Encara que necessita una reforma, el pis que comparteixen els socis de Compromís és cèntric i lluminós. Ja fa una dècada que van repartir-se les tres habitacions. A la més gran amb diferència, la que ocupa el Bloc Nacionalista Valencià, hi ha penjat un cartell engroguit de l’antiga UPV amb les quatre barres sense el blau, i a la paret d’enfront, un mapa comarcal del País Valencià situat tot just a dalt de la televisió.
L’habitació mitjana és de tamany més reduït, però resulta la més confortable: és càlida a l’hivern i fresqueta a l’estiu. A la prestatgeria llueixen els llibres de Benedetti i els discos d’Ismael Serrano. Al calaix de baix de la tauleta de nit, on s’acumulen records diversos, s’hi pot trobar fàcilment algun carnet vell delPartit Comunista i, fins i tot, un paper rebregat en què figura el número de telèfon de Pablo Iglesias escrit a mà. Sens dubte, es tracta de l’habitació d’Iniciativa del Poble Valencià, l’inquilí més peculiar del pis. Diuen que sempre se n’ix amb la seua.
Per últim, l’habitació més menuda és plena de plantetes: aloe vera, herba sana, un ficus esplendorós... No, no és cap meravella, la finestra dona al celobert, però Verds-Equo paga un preu simbòlic per ella, a canvi del qual té accés a totes les comoditats de la casa: la terrassa amb vistes al Palau de la Generalitat, el traster on deixen les bicicletes i la cuina office, que a penes no embruten perquè han optat pel veganisme. Com que l’habitació està al costat de la d’Iniciativa, alguna nit comparteixen confidències i, entre rialles, malparlen de l’altre ocupant de la casa.
Alguns dies, ocasionalment, tots plegats fan festa grossa. Hi arriba una colla d’amics, que anomenen “els adherits” i cada vegada se senten més desplaçats. El Bloc estaria encantat de cedir-los espai a la casa, però Iniciativa fa mala cara i diu que de cap manera. És com si estigueren de pega. Parlen, riuen i sopen, però si toca decidir a quina discoteca eixiran a ballar, els deixen clar que no hi tenen res a dir. Mai no dormen a la casa.
L’ambient s’ha anat enrarint a poc a poc. Per aquest motiu, el Bloc ha decidit reformar la seua habitació al 8è congrés nacional de la formació, previst per al cap de setmana del 26 i 27 de juny, després d’haver-se ajornat un any per la pandèmia. Davant la inacció de la resta d’actors de Compromís, el Bloc té la intenció d’obrir-se als adherits, de fer-los sentir-se més còmodes, i sacsejar així el conjunt de la coalició. Una coalició que governa la Generalitat, les diputacions de València i Castelló i desenes d’ajuntaments, entre els quals el de València, però que ofereix signes d’esgotament a nivell intern.
Serà un congrés més ideològic que orgànic. Així com l’any 2016 la disputa era entre Àgueda Micó i Rafa Carbonell, que van pactar in extremis una candidatura unitària amb ella com a coordinadora nacional i ell com a portaveu, ara es tracta d’una pugna estrictament política: com ha de ser el Bloc, quina postura ha de fixar en cada cas, com ha de gestionar la seua relació amb la resta de Compromís, com vol projectar-se portes enfora. La ponència política, dirigida pel conseller Vicent Marzà, centra totes les mirades. Però la dels estatuts, a les ordres de Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València, inclou un canvi substancial: l’objectiu de teixir una “associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història” ha quedat diluït. La nova redacció, sotmesa al procés d’esmenes, indica que “la política valenciana ha estat dominada durant molt de temps per debats estèrils que prenien com a referència les circumstàncies d'altres territoris” i que, “com a valencianistes hem de fer valdre que, a diferència d'altres organitzacions, no som sucursal de ningú”.
