Clara Palau té avui 63 anys. Fa quatre, quan en comptava 59, va adonar-se que la màscara que s'havia hagut de posar a l'adolescència per no ser descoberta ja no li servia i volia ser ella mateixa. “M’havia preocupat d’interpretar el paper masculí. I li havia donat la façana, però no m’havia preocupat per l’interior”, explica. A Trànsit, el servei depenent del Departament de Salut, va trobar un equip professional que va entendre a la perfecció aquella barreja de neguit i expectació que sentia Palau. Recorda perfectament el primer dia que va fer allí la primera sessió. “Era el 8 de març de 2017”, rememora.
“El meu entorn s’ho ha pres molt bé. La meua parella i els meus fills m’hi han fet costat. Al meu sogre, que ja és gran, quan li ho vam explicar, va dir: «En aquesta família les hem vistes de tots els colors!»”, explica, sense poder amagar un somriure. Ella, que sempre havia estat activista —en l’Associació de Famílies d’Alumnes, primer, en el moviment veïnal de la Creu Alta de Sabadell, després— milita des de fa un temps en el moviment trans. La seua experiència per esdevenir la Clara l’explica a Trans (més enllà), una obra de teatre dirigida per Didier Ruiz que entra de ple en la qüestió de la diversitat sexual. Quaranta-quatre representacions n’han fet d’ençà de l’estrena, ara fa tres anys.
Els darrers mesos ha adquirit, a més a més, certa notorietat pública pel seu compromís polític. En les darreres eleccions catalanes, Clara Palau figurava en el número 28 de la llista d’Esquerra Republicana per la circumscripció de Barcelona. Delineant industrial de professió, Palau no ha hagut de patir l’estigma social que ha acompanyat moltes companyes. Tot i que la percepció social de la transsexualitat i de les sexualitats no normatives està canviant a poc a poc, encara són molts els prejudicis que existeixen envers aquestes persones.
Margarida Borràs i tantes altres
El llast històric que recau sobre les seves esquenes és encara molt pesat. Pesadíssim. I es remunta a segles enrere. Conegut és el cas, a València, de Margarida Borràs, que va ser executada el 24 de juliol de 1460 per una “perversió” intolerable en l’època: anar vestida de dona i mantenir relacions amb homes. Com a escarni, va ser penjada, a la plaça del Mercat, amb calçó curt, perquè tothom comprovara que Margarida, que havia estat batejada com Miquel, tenia penis i testicles.
El de Borràs és un episodi que evidencia el maltractament social, judicial i institucional al qual han estat sotmeses les persones trans. Durant molts segles, en la cultura occidental condicionada per la moral cristiana (i això és important de recalcar perquè hi ha hagut altres cultures, que com ara els mohave o els navajos, reconeixien l’existència de més de dos sexes) ha percebut qualsevol transgressió de la norma de gènere com una aberració o una desviació. Això ha tingut com a conseqüència que el transgenerisme haja estat considerat tradicionalment com una patologia. Aquestes persones es van veure obligades, en el millor dels casos, a dur una doble vida; en el pitjor, una vida en la marginalitat. El film La xica danesa, que narra la història d’Einar Wegener, la primera persona que es va sotmetre a una cirurgia de reassignació de sexe, mostrava els entrebancs als quals van haver de fer front aquelles persones que van voler viure la seua sexualitat en llibertat.
A l’Estat espanyol, el franquisme va aplicar als i les trans la piconadora de la moral catòlica feta llei. Primer la Llei de vagabunds i malfactors, i després la de perillositat social van convertir les persones transgènere —com també els homosexuals— en uns pàries socials. Molts van acabar passant per la presó; alguns fins i tot foren desterrats. El 1978, la transsexualitat, com l’homosexualitat, va deixar de ser considerada un delicte.
Amb tot, la percepció social de les persones trans com quelcom d’‘anormal’, les ha condemnat a una mena d’apartheid laboral. Un estudi realitzat l’any 2012 per la Universitat de Màlaga a petició de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals afirmava que el 50% de les persones trans s’havien vist obligades a exercir la prostitució en algun moment de la seua vida. Segons denunciava el novembre passat Metges del Món, el 80% de les dones trans estan excloses del mercat laboral. “Una presència més gran en el món laboral ajudaria a normalitzar la situació i ens donaria una major visibilitat social”, assegurava Violet Ferrer, durant la presentació de la campanya pro-trans #QueNoTeBrillenLosPrejuicios, de Metges del Món.
