«QAnon és un culte virtual que celebra a Trump i presenta polítics demòcrates i d’altres elits com malvats abusador de nens. Els aspectes del culte són totalment delirants. L’any passat, l’FBI advertí que els seguidors de Q són una amenaça de terrorisme nacional. Malgrat tot —o per ventura justament per això—, aquesta perillosa ximpleria sembla que s’està estenent”. Així començava un reportatge de la CNN sobre el moviment QAnon, el centre emissor de les teories de la conspiració que tenen en Trump el seu “messies”.
Fins al 6 de gener passat, aquest fenomen pareixia acotat a internet i que era propi de grillats sense gaire importància. Però, aquell dia, amb l’assalt al Capitoli dels Estats Units, la percepció canvià. “No s’ha d’entendre QAnon com una cosa de quatre tronats”, diu el politòleg Eli Gallardo, i afegeix que “rere del moviment existeix intencionalitat política clara, interessos econòmics poderosos que l’impulsen i una gran capacitat de penetració a través de les xarxes socials que han substituït els canals tradicionals de la comunicació. Per tant, cal prendre’s seriosament això, és molt perillós”. La mateixa opinió de fons expressa la també politòloga i periodista Anna López, experta en extrema dreta i autora de diversos treballs sobre aquest àmbit ideològic a internet: “És un moviment perillós, no és cap anècdota i ha pres una gran importància (a internet) els últims temps”, explica. Per la seva banda, la doctora en Ciències Polítiques i investigadora Ramón y Cajal del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona, Carol Galais, discrepa parcialment dels seus dos col·legues: “La seva perillositat rau en donar una pàtina de justificació a actituds desafectes i fins i tot obertament racistes, com s’ha vist amb els darrers atemptats (...). Tanmateix, les seves possibilitats de créixer s’han vist minvades per la derrota de Trump, que suposa, d’una banda, la fallida de la profecia QAnon, i, de l’altra, la pèrdua de poder de les institucions que els servien per guanyar legitimitat i amplada”.
QAnon
Segons publicava el 21 d’agost passat The New York Times (NYT), QAnon “és el nom general per a un extens conjunt de teories de la conspiració”, que, en síntesi, asseguren que “el món està governat per un grup de pedòfils adoradors de Satanàs”, els quals “dirigeixen una xarxa global de tràfic sexual de menors” i que conspiraren per llevar Donald Trump de la presidència dels Estats Units perquè els va fer front i els volgué desemmascarar. “Els seguidors de QAnon creuen que aquest grup (de conspiradors) inclou destacats demòcrates, incloent-hi Hillary Clinton, Barack Obama i George Soros, així com un important nombre d’estrelles de l’entreteniment, (...) com Oprah Winfrey, Tom Hanks, Ellen DeGeneres, i figures religioses, com el papa Francesc i el Dalai-lama”, explicava el diari novaiorquès.
Donald Trump és l’heroi del moviment. Les pàgines web que difonen la teoria conspirativa asseguren que alts comandaments dels exèrcits del país el reclutaren en secret perquè es presentés a les eleccions presidencials de 2016 amb l’objectiu de desfer tot l’entramat pervers demòcrata, posar fi al control que exerceix el deep state —estat profund— en la política i els mitjans de comunicació i portar els seus membres davant la justícia.
Com es pot creure algú un desbarat d’aquesta magnitud? Doncs són milions i milions els estatunidencs que s’ho creuen en part, totalment o, almenys, segueixen puntualment les publicacions que al respecte es publiquen a llocs web i les comenten per xarxes socials, per aberrants que siguin. La CNN li atorga característiques de “culte virtual” que tindria en Trump al seu “messies” i que, per la irracionalitat intrínseca, és impossible de contrarestar amb la lògica. Els tres politòlegs consultats coincideixen amb el mitjà nord-americà. “La seva essència és la irracionalitat”, diu Gallardo. López, per la seva banda, coincideix que “té un cert component de misticisme, es basa en creences, no en fets, i que sigui virtual és el que li dona la gran capacitat d’expansió que té”. Galais també considera que “sembla que reuneixi alguns elements que són més propis de les religions. Per començar, el nucli de les seves creences gira al voltant d’una profecia que ha fallat i que ara han de canviar i adaptar a la nova situació. El fet que hagin perdut el seu objectiu a curt termini —que Trump es mantingués a la presidència— i s’hagin quedat amb els objectius a llarg termini —derrocar la confabulació que ells anomenen “el Cabal”— els fa més semblants a una religió. Tenen unes certes escriptures, uns codis morals i alguns profetes; tenen símbols, i un sentit de comunitat molt fort, tot i que principalment els contactes siguin digitals...”