Marzà i Amigó són dues persones de la confiança plena d’Àgueda Micó, que va quedar-se sola al capdavant del Bloc quan Carbonell, el juny de 2017, va tocar el dos sobtadament. El càrrec de portaveu està desert des d’aleshores, malgrat l’intent fallit del corrent crític Bloc i País de situar-hi Miquel Bononat, i el d’alguns sectors del si de l’executiva per tal d’encimbellar-hi Jordi Pla, regidor a Cocentaina. Així doncs, Micó i el seu nucli més proper —Marzà al Consell, Fran Ferri a les Corts i Amparo Piquer, secretària d’Organització de l’executiva— han tingut l’ocasió de modelar plàcidament el Bloc que eixirà d’aquest transcendental congrés.
Perquè, en efecte, hi ha la intenció que siga un conclave especial. Una refundació en tota regla. I encara ho hauria sigut més si la pandèmia no hi haguera irromput de sobte. Després que ho aprovara de forma molt majoritària el consell nacional, es pretenia que al 8è congrés nacional prengueren part els adherits de Compromís que així ho desitjaren prèvia inscripció. L’increment de participants potencial —un miler de persones— sumat a les prop de 3.000 que tenen el carnet del Bloc, aspirava a involucrar-hi, si fa no fa, quatre de cada cinc membres de Compromís. A Iniciativa militen al voltant d’un miler de persones i a Verds-Equo, pels volts dels 300.
Tanmateix, la impossibilitat de celebrar un congrés presencial que imposa la COVID-19 ha deixat de banda aquests plans. Tan sols un escenari de vacunació molt avançada al maig —ara com ara poc probable— permetria un redisseny del congrés que reobrira la porta als adherits. Ara bé, com arriba el Bloc a aquest moment decisiu?
“En aquests quatre anys hem enfortit el nostre projecte polític i hem assolit l’objectiu de mantenir-lo al front de les institucions”, considera Àgueda Micó, que compagina el lideratge del Bloc amb la docència. És professora associada de ciència política a la Universitat de València. Quan se li demana que autoavalue la seua tasca, contesta amb un tímid “progressa adequadament” perquè, segons explica, el partit encara es troba “en procés de transformació”. Això sí, s’afanya a presumir del bagatge de les àrees de la Generalitat en mans de Compromís: “La major part del canvi ha vingut dels nostres consellers i les nostres conselleres”.
Micó afirma que el congrés del Bloc “reforçarà el conjunt de Compromís” i que l’obertura que propugnava buscava que els adherits directament a Compromís “disposaren, per fi, d’un espai on poder participar de manera activa”. L’endemà del congrés, i no el procés congressual en sí, serà ara el punt de partida d’aquest propòsit.
“Els partits de la coalició provenim de cultures polítiques distintes”, subratlla Micó, “la del Bloc és netament assembleària i per això fa temps que convidem els inscrits a Compromís a dir-hi la seua”. La meta indissimulada consisteix a seduir centenars d’ells que ara com ara són als llimbs. “Volem que descobrisquen el treball transversal del Bloc, el valencianisme polític guanya molt en persona, en el tu a tu”, sosté Micó.
El nom fa la cosa?
En aquest sentit, els ideòlegs del Bloc han plantejat un canvi de nom en base a diverses propostes —Ara, Avancem, Lliures, Més i Valentia— que ja han estat sotmeses a una votació a doble volta.
A la primera va registrar-se una participació del 37,2% i les dues opcions més valorades van ser Més —amb el 48% dels vots— i Ara —amb el 26,6%— que van passar a la segona fase. En la ronda final, la participació va situar-se en el 30,5% i Més va imposar-se a Ara de manera clara: 63,1% a 36,9%.
“Ser valencianista és molt més que parlar valencià i que t’agrade Fuster”, observa Àgueda Micó
Els sectors crítics, articulats principalment al voltant dels corrents Més Compromís —l’antic Bloc d’Esquerres i Sobiranista (BES)— i Bloc i País, censuren el nivell tan baix d’implicació de la militància en un procediment telemàtic que facilitava les coses. Només calia obrir un enllaç enviat al telèfon mòbil de cada militant i decantar-se per un nom o per un altre. Amb tot, tan sols el 19,2% de l’afiliació total, menys d’un de cada cinc militants, van inclinar-se finalment per Més, denominació que serà ratificada —o no— al congrés del juny. Fins aleshores, via esmenes, encara poden fer-se propostes de nom alternatives. El regidor a València Pere Fuset hi suggereix Aplec, per exemple.
