Ara fa tot just tretze mesos, milers de agricultors xicotets es llançaren al carrer per protestar per la situació al camp. La falta de rendibilitat, les cada volta més dures exigències mediambientals i el desequilibri en la cadena alimentària han situat molts agricultors en un estat de desànim permanent. Tot plegat s’ha traduït en abandonament de l’activitat i, per extensió, en abandonament també de superfícies de cultiu. Les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística així ho palesen: l’any 2007, a tot l’Estat es comptabilitzaven 215.000 titulars d’explotacions. Deu anys després n’eren 172.000. Això significa una pèrdua del 20% d’actius.
Resulta curiós, tanmateix, que en aquest mateix període les hectàrees de fruiters i hortalisses conreades van passar de 1.462.000 a 1.594.000, un increment del 9%. Això significa que alhora que ha disminuït el nombre de llauradors, ha augmentat la superfície total conreada. O el que és el mateix: hi ha més terra productiva en menys mans. Perquè el que està en crisi no és tant l’agricultura en si mateixa, sinó el model familiar, que especialment a la Mediterrània, ha estat predominant. En la darrera dècada, hem assistit a la configuració de cadenes de valor integrades, que comencen des dels proveïdors d’inputs, passen per la producció i arriben fins a la comercialització i la distribució al consumidor.
En la primera escala de la cadena unes poques multinacionals (Monsanto, Bayer, Dow, entre altres) controlen la venda de llavors, fertilitzants... En l’última escala, la distribució es concentra cada volta en més poques mans. Segons Kantar Worldpanel, el 2019 els sis primers grups de distribució concentraven el 55,4% de la quota de mercat a l’Estat. “Enmig de la cadena, enfront aquest doble embut que tendeix cap a un model d’oligopolis, se situen els agricultors, immersos en un procés d’alienació d’interessos de la cadena, convertits en simples obrers, amb risc a més de ser automatitzats i substituïts”, avisava fa tot just un any la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), en el seu informe “La ‘uberització’ del camp espanyol. Estudi sobre l’evolució del món social i professional de l’agricultura”. Més que una crisi de l’agricultura, assistim a un canvi estructural profund i de llarga volada.
Perquè, més enllà de les penúries i laments reiterats pels sindicats agraris, la realitat és que l’activitat agrícola i agroindustrial acumula números positius. La producció final agrària de 2019 a Catalunya va ser de 4.697 milions d’euros. Això representa un increment del 9,7% respecte de la dada de 2014. Al País Valencià la darrera xifra disponible, de 2018, xifra en 3.308 milions la producció final agrària. De fet, el 2020 va marcar una fita important per al sector de l’agroalimentació valencià: aquest any, per primera volta, les exportacions agroalimentàries van ser superiors a les vendes exteriors vinculades a la indústria automobilística. L’increment de la demanda europea va provocar un creixement de l’11,2% respecte de 2019, segons un informe de CaixaBank.
Però, més enllà de la conjuntura pandèmica, el sector primari fa temps que ha esdevingut atractiu per als grans fons de capital. Mentre centenars d’agricultors abandonen cada any l’activitat per passar-se a treballs més ben remunerats, cada volta més fons d’inversió s’interessen per aterrar al camp. Aquest no és, de fet, un fenomen nou ni específic del nostre territori. Ans al contrari. Grans multinacionals, fons d’inversió i estats amb poca terra disponible i projeccions altes de creixement demogràfic van iniciar ara fa una dècada una cursa mundial per comprar terres de països en desenvolupament amb l’objectiu de garantir el subministrament alimentari de les seues poblacions. L’acaparament de terres, aleshores, encengué les alarmes d’organismes com la FAO. Organitzacions No Governamentals com Grain van titllar aquest fenomen de “neocolonialisme agrari”. Països com la Xina, Malàisia, Bahrain o Qatar, i companyies com Daewoo, Morgan Stanley o Goldman Sachs foren alguns dels actors que, a principis de la dècada anterior, van ser protagonistes d’aquest fenomen. Més enllà de la seguretat agroalimentària, aquests moviments, en plena Gran Depressió, també perseguien cercar valors refugi en un context de màxima volatilitat. La terra esdevenia una gran mercaderia.
Inversors omnívors
L’interès del gran capital per la producció agrària no és nou a casa nostra. En el passat, les grans fortunes valencianes ja van invertir en el camp, i molt especialment en cítrics. La diferència ara és la intensitat amb què aquest fenomen està ocorrent. El sector agroalimentari ha esdevingut objecte de desig de fons de capital i ‘family offices’ necessitats de trobar rendibilitats atractives en un context de tipus d’interès negatius i mercats financers volàtils. Aquell àmbit que en el passat era objecte d’anàlisi, sobretot, de les caixes rurals, ara ha esdevingut objecte de desig d’actors sense cap vinculació amb el territori. Les empreses càrnies o hortofrutícoles han passat a ser propostes d’inversió anticícliques que ofereixen rendibilitats molt interessants a mitjà termini.