Origen
L’antecedent més remot del moviment es remunta a l’any 2016. En els mesos anteriors a les eleccions presidencials de novembre d’aquell any entre Hillary Clinton i Donald Trump, en determinades pàgines web que difonen teories conspiratives començaren a aparèixer referències a una trama internacional de pedofília lligada a la candidata del Partit Demòcrata. En algunes entregues s’assegurava que en el soterrani d’un pizzeria de Washington, anomenada Comet Ping Pong, hi tenia la seu la sinistra organització que segrestava criatures per abusar d’elles. Passades les eleccions, el 4 de desembre, un autoqualificat “patriota”, Edgar Maddison Welch, de 28 anys, es presentà a la pizzeria amb un revòlver, que disparà —sense causar ferits ni morts— amb la intenció, segons explicà després a la policia, d’obrir-se camí fins al soterrani i “alliberar els nens” que creia que hi estaven “segrestats”. El grillat va ser objecte de befes generalitzades, i tot d’una la resposta defensiva del moviment conspiratiu fou que havia estat una operació policial encoberta per desacreditar els que defensaven “la veritat”. La teoria seguí alimentant-se durant els mesos següents.
A l’octubre de 2017, segon conta el NYT, aparegué en un fòrum de la xarxa anomenat 4chan, on es publiquen tot tipus de teories de la conspiració, un compte anònim identificat com a “Q Clarence Patriot” —‘Patriota amb autorització de seguretat Q’, la lletra que identifica les dades de màxima seguretat en la intel·ligència nord-americana, que són les relatives a les armes nuclears—, el qual assegurava ser un alt funcionari d’intel·ligència que tenia informació sobre la guerra que Trump estava portant a terme discretament contra els conspiradors demoníacs ja referits. Q asseverava que aquesta sorda guerra culminaria amb “La Tempesta”, un moment determinat en què el president desemmascararia en públic la conspiració. Aquell mes d’octubre del 2017, Trump aparegué en un acte amb generals i, segons el diari citat, fora de protocol demanà als militars: “saben vostès què representa això?”, sense referir-se a res en concret. “Tal vegada sigui la calma abans de la tempesta”. Els seguidors de Q tenen en aquestes paraules la “prova” que l’aleshores president estava enviant un missatge en clau que demostraria que, en efecte, liderava, al front d’un grapat de generals patriotes, la “persecució” dels conspiradors.
Aviat el moviment transcendí tant els que el feren germinar —amb allò del restaurant italià que la premsa anomenà el pizzagate— com l’amplificació que li havia donat Q. A partir d’un determinat moment, en aquell mateix any 2017, les referències a aquesta teoria de la conspiració —que s’ha anat enriquint amb tot tipus de ramificacions— van ser identificades amb l’acrònim QAnon, la Q amb l’afegit ‘Anon’, d’anònim. No se sap qui hi ha rere d’ell, però sembla que és un grup reduït. O així es pot suposar, “perquè la signatura digital única prova que (almenys) una (nombrosa) sèrie de publicacions anònimes foren escrites per les mateixes persones”, deia el diari citat.
Difusió, violència i política
Cada entrega de les diferents variants de la conspiració es coneix amb el nom de drops —’gotes’— i el seu nombre va créixer ràpidament des del seu inici. En el moment que NYT publicava el reportatge referit, n’hi havia més de 5.000 entregues. Els autors usen claus —BC: Bill Clinton; HRC: Hillary Rodham Clinton; Hussein: Barack Obama... — per donar més aire de misteri i com si es tractés d’un grup d’iniciats en el coneixement de la conspiració del deep state contra, tal com habitualment diuen, “l’essència patriòtica dels Estats Units”. Cada missatge sol ser convertit en fils de Twitter per ser objecte de debat entre els feligresos —i el mateix fan en xats i d’altres xarxes socials—, cosa que multiplica encara més la seva difusió. Deia l’agost passat NYT que almenys hi havia uns 150.000 comptes de Twitter que aleshores seguien el moviment, així com “almenys 100.000 grups de Facebook que acumulen milions de seguidors”. Durant la pandèmia, el moviment ha incorporat tot tipus de variants negacionistes —que no existia la pandèmia; després que era una creació xinesa per destruir els Estats Units; més tard que les mesures restrictives del moviment de la població atacaven les llibertats constitucionals; ara estan contra les vacunes.... — per incrementar encara més el nombre de fidels. Entre l’inici dels confinaments i el juliol de 2020, deia NYT, els deu grups més grans de Facebook relacionats amb QAnon havien «crescut més del 600%». Actualment hi ha estimacions contradictòries: algunes veus asseguren que el fenomen segueix creixent i d’altres que, des de l’assalt al Capitoli, està minvant.