Les persones trans pateixen exclusió en molts àmbits de la vida i són, encara a hores d’ara, víctimes d’una transfòbia que té les seues arrels en una societat incapaç de mirar més enllà del binarisme clàssic. Segons un estudi de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, en què es va enquestar més de 140.000 persones, una de cada cinc persones trans han sigut atacades físicament o sexualment els últims cinc anys. El 39% s’han sentit discriminades en accedir a serveis sanitaris o de serveis socials i el 51% ha patit algun tipus d’assetjament escolar.
Una topada d’alta volada
En bona mesura per fer front a aquesta realitat, el Govern espanyol s’havia marcat com a objectiu d’aquesta legislatura l’aprovació d’una llei específica per a aquest col·lectiu. Amb tot, però, l’esborrany de la Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans, coneguda com llei trans, ha obert un esvoranc entre Unides Podem, que n’és autora, i el PSOE. Des del passat febrer, la vicepresidenta Carmen Calvo bloqueja el text i ha impedit, amb el seu obstruccionisme, que es debata en el Consell de Ministres. A l’esborrany, segons la vicepresidenta socialista, “li manca seguretat jurídica”. La topada entre Calvo i Montero està íntimament relacionada amb l'estira-i-arronsa que durant els dos anys de legislatura han protagonitzat PSOE i Unides Podem per controlar una àrea, la vinculada a la dona, molt sensible per a un partit i l'altre. La presentació de la Llei d'igualtat per part de la vicepresidenta, sense esperar al consens del Ministeri d'Igualtat, igualment, ha estat una font de tensió. A la vista de la situació, dimecres de la setmana passada, ERC, CUP, JxCat, Nueva Canaria, Equo, Compromís i Més País van registrar el text com una proposició de llei al Congrés, una maniobra per tractar de superar el bloqueig socialista respecte la Llei trans.
També dins el moviment feminista la proposta de llei del Ministeri d’Igualtat genera des de fa aproximadament un any fortes tensions entre partidàries i detractores. Per a les primeres, és un pas endavant necessari per garantir la dignitat de les persones no binàries; per a les segones, representa un tir de gràcia per al feminisme, un “cavall de Troia” que amenaça amb qüestionar l’existència mateixa de la dona com a subjecte. La batussa, especialment en xarxes i mitjans de comunicació està sent intensa, a voltes fins i tot desagradable, amb acusacions creuades. Les pressions sobre la ministra Irene Montero són intenses. El debat és sobretot conceptual, però té derivades pràctiques notables.
Dones rellevants del feminisme s’han posicionat d’un costat o de l’altre. Entre les que han aplaudit la norma hi ha Irantzu Varela, Justa Montero o Carla Antonelli. Entre les que n’abominen es compten Marina Subirats, Laura Freixas, Rosa María Rodríguez Magda, Amelia Valcárcel o la popularíssima Barbijaputa. En general, s’ha encapsulat les opositores com a representants del feminisme clàssic, per bé que els límits són molt més porosos. Enmig de totes dues postures, queda un magma de feministes que assisteixen, amb certa perplexitat, a una discussió d’alta volada.
La principal novetat que presenta l’esborrany és que preveu l’autodeterminació de gènere. Això significa que les persones trans podran fer el canvi registral de sexe i nom en el DNI sense necessitat d’un informe mèdic o psicològic que les obliga a acceptar que pateixen la disfòria de gènere, com passava fins ara. Ho podran fer totes les persones majors de 16 anys i les compreses entre 12 i 16 amb el consentiment dels seus tutors legals. Les persones no binàries podran sol·licitar que en els seus documents oficials d’identificació s’omitisca la menció relativa al sexe.
D’aquesta manera, i en consonància amb el que estableix l’Organització de les Nacions Unides el 2018, es posa fi a la patologització de les persones transgènere. Es dona satisfacció així a una demanda històrica del col·lectiu. A l’Estat espanyol, dotze autonomies ja reconeixen el dret a l’autodeterminació de gènere. En totes elles, les lleis trans han estat impulsades o han comptat amb l’impuls del PSOE. Andalusia fou la primera que, el 2014, va aprovar una legislació en aquest sentit. El Parlament de les Illes hi donà llum verda el 2016. Les Corts Valencianes en donaren carta de naturalesa el març de 2017, i d’ençà de la seua aprovació, 33 persones han fet efectiu el canvi de documentació. El 2017, el mateix PSOE va presentar un esborrany de llei molt similar al que ara ha presentat Unides Podem.
