació! https://t.co/KDMGItL7nFpic.twitter.com/1nuGICs9lj
— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) September 24, 2020
-Deia que l’àudio torna a ser tendència a les xarxes socials. Creu que hi ha tendència a que les xarxes socials busquin més allò orgànic o analògic?
-Sí, suposo que hi ha tendència a polaritzar les dues maneres d’accedir al contingut. D’una banda, fent que estigui hiperproduït i que sigui per sempre. De l’altra, que sigui efímer, que generi haver d’estar a la plataforma en aquell moment, com Twitch o Clubhouse o altres plataformes en directe. Crec que no va una en detriment de l’altra. Conviuen.
-Li ho deia per l’aparició d’apps com Dispo...
-Dispo viu més de la nostàlgia de les càmeres de revelar fotos. I de la tendència que hi ha a internet de mostrar-se més real. Aquesta tendència millenial que hi havia abans a internet de mostrar-ho tot perfecte, cada vegada està més en davallada. Realment, una de les tendències ara és mostrar-te tal com ets. Si has plorat o tens grans a la cara, hi ha molts youtubers que ho publicaran tal qual sense fer veure que la seva vida és perfecta. Dispo busca això, que facis la foto sense després poder-la veure fins l’endemà al matí. T’ho venen com que fas la foto i pots viure el moment perquè no et pots parar a mirar-la i t’has d’esperar. Però, com que has d’entrar l’endemà al matí per veure-les, assegures que tindràs un usuari actiu cada dia.
-El retorn de l’àudio va lligat també a la tendència del consum simultani de plataformes?
-Sí, al 100%. Clubhouse és una xarxa social que el que fa molt bé, tot i que últimament la faig servir poc, és que quan ets a una de les sales, pots sortir i l’app queda en segon pla, sonant de fons, mentre utilitzes altres app. Fins i tot pots tenir un vídeo de Youtube i mirar les dues coses, si n’ets capaç. Una mica és seguir la inspiració dels podcast, que molts se’ls posen mentre fan altres coses. A Twitch pots també baixar la imatge i seguir mirant. A Clubhouse, fins i tot pots bloquejar el mòbil, però.
-Hi ha una nova pujança dels fòrums o espais de debat que van tenir molta força a inicis dels dos mil?
-Crec que mai han acabat de morir, però son comunitats d’internet a les que no se’ls ha fet massa cas. Però, són els caldos de cultiu de l’extrema dreta o moviments com Qanon que bàsicament s’han format allà amb gent que sent que forma part d’un grup a través d’aquestes comunitats. Penso que els fòrums són una cosa d’internet que sempre existirà. És una de les claus per generar comunitat. Ara, una de les app que més creix és Discord. En el seu moment, molta gent ho té identificat als gammers, com Twitch, però cada vegada hi ha més gent que ho fa servir. És una de les altres apps a tenir en el radar.
-Fenòmens com GameStop no s’entén sense Reddit o Discord, oi?
-Del tot. La compra s’organitza a través de les persones que formen part d’un fòrum de Reddit. I el Discord va estar bloquejat unes hores de la gent que hi havia.
-Darrerament es parla del xoc entre les xarxes socials i els mitjans tradicionals. Per què es produeix? És tan palpable com es diu?
-Cada vegada menys, però em fa l’efecte que des dels mitjans tradicionals aquests fenòmens sempre s’observen des de la distància, com si fossin «l’altre». Així, mai s’acaba entenent com funciona. Si no ets a les xarxes socials no les pots entendre. Pots tenir una idea del que és Tik Tok, però si no hi ets, mai entendràs com funciona. Quan faig una formació, el primer que recomano és que la gent es descarregui l’app. Des dels mitjans tradicionals no s’ha fet, tot i que cada vegada es fa més. Però, com que no s’ha acabat d’entendre, ha generat un rebuig. Ara que comencen a veure xifres amenaçadores, es posen les piles. Hi ha una desconnexió amb aquesta part de la realitat. No s’ha donat la importància que té a internet. Fa uns mesos es va popularitzar el documental The Social Dilema. Però, quan el vaig veure vaig pensar que era un documental pel 2014. Tot el que s’hi parla són coses que ja se sabien. I fa molta gràcia, perquè surten tots els que han creat els mecanismes addictius de les xarxes arrepentint-se d’haver-ho fet. És com que internet encara es veu massa des de fora. La diferenciació entre la vida real i internet ha estat massa integrada a la cultura i no és així.
-Hi ha molta relació entre el consum de xarxes i el factor generacional?