En qualsevol cas, val a dir que el BNV no es presenta amb les seues sigles des de l’any 2003. “Encara que ens presentàrem en solitari a les eleccions, no tindria sentit que la recuperàrem”, rebla Micó, qui recorda, com una espècie d’atenuant, que a les acaballes de la dècada dels 90 “la marca UPV ja va ser substituïda per la del Bloc”.
La desaparició dels cognoms nacionalista i valencià busca, precisament, eixamplar-ne l’espectre. En el primer cas, la direcció actual ha conclòs que “nacionalista” té una connotació pejorativa, i en el segon, que el gentilici coarta les opcions de creixement al sud del país, una àrea superpoblada en què el Bloc pateix una feblesa evident.
“Millor una paraula que no tres”, té claríssim Amadeu Mezquida en relació el rebatejament. Ell és un dels grans estrategs del Bloc i, per extensió, de Compromís sencer. Al seu currículum figuren dues campanyes exitoses a la ciutat de València, un entorn que sempre s’havia mostrat hostil amb el valencianisme polític. Alguns veterans del moviment, de fet, continuen fent-se creus en veure que Compromís és la força més votada, amb els seus 10 regidors i, sobretot, l’alcaldia del cap i casal.
“La paraula nacionalista està tan estigmatitzada que a alguna gent li fa evocar ETA o el nazisme”, opina Mezquida. “El BNG és l’únic que manté la nomenclatura clàssica, ni ERC ni la CUP ni Junts per Catalunya ni EH Bildu no l’han integrada”, continua, “fins i tot diria que ara els més nacionalistes són, precisament, els nacionalistes espanyols”. El percentatge de gent que a les enquestes del CIS afirma sentir-se valencià i no espanyol és ínfim. El 3% es declaren “nacionalistes”, una definició dins de la qual hi ha, de ben segur, nacionalistes espanyols. “Qui es refereix avui dia al Bloc? Només una persona: Isabel Bonig”, es pregunta i es respon en al·lusió a la fórmula “Bloc-Compromís” que la presidenta del PPCV va fer servir reiteradament així que va eixir a la llum una investigació judicial relacionada amb la campanya electoral de 2007. L’anomenat cas Crespo Gomar, finalment arxivat.
Els partits de la darrera onada —Podem, Ciutadans, Anova, Vox— s’han decantat per un nom curt, indefinit, que no deixa entreveure la filiació ideològica. Aquesta és la senda que volen resseguir al Bloc amb la missió de captivar els apàtrides de Compromís i més gent. I és que el repte no passa exclusivament per atraure adherits a la coalició, sinó també persones inserides a unes altres organitzacions de l’esquerra o que mai no han militat enlloc. En aquest sentit, les crisis permanents del Podem valencià poden convertir-lo en un afluent cabalós.
“La paraula nacionalista està tan estigmatitzada que a alguna gent li fa evocar ETA o el nazisme”, afirma Amadeu Mezquida
Els que defensen que el nom fa la cosa alerten dels riscos que comporta la jugada. Lamenten que puga aigualir-se el missatge valencianista, basat en la concepció nacional, que va esperonar el naixement de l’antiga UPV i subjau al BNV. “Qui parla de renúncies tan sols pensa en l’estació d’arribada, però nosaltres hem d’anar-hi pas a pas, la situació que tenim al País Valencià no té res a veure amb la de Catalunya, el País Basc ni Escòcia”, exposa Mezquida. “Ens expressem habitualment en valencià, però a València ens voten milers i milers de castellanoparlants, no podem fer de la llengua un mur”, afegeix. Al seu parer, “molts valencianistes viuen a la ficció del país que voldrien tenir, no a la realitat del país que tenen”.