Per a Ruth Mestre, que és professora de filosofia del dret de la Universitat de València, “la llei trans aspira a eliminar el patiment que el sistema binari i heteronormatiu imposa a les persones trans. L’esborrany de llei no introdueix cap dret nou: el dret al reconeixement i a l’expressió de la pròpia identitat sexual i de gènere ja existeix en el nostre ordenament jurídic des de la Llei 3/2007. El que fa l’esborrany és desenvolupar, a partir d’aquest dret a l’autodeterminació, despatologitzar, flexibilitzar l’edat en què pot iniciar el trànsit i obrir el nostre sistema a l’existència d’identitats no binàries. A més, aporta seguretat jurídica a les persones trans, les seues famílies, el seu entorn i les institucions. I serà un instrument per posar fi a la discriminació i el patiment de les persones trans i les seues famílies”.
Un cavall de Troia?
Tanmateix, una part del feminisme es posiciona totalment en contra d’aquest esborrany i ha iniciat una batalla mediàtica molt intensa per deslegitimar les seues promotores i qüestionar el seu contingut. Tot plegat ha fructificat, a Espanya, en la creació de l’Aliança contra l’Esborrat de les Dones. A nivell internacional, l’oposició a les lleis semblants s’ha articulat a través de la Women’s Human Right Campaign. Critiquen que el gènere (entès com un conjunt de normes, estereotips i rols imposats socialment a les persones en funció del seu sexe) s’introduisca en la llei com una “identitat” i se li done preponderància per sobre de la categoria sexe, que segons elles hauria de definir exclusivament si una persona és dona o no ho és. “La substitució de la categoria ‘sexe’ per la d’ ‘identitat de gènere’, converteix la definició de dona en quelcom completament subjectiu. Assistim a una ofensiva misògina”, adverteixen. Al seu parer, convertir en llei l’actual esborrany redactat pel Ministeri d’Igualtat suposarà “l’exclusió pública i la irrellevància de les dones”.
De resultes de tot això, aquestes feministes auguren conseqüències nefandes en moltes esferes de la vida: en el món de l’esport, on les dones transgènere podrien competir en la categoria femenina; a nivell estadístic, temen la desaparició de la categoria sexe, amb les conseqüències que això té per fer estudis sobre la situació de la dona; en els espais públics, perquè permetria a persones autoidentificades com a dones —però que van nàixer amb atributs sexuals masculins— a accedir a espais exclusius de dones; o en relació amb la violència contra les dones, perquè permetria que un home agressor esdevinguera dona. La campanya contra la llei trans també posa molt d’èmfasi en el fet que, al seu parer, s’està “introduint l’agenda transactivista en els currículums escolar i universitari. “La ideologia transgènere fomenta que xiquets i xiquetes defensen la seua realitat sexual en funció d’estereotips de gèneres i rols sexuals cosificants i rebutgen la seua realitat material”, avisen. Al Regne Unit, per exemple, han proliferat els espais televisius que donen veu a persones que es van sotmetre a processos de transició i han decidit fer marxa enrere.
“De detransició, n’hi ha i n’hi haurà perquè són processos complicats. Hi ha persones que desisteixen no perquè no tinguen clara quina és la seua identitat de gènere, sinó perquè no troben l’acceptació social necessària”. Qui parla és Rosa Almirall, ginecòloga, feminista i una referència dins el col·lectiu trans. Ella va posar en marxa l’any 2012 Trànsit, la unitat d’atenció a la salut de les persones trans a Catalunya, un servei pioner al món. I ho fou perquè va fer una aproximació a la qüestió no patologitzant, circumstància que li va generar no poques crítiques des de l’àmbit mèdic mateix. El primer any van atendre 72 persones; l’últim, van donar acompanyament a 800.
Almirall està convençuda que aquesta mena d’apocalipsi trans que auguren les detractores de la llei és fruit dels prejudicis i la incomprensió. “Les dones trans són tan dones com les dones cis. El que passa és que a la societat li costa molt acceptar la diversitat. S’estan fent hipòtesis superdramàtiques sense cap constatació empírica”, explica Almirall. I afegeix: “Quan en els 70 les feministes lluitàvem pel divorci, l’avortament, l’anticoncepció o la no-discriminació en l’àmbit laboral també els homes deien que destruiríem la societat, quan en realitat el que estàvem fent era qüestionar els seus privilegis. El col·lectiu trans ha viscut una opressió històrica i les dones hem d’escoltar i ser solidàries amb les seues demandes”.