El que és segur és que d’ençà l’assalt al Capitoli, el 6 de gener, va créixer exponencialment la preocupació respecte a la potencial violència del moviment. Com a resultat, les xarxes socials més populars, com Twitter i Facebook, han eliminat els comptes d’usuaris “conspiranoics” que glorifiquin l’ús de la violència. També el de Trump, com és conegut, amb el qual es comunicava amb els milions de fidels que el segueixen. Ell, a través d’altres persones, ha contestat que està a punt de presentar la seva xarxa social, que li estant dissenyant, i que serà efectiva “en pocs mesos”.
Juntament amb l’expresident dels Estats Units, el moviment conspiratiu té en Marjorie Taylor Greene una de les seves líders. És una de les escasses cares visibles de la teoria de la conspiració referida. Greene —que publica fotos posant amb fusells d’assalt— resultà elegida membre de la Cambra de Representants, pel Partit Republicà, a les eleccions legislatives celebrades el mateix dia que les presidencials. Just després del comicis, clicà “m’agrada” a una publicació de Facebook que demanava “ficar una bala al cap” de Nancy Pelosi, la presidenta demòcrata de la Cambra. “No és debades que l’FBI hagi considerat tot aquest entramat com una seriosa amenaça terrorista potencial”, explica la politòloga López, i adverteix que augmenta la seva perillositat “perquè és molt difícil de controlar” atesa “l’amalgama de grupúsculs religiosos, d’extrema dreta, de supremacisme racial, de negacionisme —del canvi climàtic, vacunes...— ... que el forma”. Discrepa Galais perquè considera que, per la raó explicada abans —la pèrdua de les eleccions—, el movimentestà prou tocat, els membres del qual “no seran d’ara endavant especialment perillosos; no més que els llops solitaris que trasbalsen la societat americana regularment o els grups d’ultradreta organitzats”.
Una altra característica del moviment és que també ataca els polítics republicans que s’atreveixen a criticar Trump. En aquests moments hi ha una soterrada guerra en el partit entre partidaris i detractors de l’expresident que, si més no a internet, l’estan guanyant els primers. La incògnita és si la plana major es deixarà arrossegar o si plantarà cara. Gallardo hi veu el perill que tot el Partit Republicà acabi vampiritzat: “una part del perill que té aquest moviment consisteix en el fet que està corcant la dreta més tradicional, democràtica. El Partit Republicà corre el seriós risc de caure sota la pressió del trumpisme. Els republicans que s’han atrevit no ja a atacar Trump sinó tan sols a discrepar d’ell són assenyalats com a traïdors. La situació és complicada. Veurem com evoluciona, però mentrestant el moviment, a base de teories de conspiracions, per absurdes que puguin semblar, està creixent”. De la mateixa opinió és López: “el Partit Republicà corre el risc de caure sota el control absolut del trumpisme. Ara Donald Trump està fora del Govern però segueix maniobrant per controlar el partit. L’han tret de les xarxes socials, però n’està creant una i ha anunciat que ‘no descarta’ tornar a presentar-se (per a la nominació republicana a les eleccions presidencials de 2024). No hi ha dubte que és real el perill que el Partit Republicà caigui sota el seu control”. La progressió política del moviment no és tan clara per a Galais, que troba que s’assembla més “als terraplanistes —per la fermesa de les seves creences, la densitat de les seves xarxes, les seves dinàmiques internes—, amb l’afegit que tenen repercussions i interessos polítics, tot i que aquest darrer aspecte es podria moderar a mitjà termini”.
Exportació a Europa
Per una altra banda, l’expansió de QAnon cap a Europa és un fet. S’ha vist la lletra Q orgullosament exhibida a manifestacions a Berlín i París en els últims mesos. “Sí, és clar que s’està exportant a Europa. A Espanya ho exemplifica a la perfecció Vox. Des de la seva televisió —es refereix a Toro TV— i a xarxes es llancen cada dia desbaratades teories de la conspiració que busquen exactament el mateix que als Estats Units: crispar, crear tensió... Abans, quan el filtre eren els mitjans tradicionals, això era molt difícil. Ara, amb les xarxes socials, és molt fàcil. Sempre hi ha gent que està disposada a creure qualsevol cosa. Que siguin mentida no té cap importància. Saben molt bé que sempre n’hi haurà algú que s’ho creurà. I així van estenent la desconfiança en el sistema democràtic, que és el seu gran objectiu. En temps de creixent descontentament per la crisi econòmica, pel cansament davant la pandèmia... el nombre de persones disposades a creure’s les teories conspiratives és per força creixent i la ultradreta ho sap bé i actua en conseqüència”, explica Gallardo.
