Dues autores, dues narratives i dos estils diferenciats que el jurat del Premi Documenta va posar en el mateix plànol jeràrquic a l’hora de donar el seu veredicte. Les closques i Els desperfectes, dos llibres que es van portar el guardó de manera ex-aequo, una fita que s’havia donat mai més en els quaranta anys d’història del guardó.
El mes passat, ambdues obres van ser publicades com a part de la recompensa. Cadascuna amb un ús de la llengua i uns registres propis que les diferencien, però sempre molt encertats. Cadascuna amb un format diferent d’història i de ficció, però amb punts comuns que fan reflexionar sobre l’ànima humana i la seua obscuritat i que poden animar a fer un viatge introspectiu.
‘Els desperfectes’
Moribunds de cos present que són criticats pels seus familiars mentre sacien la seua gola i beuen i riuen i els xiquets toquen el —quasi— difunt. Membres humans amputats, semidéus que produeixen morts per afavorir la trobada d’una parella que hi estarà sempre junta, però encara no ho sap, llamps que fulminen una periodista tant curiosa com confiada... Irene Pujadas es troba còmoda escrivint sobre elements negres i obscurs, i Els desperfectes ho mostra.
El llibre no segueix un argument lineal, sinó que és un conjunt de vint-i-una històries diferents, d’unes poques pàgines cadascuna. Encara que no tenen a veure les unes amb les altres, algunes contenen referències o xicotetes clucades d’ull entre elles. De vegades, aquestes són tan subtils que el lector hi haurà de retrocedir per comprovar que, efectivament, l’autora ha enterrat al text petits fils de connexió.
Les històries no estan dissenyades com les faules que es conten als xiquets per educar-los. Tot i això, de la major part de relats es pot traure una reflexió personal. Quan el lector acaba un capítol és invitat a detenir un moment la lectura, parar-se a pensar i arribar a una conclusió, però també es deixa la porta oberta a rebutjar la invitació i passar a la següent narració.
El respecte per la saviesa rural i popular que s’ha de tindre, encara que sigues un urbanita escèptic. La importància d’escoltar als altres, però també de tindre la suficient personalitat per a saber dir un no. Com funciona el cap d’una persona amb ansietat i insegura. La vida i la transformació de la matèria. Tots són temes inserits al llibre, que poden obrir un debat introspectiu a l’individu. I si quan morim seguim vius, però sense cap forma d’interactuar amb els no-morts?
La intriga i l’obscuritat banya la totalitat de l’obra. En algunes ocasions, alhora que es va llegint es pot intuir quin serà el final del relat, en altres, només queda continuar amb la lectura per descobrir-lo.
‘Les closques’
Una magrana oberta, d’un vermell pàl·lid per fora i d’un roig intens i desbordant per dins forma la portada del llibre de Laia Viñas. Una il·lustració que, al començament de l’obra, pot semblar inconnexa amb la història, però que després es materialitza en una sèrie de metàfores durant la narració.
Les closques poden ser caps oberts amb violència. Poden ser, a més, la capa que rodeja la psique d’una persona que —per experiències o per l’època en què viu— no és capaç de transmetre els seus sentiments i les seues emocions. Les closques, però, també són els capolls que queden enrere quan es madura, quan la infantesa queda enrere i el temps i les vivències canvien la teua perspectiva. Totes aquestes closques, d’una manera o un altra, són tractades a les pàgines de llibre homònim.
La casa de les closques és la llar que la família protagonista té vora mar, plena de petxines als seus murs exteriors. El relat conta la història d’una família, d’una que, per culpa dels ecos del passat, no en té l’amor que s’ha de tindre. Avançada la història, Posa el focus en Arnau, el fill menut de la família, que anirà creixent davant dels nostres ulls.
I veurem a l’Arnau créixer i veurem l’Arnau adult i amb una filla i no veurem l’Arnau; perquè la història està escrita en tres línies temporals diferents, intercalades i fragmentades en capítols. Totes desemboquen en els esdeveniments d’altra i totes són necessàries per a entendre la ment dels personatges.
A mesura que la trama avança, el món narratiu s’amplia exponencialment. S’incorporen noves closques plenes de pensaments, de frustracions, de traumes, d’amor. Apareixen nous personatges dins dels quals es pot mirar per entendre’ls a partir de les seues històries. Augmenten, també, el nombre d’emplaçaments on es desenvolupen les línies narratives de forma paral·lela. Tot crea un espai polièdric i una figura narrativa perfectament mesurada.