“De veritat algú pot creure que pel fet de dotar de drets a un 1% de la població que fins ara ha estat oprimida, això significarà l’esborrat de les dones?”, es pregunta Clara Palau. “Les croades morals es caracteritzen per ser processos en què es presenta una situació com un perill absolut i imminent contra el que cal lluitar amb qualsevol mitjà. En aquesta croada, tot val i es presenten les situacions més extremes i paradigmàtiques, sense aportar dades. Moltes de les pors que s’expressen són, en realitat, afirmacions trànsfobes”, expressa Ruth Mestre.
Per a aquesta especialista en filosofia del dret, l’esborrany de llei, que qualifica de millorable en alguns aspectes, no va en contra dels interessos ni els drets de les dones. “El cisheteropatriarcat fixa dues categories sexuals sobre les quals construeix dos gèneres perquè els necessita per mantenir-se com sistema d’opressió. Treballar pel seu desmantellament no perjudica les dones, sinó tot just el contrari. Posa de manifest les múltiples formes d’opressió patriarcal que hem d’erradicar”, assegura Merino. Sonia Reverter, professora de filosofia de la Universitat Jaume I especialitzada en la investigació al voltant de la teoria feminista, comparteix la idea de l’abolicionisme de gènere, que diu que l’horitzó del feminisme passa per desmuntar el gènere com a constructe social que encasella homes i dones. Ara bé, matisa: “El futur ha de ser sense gènere, perquè el gènere és l’origen de la desigualtat. Però aquest horitzó, que segons algunes investigacions podria arribar a tardar 400 anys, no el podem carregar sobre les esquenes de les persones trans que han estat víctimes d’una discriminació sistemàtica. A aquestes persones cal donar-los una vida digna ja. El debat acadèmic sobre qui és dona o qui no ho és no pot obstaculitzar el seu avenç”.
Un progrés fet de debats
En tot cas, recorda Sonia Reverter, la discussió i el conflicte són i han estat part consubstancial del feminisme i de la seua evolució. “El que passa és que a hores d’ara les xarxes i els mitjans de comunicació tendeixen a magnificar-ho tot”, assegura. I és, de fet, aquest conflicte i aquest debat el que ha enriquit el feminisme. Va passar, per exemple, a les Jornades Feministes de Granada de 1979, una cita històrica que van reunir a la ciutat andalusa més de 3.000 feministes de tot l’Estat. Durant aquella trobada es produí un estira-i-arronsa molt dur d’una banda entre les dones que prioritzaven transformar el model capitalista per un de socialista per després ocupar-se de la qüestió de les dones i, d’altra banda, entre les feministes radicals, per a qui les dones eren un grup social homogeni (independentment de la seua classe social), per la qual cosa la lluita s’havia de plantejar des de la segregació total.
El moviment sufragista, que per a moltes ha estat una etapa fundacional del feminisme modern, tampoc no es va deslliurar de tensions i conflictes. Així, a la més contemporitzadora línia de les sufragistes, s’hi van interposar les sufragets, fartes, 50 anys després de les primeres protestes, que les seues peticions caigueren en sac foradat. Així, les sufragets, en contraposició a les sufragistes, van apostar per models de protesta basats en la provocació i la rebelia i en l’ocupació dels espais que fins aleshores havien estat territori vedat per a les dones. Fou l’empenta d’aquestes —en forma de protestes al carrer, trencament d’aparadors, vagues de fam...— la que va desencadenar, finalment, que el 1918 el Parlament britànic aprovara el vot femení per a totes les dones més grans de 30 anys. L’aspiració d’Emmeline Pankhurst (“Fets, no paraules!”) començava a fer-se realitat.
Fets i no paraules és el que reclama ara el col·lectiu trans. “Acceptem que la realitat és complexa, que hi ha realitats més enllà dels homes i les dones, que hi ha una realitat no binària. I no s’acabarà el món per això”, diu Clara Palau. Recentment, la Federació d'Associació Veïnal de Sabadell va crear la secretaria de Gènere i LGTBI. Palau, que té una llarga trajectòria en el moviment veïnal, hi forma part perquè així li ho van demanar. "Sentir-me reconeguda com una més per dones de les diferents associacions veïnals, dones que em coneixen de molts anys abans de fer el trànsit, em fa sentir molt emocionada i afalagada. Crec que aquest és el camí".