-Les xarxes s’usen en funció de les edats i els gustos dels moments. Jo generalitzo molt parlant de generacions, però, òbviament, no tot és tant delimitat com es pot definir en aquest sentit. És interessant la gran diferència que hi ha entre la Generació Z i els millenials. Diria que els millenials i altres generacions no tenen una manera de consumir xarxes tan diferent. En canvi, la Generació Z és la generació que crea més i que consumeix més. L’altre dia llegia que a Tik Tok, quatre de cada cinc usuaris crea continguts. Això és una de les coses que menys ha passat a altres xarxes socials. Òbviament, es veu molt la diferència a nivell de producció de contingut i de barrera d’entrada. A TikTok hi ha una noia que es diu Victòria Paris i que fa blocs diaris al seu Tik Tok i pot arribar a publicar una mitjana de 80 vídeos al dia. Això, a nivell anual, pot arribar a sumar 22.000 peces de contingut anuals. Comparat amb el que fan les Kardashian a Instagram, que potser en feien 600 publicacions a l’any o a l’Oprah Winfrey que fa una temporada de programes, demostra com canvia la manera de comunicar. Cada vegada hi ha més rapidesa. Hi ha el punt de que no calgui fer una cosa perfecta per publicar-la. Les persones som imperfectes i no hi ha problema en què això es vegi a l’activitat diària a xarxes.
@victoriaparisf Life is good
Put Your Records On - Corinne Bailey Rae
-Pot ser que la Generació Z, crec que li ho he sentit dir a vostè, tingui una relació més irònica amb les xarxes socials?
-En general, penso que la Generació Z tenim una relació més irònica amb tot. És la manera de reaccionar a moltes situacions. Quan et passa qualsevol cosa, en comptes de fer-ne un drama, te n’enrius o fas un mem. Hi ha dues coses, o potser t’ajuda a portar millor la situació, o hi ha una ironia que està desconnectada en cert sentit la realitat o de voler negligir qualsevol cosa que no sigui massa bona. No ho acabo de saber veure. En general hi ha la ironia com a manera de viure dins les xarxes. Per exemple, amb la gent que no només té un compte principal, sinó també un compte privat o secundari. O tenir fInstas, és a dir, comptes fake d'Instagram. O hi ha gent que esborra totes les publicacions de cop, si li ve de gust. Les xarxes socials et donen un control sobre allò que vols expressar i aquest control porta a que hi hagi més ús d’això. Molta gent que fa això no arriba a ser major d’edat i és de les poques coses que pot controlar de la seva vida.
-Sorprèn que a la vegada les noves generacions tinguin més integrada a la seva vida real les xarxes socials com un tot i que a la vegada, facin servir aquesta ironia de la que parlava per desconnectar la imatge que donen de la realitat.
-Exacte. Hi ha diverses maneres de veure-ho. En part, la ironia està molt lligada a la performativitat dins les xarxes. Però, la performativitat no ha de perquè no ser real. Com que els vídeos són molt curts, això vol dir que no pots matisar moltes coses. Jeff Bezos va dir que internet és una màquina de destruir els matisos. Com que destrueix els matisos, tu com a persona has d’utilitzar la performativitat per expressar coses. Això no vol dir que si dius una cosa no hi pugui haver altres coses que sembla que ho puguin contradir, però que a la vegada són el mateix dit de manera diferent. Per una part és vida real al 100% i per altra part és una vida real que pots controlar molt fàcilment.
-Aquesta performativitat és la que explica fenòmens com la reivindicació «bimbo»?
-Al final, el que entenc per bimbo és una manera de presentar-se molt autoconscient. A les dones se’ns ha jutjat sempre pel nostres aspecte físic i hem patit una objectivització molt gran. Jo ho entenc com una reapropiació d’aquesta objectivització. Com que se’ns segueix jutjant així, perquè m’he d’esforçar, a més, per tenir una carrera, treure les millors notes, ser prudent, no molestar gaire i ser bona amb tothom? No, decideixen explotar la seva personalitat femenina al màxim i ho fan des d’un punt de dir que no estan subscrites als valors capitalistes de ser productives, intel·ligents, etcètera. És una manera de reapropiar-se de la seva manera d’expressar-se, sobretot per internet. Les persones que tenen aquests perfils, entenc, ho extrapolen als altres àmbits de la vida. Abans hi havia una inconsciència sobre aquesta objectivització. Ara, aquestes persones saben que hi és i que queda molt per fer pel que fa a millores feministes, i decideixen aprofitar-se d’això.
@chrissychlapecka BIMBOS, RISE ##bimbo##bimbotok##fyp##ily##ihatecapitalism
Blue Blood - Heinz Kiessling & Various Artists
-Això, a més, es dona en xarxes socials com TikTok o Instagram on a primer cop d’ull sembla que qüestions com la cosificació s’extremin...
-Sí. Suposo que són les millors xarxes socials per fer-ho. Són visuals i el missatge arriba ràpid i té molta densitat de contingut en pocs segons. És normal que passi en aquestes xarxes. Hi ha una certa intensió d’antiintel·lectualisme en aquestes figures. Tot i que crec que les persones que exerceixen com a bimbos són zero antiintel·lectuals, però en són conscients. Però, hi ha cert antiintel·lectualisme. No tindria sentit que aquestes persones es posessin a escriure un blog o un assaig o alguna cosa molt acadèmica i ben formada. No casaria amb la imatge que es vol presentar.
-Hi ha una acció política a través de l’estètica?
