Què volen dir quan diuen que “el cos no naix, sinó que esdevé performativament”?
L’atribució dels significats sobre allò que els cossos poden fer, no està necessàriament lligat a un destí biològic. Creiem tot el contrari dels que pensen que, per exemple, les dones estan biològicament preparades per fer unes tasques o unes altres. En contrast amb aquesta idea que diu que la biologia és el destí, creiem el contrari: hi ha un significat social que té relació amb com entenem que uns cossos a l’espai siguin benvinguts i altres cossos no ho siguin. Per exemple, jo soc professor a la universitat i sovint parlem de la diversitat sexual i de gènere o les persones migrades o amb discapacitat, com a gent a qui els passen coses, però no com a gent que forma part de l’espai universitari. Ho estudiem com a “problema”, però no concebem que hi hagi professorat o alumnat amb discapacitat.
Què són els cossos marcats? Qui els marca? Com es marquen?
Ens agrada aquesta expressió perquè és molt literal. Quan a algú li diuen que és una persona sense papers i que la poden portar a un CIE o la poden deportar directament, es veu que hi ha una classificació que té a veure amb la situació administrativa. No tenir un paper, et converteix en una mena de persona i socialment se’t veu com una persona perillosa, que no contribueix a la societat, que és il·legal. O la idea de com la societat et classifica com a persona vulnerable, en situació de dependència o amb discapacitat. Els percentatges que es fan servir per qualificar això, deixen moltes persones al marge. Als llimbs. Si la legislació espanyola parla del 33%, què passa amb la gent que està al 31%? Les polítiques públiques tenen la capacitat d’assenyalar algunes persones, literalment alguns cossos, i fer que tinguin vides més o menys vivibles. Durant la pandèmia, en un moment en què no hi havia prou llits a l’UCI, a algunes persones ni tan sols se les ha emportat a l’hospital per fer un tractament, com les persones grans que estaven en residències.
Per què posen el focus en la paraula “cos” i no, per exemple, en “persona” o “individu”?
Ens sembla que, sovint, es parla del cos sense el cos. En el cas de les persones grans que estan a les residències és una institucionalització la que fa que les seves vides, en un moment donat, sigui menys valuosa. Quan han entrat les forces de seguretat a les residències i troben cadàvers, el que troben són cossos. Les persones no som reductibles només al cos, però el cos és un lloc on es fan molt visibles. Té la capacitat de deixar veure el que està passant. El cas de les persones grans vivint amb cadàvers és cruel, però és molt actual i visible. No se’ls ha prestat una cura necessària i delicada.
Expliquen que les polítiques públiques són determinants a l’hora de definir aquests cossos. Són el principal factor? N’hi ha d’altres?
Nosaltres ens volíem fixar en l’efecte de les polítiques públiques en la mesura que les persones ens mobilitzem i tenim consciència social sobre si cal o no una llei o la protecció social a certes persones. Necessitem polítiques específiques que protegeixin algunes persones. Crec que és el cas, estem en una societat que pensa molt d’aquesta manera. Però, quan les polítiques no ajuden o estigmatitzen, tenen efectes sobre les persones. Pensa en el senyalament de la infància. Durant tota la pandèmia se’ls ha vist com elements de transmissió i s’ha assenyalat als joves com uns irresponsables que ens contagiarien a tots. Assenyala la infància i la joventut com a persones problemàtiques. No és cert, però encaixa bé amb la idea dels nens que molesten.
Per això parlen al llibre de la necessitat de polititzar la dependència i les cures?
Clar. Les cures, ho hem vist ara durant la pandèmia i també abans, que no són una cosa accessòria. Són fonamentals per sostenir la societat, les persones i els cossos dels quals parlem. No hi ha persones dependents, els éssers humans som interdependents.
Li fa por que la paraula cures acabi convertida en un contingut buit per com s’utilitza des del món de la política?
Jo he vist moltes vegades que paraules importants són usades de manera banal perquè perdin sentit. El que passa és que és una paraula molt important per al feminisme, molt important en el procés de les persones amb discapacitat, gran, o en la infància. La paraula cures és molt important. Visibilitza una cosa a la qual no se li està donant valor. Una feina que fan les dones i, en canvi, quan elles no estan disponibles, s’ha de comercialitzar. Llavors apareixen ple de professions que fan aquesta tasca. Hi ha la necessitat de pensar en les cures com una cosa important per al sostén de la societat, no només de les persones que tenen determinats problemes.
En relació amb això, al llibre parleu del rol de la “bona cuidadora”?