López també veu acostar-se el perill: “s’està estenent el moviment cap a Europa. Hi ha assessors nord-americans que actuen en diversos països europeus, i no es tracta només de Steve Bannon. Ja s’ha vist la Q en mobilitzacions a Alemanya i França. A Espanya encara no, però hi ha una clara sintonia entre Vox i alguns d’aquests missatges. Com passa per tot, aquí també s’adapta: té en el Govern del PSOE i Podem la diana perfecta contra la qual tirar. A cada país la tàctica canvia, s’adapta, però l’estratègia és la mateixa per tot: desinformar, mentir, crear crispació... La crisi econòmica és el gran aliment de tot aquest moviment; per això s’adreça als ‘nous perdedors econòmics’, a la gent que està essent afectada molt per la crisi. Ho veiem aquí, on Vox ja posa tant d’esment en això com en la qüestió catalana, perquè sap que és per aquest camí per on pot seguir creixent”.
Galais, per la seva banda, accepta que “les creences del moviment sí han arribat aquí, tot i que no encara el fenomen de comunitat creat al voltant d’aquestes creences”. El fet que sigui un fenomen molt centrat en els Estats Units i que Trump hagi perdut les eleccions el deixarà, al seu entendre, com a cosa pròpia “dels amants de les conspiracions”. Ara bé, també creu “que a Espanya han prosperat un seguit de creences ‘conspiranoiques’ sobre el coronavirus, les vacunes, la pandèmia... que s’han intentat enganxar a l’oposició al Govern (de Pedro Sánchez) per donar-li més base i com a aglutinador d’un cert grup social. Són aquestes creences, les associades específicament a la pandèmia, les que Vox anima més o menys explícitament, perquè hi veu una via per guanyar nous simpatitzants i expandir-se transversalment”.
L’objectiu últim de QAnon és “clarament el de qüestionar la democràcia a través de la desinformació com a estratègia, a base de difondre mentides, com per exemple fan als Estats Units on no reconeixen el resultat de les eleccions”, diu López. El seu col·lega Gallardo coincideix i afirma que “persegueix corcar la confiança popular” en les democràcies.
No falten les interpretacions que pensen que Rússia està jugant, tant als Estats Units com a la Unió Europea, a favor d’aquests moviments que lluiten contra la democràcia occidental. Ara fa un any, el Parlament Europeu constatava que sortien d’aquell país onades de missatges per xarxes socials amb l’objectiu de fer créixer la desconfiança ciutadana en les institucions de la UE. I, com és prou conegut, s’ha assenyalat la intervenció russa en les eleccions presidencials nord-americanes de 2016. Explica López que “sens dubte Rússia està interessada en una Unió Europea el més debilitada possible i per això fa costat als governs que van contra la UE, sigui el turc, el polonès... I està clar que el bots russos estan rere la desinformació que ataca la Unió i els EUA. Ha passat en els processos electorals nord-americans i també francesos. Però provar que hi hagi rere d’ells el Govern rus és una cosa molt més complicada”. Gallardo troba que “en aquesta estratègia juguen, segur, factors externs. Rússia està rere d’operacions per sembrar la desconfiança de la gent amb les institucions democràtiques tant a la Unió Europea com als Estats Units”.
I què es pot fer per combatre la massiva desinformació? López assegura que l’única “forma de combatre la desinformació és que els mitjans de comunicació tradicionals actuïn en conseqüència, contrastin i ofereixin notícies que no beguin mai de les fake news. S’ha de lluitar contra la mentida com a estratègia política. Ja arribem tard, però no hi ha alternativa. El camí el marca el que ha passat a les xarxes socials quan han fet fora Trump per mentir, quan les televisions van interrompre el seu discurs perquè estava mentint... Aquest és el camí que s’ha de seguir”. Gallardo no té tan clar que hi hagi una forma efectiva de contrarestar la desinformació: “Fins ara la resposta democràtica a les agressions internes i externes no ha estat prou efectiva. La crispació va creixent cada cop més. La moderació no ven, el que ven són les postures extremes i durament enfrontades, i en aquest context la ultradreta es mostra més còmoda”. Finalment, Galais assegura que “contrarestar unes creences tan allunyades de l’empirisme, tan específiques i que a sobre són la base d’un sentiment identitari, és extremadament difícil. Sabem que menyspreen les fonts oficials, que l’oposició directa els fa enrocar-se encara més en les seves creences i que reforcen les seves actituds anant a buscar continguts específics consonants amb els convenciments previs. Potser amb treball constant i amable —no amb la confrontació— per part de persones properes, juntament amb polítiques públiques destinades a controlar l’accés i distribució d’aquest tipus de contingut —evitant, per exemple, la seva normalització en els mitjans tradicionals— se’n podria evitar l’avenç. Però jo crec que seguiran un cicle, del qual ja hem vist el moment més àlgid, fins a la seva desaparició o substitució per alguna altra creença”.