“Ser valencianista és molt més que parlar valencià i que t’agrade Fuster”, remata Àgueda Micó. “Gestionem molt i ho fem molt bé, però no ho expliquem com cal”, es plany, “hem de fer més pedagogia allà on el nostre discurs és menys permeable”. Els actuals rectors del Bloc estan convençuts que poden convertir el partit —i per extensió, Compromís— en un projecte de majories, no circumscrit a un nínxol de vot determinat ni sotmès a un sostre infranquejable. En la dialèctica essència/praxis, s’inclinen per un partit que parle de tot, que estiga preparat per parlar de tot. A la legislatura passada, sense anar més lluny, els valencianistes van tenir problemes seriosos a l’hora de fixar la seua postura sobre determinats temes.
D’esquerres, sí
La conversió de la UPV en Bloc, el gener de l’any 2000, va dur aparellat un reposicionament ideològic notable. L’autodenominat “tercer espai”, ubicat al centreesquerra del tauler, tenia la capacitat de teixir aliances a escala local amb la dreta i de presentar-se als comicis europeus de bracet de Convergència i Unió i el PNB. No debades, Pablo Iglesias qualificava no fa gaire el nacionalisme valencià com “una força històricament molt conservadora”. La cohabitació prolongada amb Iniciativa del Poble Valencià, tanmateix, ha fet miques aquell full de ruta.
És per això que el Bloc presumeix del seu passat reivindicatiu en matèria ambiental, a favor d’un finançament just o d’unes infraestructures dignes. I apostarà, en aquesta etapa nova, per una reconnexió amb els moviments socials. “No volem copar-los, com va fer equivocadament en el passat una certa esquerra, volem que ens esperonen a continuar endavant, a ser millors cada dia i provocar els canvis necessaris”, comenta Mezquida. “El canvi polític no serà prou significatiu si abans no es produeix un canvi social”, afegeix. En un context globalitzador, amb societats molt heterogènies i un grau d’incertesa molt elevat a tots els nivells, els estats tradicionals han perdut sobirania en favor d’unes elits omnipotents.
Igualment, hi ha la pretensió de convocar convencions periòdiques que analitzen el grau de compliment de la ponència política que isca beneïda del congrés. Després de l’adopció del model PNB a l’anterior conclave —en virtut del qual els càrrecs orgànics no assumeixen responsabilitats institucionals i poden expressar-se amb més llibertat—, el Bloc aspira a anar-hi més enllà i vol fomentar-ne l’autocontrol, de manera que els continguts de la ponència no siguen un brindis al sol. “No pot quedar en paper mullat, ha de ser la brúixola que guie el seu rumb”, destaca Mezquida. “És una ponència escorada a l’esquerra, que promou polítiques valentes i un valencianisme de base popular”, anuncia, “perquè el valencianisme no pot ser de dretes, de només uns quants, sinó obert i transversal”. En aquesta línia, advoca per “projectar-nos socialment com a moviment, més que no com a partit” amb la creació d’una figura nova, a mig camí del militant i el simpatitzant: la de l’activista.
Veus crítiques
El juliol de 2019, en prendre possessió de l’acta de diputada provincial de València, Mentxu Balaguer va haver d’abandonar el seient de secretària de Comunicació de l’executiva. Com que no està adscrita al sector majoritari, va quedar descol·locada després de l’adeu sorprenent de Carbonell.
“Hi ha veterans que no se’n senten representats, i uns altres, de més joves, que han acabat demanant-ne la baixa”, lamenta Mentxu Balaguer
“Jo soc del Bloc, el nom no és el nostre problema, sinó un debat fictici que amaga el veritable debat de fons”, assevera. “Hi ha veterans que no se’n senten representats, i uns altres, de més joves, que han acabat demanant-ne la baixa”. És el cas del mateix Carbonell, d’Àlex Vilanova o de Lluís Pastor, qui va apartar-se voluntàriament de la direcció. Amb l’experiència acumulada a Corbera (Ribera Baixa), el seu poble, Balaguer censura el gir a l’esquerra de la ponència política. “Som valencianistes, municipalistes i progressistes, als regidors i regidores del Bloc ens vota gent que no es considera d’esquerres perquè hem demostrat que sabem gestionar”, argumenta.