La bona cuidadora pensa que serà la mare, l’esposa, la filla… algú a qui pagarem molt poc i que té un punt desinteressat i de dedicació plena. Hem de pensar què passa amb aquestes persones que cuiden i deixen de fer altres coses. Des del punt de vista del treball, estem dient població passiva a aquestes persones perquè no cotitzen. S’està començant a pensar que aquesta feina pot tenir un valor. Però, no s’enlaira de ser una feina precària i no es desfà de la sensació que qualsevol pot fer aquesta feina. Crec que, sincerament, qualsevol no pot fer una tasca de cures.
Què és l’homonacionalisme?
És un concepte de Jasbir Puar, una investigadora nord-americana. Assenyala que alguns països projecten una idea d’ells mateixos com a país igualitari, on es respecten els drets. Però, que, a la vegada, aquesta imatge de blanquejat, de dir “que guais som”, permet que l’Estat segueixi tenint una actitud violenta en altres àmbits. L’exemple per excel·lència és Israel. Israel ha vacunat la seva població, té matrimonis de persones del mateix sexe o permet a les dones accedir a llocs de feina masculinitzats. Però, fixa’t que Israel, a la vegada, està fent un genocidi sobre la població palestina. Això és el que s’anomena homonacionalista. Projectar una idea blanquejada, igualitària, del que fa l’Estat i a la vegada faig una cosa terriblement violenta.
Està una mica relacionat amb el concepte de cripwashing que mencioneu també al llibre?
Sí. Té a veure amb un efecte particular sobre l’àmbit de les persones amb discapacitat. Molts dels fenòmens del que parlaven, podrien encaixar allà. Per exemple, l’anterior ministre Alberto Ruíz Gallardon va intentar desmantellar alguns drets per a les dones, utilitzant com excusa els drets de les persones amb discapacitat. Deia que hi havia persones amb discapacitat que no arribaven a néixer i que per això calia treure el dret a l’avortament. Però, les dones amb discapacitat, que estan a la intersecció entre les dues coses, mai han dit que hauríem de perdre el dret a decidir si volem interrompre un embaràs. Fa servir el dret de les persones discapacitades com un ariet contra els drets de les dones.
Per què diuen que les polítiques públiques de l’Estat espanyol situen les persones trans en una situació de vulnerabilitat?
Ho fan. Ara aquesta qüestió està al debat polític amb la llei estatal. La llei que tenim ara mateix està demanant, perquè es reconegui el teu trànsit, ser una persona amb nacionalitat espanyola, ser major d’edat i tenir un diagnòstic d’un trastorn mental que es diu disfòria de gènere, està demanant que no tinguis una discapacitat o una altra malaltia mental, un tractament hormonal de dos anys… Són requisits que deixen moltes persones fora. La gent no es desperta un matí i decideix ser tans. És una visió poc interseccional i posa uns requisits que t’obliguen a la medicació.
Com veu la nova llei trans que està impulsant el Govern de l'Estat espanyol?
És una oportunitat per pensar les persones des d’un altre lloc. Què passa amb la infància o les famílies? Què passa amb les persones no binàries? El que demanem és més drets i tenir els drets de manera més interconnectada.
Té mancances la llei?
Hi haurà coses que potser es podrien redactar diferent. Però, en general -totes les lleis són millorables-, en allò que és essencial, em sembla que està bé.
Per què ha despertat tantes crítiques i veus transexcloents?
És sorprenent que dones que es diuen feministes estiguin fent la pinça amb l’extrema dreta. És la importació d’un debat que no teníem. A Espanya s’hi han aprovat, si no m’erro, quinze lleis de drets per a les persones LGTBI. Si no ha estat un problema els darrers deu anys, per què ho és ara? Ens amenacen amb coses terribles que passaran quan això són coses que ja s’estan aplicant. No veig que a Euskadi, a Andalusia, a Catalunya o a València passi tot el que diuen. Són idees errònies i mentides que tenen més a veure amb els fantasmes que la gent imagina, que no pas amb el que la llei possibilita. Amb el debat hi ha qui demana que es deroguin les lleis que ja hi ha i això no passarà. Hi ha gent que té por. Diuen que és una mica com el que va passar quan s'aprovà el divorci, que es deia que la gent no es casaria i que s’acabaria la família. Que existeixi la possibilitat d’accedir a un dret, no vol dir que estiguis obligat a fer-lo servir. Ningú t’obliga a transitar o a canviar-te de nom. Això és un dret que només faran servir unes poques persones.