-Jo crec que sí. No és si tothom ho veu així. Però, com jo ho veig és que és una reivindicació. Hi ha un mem que defineix molt bé l’estètica bimbo. És una noia que va caminant, es troba un llibre i a les següents il·lustracions cada vegada surt amb menys roba i s’acaba convertint en una mena d’striper. En comptes de fer que l’striper trobi el llibre i estudii, si el sistema està podrit, perquè no explotar la seva imatge física i prou?
-Ara parlava dels mems. Com han evolucionat estèticament?
-Depèn molt del moment, a vegades n’hi ha que només fan gràcia per comunitats concretes i n’hi ha de més mainstream. Ara hi ha molta cultura de fer mems de moments reals puntuals, precisament per aquesta cultura de la ironia. Ara estic recordant el cas de la Kim Kardashian que va publicar que se n’anava a una illa a celebrar el seu aniversari i que s’havien fet proves de Covid tots per tornar a una certa normalitat. Tothom en va fer broma. Fins i tot el MoMa va fer un tuit. Un moment real es va magnificar. Cada vegada hi ha més moments reals que es converteixen en mems. Això els fa molt efímers. Per exemple, el mem de The Weekend a la Superbowl. Si ara el fas servir, ja no fa gràcia, ha passat el seu temps. També hi ha molts mems de l’estètica wojak. Mems que van venir en el seu inici de xats de l’extrema dreta i que ens els hem reapropiat en el llenguatge del dia a dia, en certa manera. Tot és susceptible de ser un mem avui. Moltes coses es creen ja pensant en què semblin naturals però puguin ser un mem. Per exemple, jo ho penso d’aquest mem de The Weekend.
-En una newsletter cites un article sobre l’auge dels mems depressius. Què són o a què responen aquests mems?
-Clar, segueixen molt en la línia de la ironia o de fer humor de totes les situacions quotidianes. Al final, és com per enriurese’n de la pròpia tristesa o de situacions molt precàries. Exageren i fan que siguin moments molt performatius del dia a dia. Hi ha una broma en què estàs amb els companys de feina i un diu que té moltes ganes que arribi el cap de setmana i l’altre li respon que del que té ganes és de morir. Òbviament no té ganes de morir, és una ironia, una exageració. És una manera de parlar que en certs sectors d’internet està molt normalitzada. Per una banda hi ha això i per l’altra hi ha un tema del que no sóc massa experta que és l’exageració d’aquesta tristesa. És com que es dona glamour a aquestes situacions de depressió o ansietat. Certes comunitats d’internet han ajudat a que tot això es recrei molt i que hi hagi més cultures d’aquests temes. Si molts millenials no mostraven que estaven tristos, per part de la Generació Z a vegades fins i tot hi ha una banalització del que pot ser una situació psicològica gens sana o de l’ansietat. També depèn molt del registre i de amb qui estàs parlant.
-Hi ha una part de buscar atenció a través de l’exageració de la vulnerabilitat?
-També. Crec que sí. Al final, a les xarxes estàs competint per l’atenció. No és una competició exagerada, però al final el temps de tothom és limitat. Competeixes per arribar a més gent. Al final, les notificacions o el feedback desperta dopamina del cervell.
-Què en pensa que cada vegada més xarxes socials permetin monetitzar els continguts que hi generes i que fins i tot Twitter s’ho plantegi?
-És necessari. Realment, les xarxes socials monetitzen la nostra activitat des de l’inici. Hi ha una necessitat d’una classe mitjana de creadors de contingut a internet. A llarg termini ha de ser sostenible viure d’això. Si no hi ha gent creant contingut contínuament... La plataforma és lucra d’això i el creador no? Les plataformes ho han fet tard i malament. Per això, per exemple, Vine va morir, perquè no va tenir en compte que la base de qualsevol xarxa social són els creadors. Per mi, arriba tard i és necessari. Després cal veure si el sistema funciona a nivell social. Això ja és més discutible.
-Com veu que les xarxes socials, com Facebook o Twitter, hagin decidit començar a moderar continguts?
-Crec que arriba tard i malament. Ja s’han creat massa comunitats d’odi arran que aquestes plataformes no tinguessin una moderació de continguts. És un tema molt complicat, però qualsevol xarxa que comenci des de zero, és una de les principals prioritats que ha de tenir, que els usuaris puguin estar dins la xarxa de forma segura. És una cosa que les app de cites ho tenen molt integrat i és molt important. S’ho han pres molt en serio. En canvi, les xarxes socials normals no ho tenen tant integrat. S’han focalitzat primer a fer diners que no pas a assegurar certa seguretat.
-Fins a quin punt una empresa privada pot mediar arbitràriament el debat públic?
-Penso que en ser una empresa privada, pot mediar de la manera en què l’empresa vulgui. És un argument que té molta perversitat. Igual que el restaurant pot decidir qui entra o no, però com saps que decideix bé qui entra i qui no? El mateix a les xarxes. Està bé que es prohibeixin certs discursos a certes aplicacions. La falta d’una bona moderació en aquest sentit, fa que passin coses com que una persona que s’ha treballat quatre comptes en una xarxa social vegi com li tomben perquè la xarxa es pensa que fa spam. Arriba tard perquè a les xarxes s’ha creat molt contingut d’odi que s’hauria pogut evitar.