En qualsevol cas, la seua preocupació principal va lligada al retrocés electoral a determinades poblacions entre els comicis de 2015 i 2019.“Hem de potenciar i millorar la relació amb els col•lectius per poder créixer com a partit, hem governat la Generalitat d’esquena a tots ells”, anota. “I per suposat, no hem de tractar de desdibuixar el nostre perfil valencianista”, apunta.
La sensació de xoc generacional, hi és. Els joves d’entre 30 i 40 anys que van prendre les regnes del partit ara fa quatre anys desperten un recel palpable entre aquells que voregen la seixantena i han estat protagonistes de la darrera etapa del partit. És el cas del president de les Corts, Enric Morera, del conseller Rafael Climent i, en menor mesura, de Joan Baldoví, diputat al Congrés.
“S’ha d’aconseguir l’equilibri perfecte entre la vitalitat dels joves i l’experiència dels veterans”, observa Balaguer, “i s’ha d’aprofitar que gestionem les institucions supramunicipals per tal de fer un gran salt a l’àmbit local i remarcar el nostre vessant valencianista”. Segons ella, de moment s’ha malbaratat aquesta oportunitat: “Molts dels nostres regidors i regidores no tenen un diàleg fluid amb la cúpula del partit i amb alguns alts càrrecs de la Generalitat, que sobretot semblen obsessionats a blindar-se de les crítiques. No hi ha prou a fer xarrades per les comarques”.
El ben cert és que, a l’executiva eixint, no han proliferat les veus crítiques amb Micó. Gràcies a l’absorció, inacció o deserció dels díscols, la coordinadora ha gaudit d’un mandat més plàcid que no esperava. El corrent Bloc i País (BiP), constituït l’any 2017 i que reuneix prop de tres centenars d’afiliats, ha esdevingut una pedra a la sabata, però Micó s’ha acostumat a caminar amb ella a dins.
La coordinadora nacional reconeix mancances de caire organitzatiu que justifica per l’increment acusat en termes de presència institucional —“Compromís no sols ha entrat a governar la Generalitat, també ha passat de tenir 16 alcaldies a tenir-ne 80, a més de desenes de pactes municipals”— i per les disfuncions d’una estructura orgànica completament nova. “Habituats a ser oposició pertot arreu, de colp i volta vam passar a formar part de molts equips de govern i alguns regidors novells van accedir directament a l’alcaldia”, apunta. “La nostra gent pensava que no hi hauria disfuncions entre els ajuntaments i la Generalitat, però no ha sigut tan senzill; hem hagut de gestionar les frustracions de molts municipis que governàvem i no rebien l’atenció que exigien”, admet. No obstant, Micó recorda que la Generalitat i la Diputació de València s’han ajustat a una “objectivació” de les ajudes que ha estat aplaudida, fins i tot, per alguns alcaldes del PP.
“M’he marcat la meta de posar a l’abast dels nostres càrrecs públics les eines de suport que mereixen”, confessa Micó, “ens cal una estructura de recursos humans que proporcione assessorament jurídic, econòmic, formatiu i comunicatiu, i que també facilite als nostres regidors i regidores les persones de contacte a la Generalitat”. La desconnexió Generalitat-ajuntaments ha desesperat molts edils del Bloc incapaços de capir que la coincidència de color polític no garantira la resposta esperada.
La pèrdua de representació al Congrés —de quatre diputats a un de sol— va provocar l’acomiadament dels 18 assessors que actuaven —ni que fora a mitja jornada— com a nexe entre les comarques i les institucions. En total, el Bloc disposa de nou persones centrades en les tasques orgàniques i de sis alliberats a la seua direcció política. El triple de persones que tenien ara fa vuit anys, quan Micó va irrompre com a secretària d’Organització en una executiva encara liderada per Enric Morera.
