Polifacètic com pocs, Jordi Sebastià és una de les persones més escoltades al si del nacionalisme valencià. Periodista i escriptor, va iniciar la seua trajectòria professional, allà pels 90, a la redacció d’EL TEMPS. Ha publicat llibres de gèneres diversos i ha estat alcalde del seu poble, Burjassot, entre 2011 i 2014, any en què va marxar al Parlament europeu. Des de setembre de 2020 és director de relacions externes de l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial (IVACE). Amb aquesta entrevista posem fi a un cicle de tres sobre el 8è congrés del Bloc en què també hem parlat amb Vicent Marzà i Mònica Álvaro.
—Com veu el Bloc?
—Una part de la militància desconfia de la maniobra d’obertura a la societat que reclama l’executiva. O no s’ha explicat o no s’ha dialogat suficientment amb la gent que no ho veu clar. Un congrés de confrontació seria catastròfic. Per aquesta raó, en aquest cas és més important el procés precongressual que el congrés en sí. Formem part del Govern de la Generalitat i som al capdavant de molts ajuntaments i l’oposició es troba desubicada. És a dir, tenim unes circumstàncies immillorables per tal de créixer.
—És optimista, malgrat tot.
— Hem d’estar alerta davant una eventual abraçada de l’ós del PSOE. Per aquesta raó, no és moment de divisions internes ni de capelletes. És fonamental esvair les desconfiances, demostrar que aquesta obertura no descafeïnarà el valencianisme del Bloc.
—Per què tem un descafeïnament del valencianisme?
—Molta gent opina que reforçar les idees de la justícia social, la solidaritat i la preocupació per moviments com el feminisme, el col·lectiu LGTBI o l’ecologisme pot deixar entreveure que el valencianisme ha passat a un segon pla. Totes aquestes lluites han format part de la nostra trajectòria, jo mateix vaig afiliar-me al Bloc perquè era l’únic partit que defensava l’horta. Ara bé, el valencianisme és i ha de ser el nostre pal de paller. Som un partit valencià i valencianista. Valencianistes d’esquerres. Una opció valenciana que es diferencia de la resta.
—La direcció actual assegura que el valencianisme no està en qüestió, però que vol eixamplar-ne la base.
—I els que hem estat crítics amb l’executiva, que gaudeix d’una majoria bastant còmoda, vetllarem perquè siga així.
—Com qualificaria la gestió d’Àgueda Micó?
—Àgueda ha donat la cara, això és indiscutible. Ha cohesionat un equip de treball molt fort al seu voltant. A comarques com l’Alcoià o la Safor estan molt emprenyats per alguns malentesos i li recriminen una manca de comunicació. En el meu cas, sempre que l’he necessitada, l’he tinguda al costat meu. El seu equip, en canvi, no ha fet prou pedagogia, no ha sabut explicar què significa aquesta obertura per tal de calmar els qui diuen que perdrem la nostra essència. Al meu parer, però, hi exageren una mica.
—Posen com a exemple el canvi de nom. A vostè li sembla una bona idea?
—És anecdòtic, no m’agradaria que el debat se centrara en aquest punt. Si hi ha una proposta que entusiasma, per mi endavant! No hem d’obsedir-nos amb maniobres que són purament estètiques. En cas que no existisca el consens suficient, Bloc Nacionalista Valencià no està malament. Al capdavall, ens presentem com a Compromís, que funciona molt bé i espere que ho continue fent.
—El cognom “nacionalista” és pejoratiu? El gentilici “valencià” resta opcions a segons quins llocs del país?
“Podem desprendre’ns de la paraula ‘nacionalista’, però hauríem de mantenir alguna referència al marc ‘valencià’ o ‘valencianista’”
—Al seu moment es va barallar el nom de Bloc Valencianista, jo me l’estimava més, però BNV guardava relació amb el BNG, que en aquell moment anava cap amunt. Nacionalistes ho som tots, encara que els mitjans estatals li hagen atribuït una connotació negativa a segons quins partits. Podem desprendre’ns de la paraula “nacionalista”, però hauríem de mantenir alguna referència al marc “valencià” o “valencianista”. Per culpa dels partits que hi han atiat el foc, aquesta denominació genera rebuig en algunes zones del país, però no podem renunciar a la nostra ideologia. Nosaltres no som un pur exercici de màrqueting. Tot i que defensem unes idees que no agraden una determinada gent, el repte consisteix a convèncer-los.
—Com?
—En realitat, fa molt que no centrem el nostre discurs en llengua i cultura només. El Bloc no és la UPV dels seus inicis. El valencià té un valor irrenunciable per tots nosaltres i es troba en perill, això és una evidència, però fa dècades que parlem de finançament, d’infraestructures, de la política agrícola estatal i europea... Tot això ja ho hem fet i hem de continuar-ho fent, alhora que plantem cara al marc de referència que volen imposar-nos uns altres partits. Anar al Baix Segura i dir-los que arrosseguen una estructura caciquista fomentada pel PP, que tenen unes dotacions sanitàries i educatives deficients i uns índexs de pobresa superiors als de la resta del país. Tanmateix, el seu principal problema sembla ser “la imposición del valenciano”. Jo he defensat al Parlament europeu, i me n’he quedat sol, la subvenció de l’aigua dessalada a tota la comarca.
—De quins avanços es troba més orgullós i en quins camps pensava que s’hauria progressat més, en aquests sis anys del Bloc al Consell?
—Hi ha una decepció generalitzada amb À Punt, que té un pressupost ridícul, amb el qual no pots fer una televisió més ambiciosa. El sector audiovisual hi està prou decebut. En canvi, em plau molt la política cultural, l’Institut Valencià de Cultura està portant endavant iniciatives realment importants. En matèria territorial el Pativel [Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral] i el Pla de l’horta són grans passos, tot i que el poder judicial s’ha encarregat d’endarrerir el PATIVEL... S’estan fent coses molt potents per salvar el nostre entorn. I són molt importants les millores en dependència i l’aplicació de la renda mínima garantida, ens hem convertit en un referent estatal. I per acabar, s’acaba d’aprovar la Llei de la Funció Pública que per fi deixa clar que cal preservar el dret del ciutadà a ser atès en la seua llengua i la Proposició no de llei per la reciprocitat dels mitjans audiovisuals públics en català, eren dues qüestions pendents que tranquil·litzen un sector que exigia coherència -i tenia tota la raó-, però que potser no és conscient de les dificultats de governar en coalició amb socis que no tenen les mateixes prioritats que tu.
—Quines qüestions el partit ha de millorar, sí o sí, durant els pròxims quatre anys?
—La nova executiva del Bloc ha de ser molt plural, ha de satisfer tots els sectors. Ha de ser més eficaç i tenir més capacitat de diàleg, s’ha d’escoltar la gent que s’ha quedat despenjada, s’han de reactivar les comissions sectorials... Tot això s’ha d’anar testant en la fase precongressual. D’altra banda, la ponència política ha d’obtenir una adhesió aclaparadora; la gent ha d’eixir del congrés amb una idea clara de cap a on ha d’avançar el partit.
—La resta de socis de Compromís se sentiran interpel·lats pel gest del Bloc i acceptaran un aprofundiment de la relació?
—Pel que a mi m’arriba, la federació de partits és un horitzó realista, ben probable. Els que esperàvem esdevenir una força unitària, però, ja hi hem desistit.