Dimas Montiel: “Ens hem convertit en tres compartiments estancs, no hi ha espais de trobada entre la militància de base de les tres formacions”
En aquell moment, el Bloc d’Esquerres i Sobiranista, l’altre corrent del Bloc, encara no s’havia reconvertit en Més Compromís. Curiosament, la fórmula nominativa que podria assumir el conjunt del Bloc a partir de juny. En el cas del BES, la mutació es remunta a l’any 2018, animada per la intenció d’aconseguir la fusió de Compromís en un sol partit. Una boda tan complicada com ho podia ser, al seu dia, la del rei emèrit Joan Carles amb l’alemanya Corinna Larsen. El seu portaveu, Dimas Montiel, explica que “la intenció era la de crear un espai integrador que seduïra tothom que s’havia apuntat directament a Compromís”. En formen part 140 persones, però només una seixantena tenen el carnet del Bloc. Montiel exigeix més coratge als tres partits de la coalició: “Ens hem convertit en tres compartiments estancs, no hi ha espais de trobada entre la militància de base de les tres formacions”.
La designació d’Elena López Blat —adscrita a Més— com a màxima responsable del comitè organitzador del congrés del Bloc va entendre’s com un altra mà estesa a Iniciativa i Verds-Equo. Una evolució que ja va completar el col·lectiu juvenil de la formació, que va passar de ser el Bloc Jove a dir-se Joves PV amb la pretensió d’aixoplugar els sectors juvenils de tots els partits. No obstant, la direcció d’Iniciativa va acabar prohibint els seus adolescents d’incorporar-s’hi.
“Hem d’aprendre de les errrades comeses”, emfasitza Montiel, “el valencianisme no és tan sols la llengua o el sentiment identitari, som un poble mestís que ha conviure amb la seua diversitat però que ha de continuar, obstinadament, sent poble”. Ell saluda la intenció del Bloc de “convertir-se en un projecte més gran on càpiga molta més gent”. Això, des d’una perspectiva d’esquerres, “ben allunyada dels experiments que vam fer a la nostra travessa pel desert”. En aquest sentit, el canvi de nom li sembla “una qüestió menor”, tot i que serà benvingut “si això ens permet d’arribar a més persones”. Montiel té la sensació que “a diferència del que succeeix a Més, el nostre corrent, hi ha qui interpreta que les diferències generacionals són distàncies generacionals, i això és un errada, perquè un projecte de transformació social i nacional no pot deixar ningú de banda”.
En efecte, el corrent Més aspira a trencar aquesta incomunicació. S’entesta a generar debat i a articular propostes polítiques tendents a fer de Compromís un partit únic en lloc de tres. “Vam obrir Compromís amb la figura de l’adherit i després ens en vam desentendre”, lamenta. Els membres de Més presentaran exactament les mateixes iniciatives als processos congressuals d’Iniciativa i de Verds-Equo: “Incidirem en la reactivació de les àrees sectorials com a espais de debat on tots els i les qui integrem Compromís puguem exercir realment la democràcia interna, de connexió entre totes i tots, amb la societat i de suport al nostre Govern.”
En plena reforma de la seua habitació, el Bloc no perd de vista el conjunt de Compromís. “Tinc clar que, després del nostre congrés, estarem molt més preparats per acarar la federació de partits”, afirma Àgueda Micó. Es tracta d’un mer tràmit legal que —valga la redundància— denotaria un grau de compromís més elevat.
Per això al Bloc confien que el seu congrés siga l’inici de la reforma completa del pis que comparteixen amb els seus socis. Desfer-se dels pòsters antics la UPV, llançar al fem els carnets del PCPV i fer de Compromís un habitatge còmode i acollidor perquè els adherits i d’altres que no ho són hi puguen residir còmodament. La transformació del Bloc marca el camí d’una coalició més compacta i transversal, amb aspiracions de majoria. Ho aconseguirà? El juny —i més enllà— n’obtindrem la resposta. •