La pandèmia ha acabat per apuntalar aquest fenomen i alguns mitjans ja han començat a parlar de la febra de l’agrobusiness. Ací i allà transcendeixen cada setmana nous moviments. Per a Jorge Reig, director del Grupo Agroponiente, dedicat a la comercialització i distribució de fruites i hortalisses, “la incorporació dels fons són una oportunitat” per al sector perquè “permet corregir algunes de les ineficiències històriques que arrossega”.
Aquest grup originari d’Almeria va ser comprat el 2019 pel fons d’inversió Abac Solutions. Per a la companyia, segons Reig, aquella operació “ha significat un pas endavant”. “Aquest és un sector molt atractiu, perquè té fonaments molt sòlids, com s’ha demostrat durant la COVID-19. L’input dels fons permet donar solució a algunes de les deficiències que ha arrossegat el sector”, opina Alexandre Pierron-Darbone, responsable del fons Label Investments, que aspira -junt a GPS Capital, la valenciana Fruxeresa i la murciana Frutas Naturales i a través de la plataforma ‘Más que cítricos’- a convertir-se en un dels líders europeus en el sector citrícola. “La inversió en aquest sector no és una qüestió passatgera, sinó que ha vingut per quedar-se”, afirmava fa unes setmanes Pierron-Darbone durant un seminari web organitzat per Fruit Today.
Entre el sector primari, aquest desembarcament provoca una barreja d’expectativa, incertesa i por. Enfront a un model de productors molts xicotets, s’obre camí un model d’agricultura amb pocs operadors. El risc que el peix gran acabe menjant-se els peixos xicotets és evident. En un model en què els marges -en principi assegurats mitjançant els acords amb la gran distribució- són curts, l’extracció de benefici es basa en els grans volums de producció i facturació. I ací, el xicotet agricultor senzillament no està en disposició de competir i té totes les cartes per perdre.
Queixalades al camp
Al carrer en Joan d’Àustria de València, a tocar de dos grans centres comercials i del carrer Colón, el trànsit de gent no s’atura. L’activitat comercial és intensa, fins i tot en temps de pandèmia. Una tenda amb productes de la factoria Disney, amb el seu aparador ple de peluixos, afegeix color al paisatge urbà. A sobre seu hi ha la seu d’Atitlan, un dels fons d’inversió que al País Valencià però també a nivell espanyol està cridat a tenir un paper protagonista en el procés de transformació que viu el sector agrícola. Cap cartell, però, avisa que allí hi ha un dels fons d’inversió que vol obrir-se camí amb més decisió.
Oli, pesca, fruita seca i citricultura són, de moments, els camps d’interès d’aquest fons valencià que encapçalen Aritza Rodero i Roberto Centeno. Home discret i poc procliu a l’exposició pública, Centeno és gendre de Juan Roig, propietari de l’empori Mercadona, líder de la distribució espanyola, amb un 24,8% de quota de mercat. Si el sogre és l’amo i senyor del retail a l’Estat espanyol, el gendre aspira a convertir-se en un subministrador privilegiat de la distribució espanyola i europea.
Fundada l’any 2004, Atitlan és un fons d’inversió que disposa de diverses branques de negoci. La seua divisió de serveis inclou neteja de carrers, tractament i reaprofitament de residus urbans -activitats en què es va involucrar després de la compra, el 2017, de l’antiga Lubasa. En l’àmbit industrial, Centeno i Ariza s’han involucrat en projectes d’energia solar i aspiren a instal·lar, del bracet de la tecnològica Grupotec, plantes fotovoltaiques que sumaran una potència d’1,5 gigawatts. Recentment, també s’ha incorporat a l’accionariat d’Imex Products, una companyia valenciana d’aixetes.
En l’àmbit immobiliari, la seua activitat es vehicula a través d’Ares des de 2009, una matriu a través de la qual mantenen inversions en més de 25 participades. Segons informen a la seua pàgina web, Atitlan (aquest setmanari ha tractat d’actualitzar informació a través del departament de comunicació de la companyia però no ha obtingut resultat) va registrar el 2019 vendes per valor de 437 milions d’euros. Aquell any, els seus beneficis van aplegar 50 milions d’euros.
Des de 2019, a més, el fons s’ha involucrat en el món de la restauració, amb la compra de la cadena d’hamburgueses premium The Black Turtle, que compta amb 17 establiments. En aquesta aventura Centeno i Ariza s’han embarcat junt a Antonio Pérez, fundador de la cadena Panaria.
Agricultors sense llegona
“Analitzem moltes oportunitats de negoci i quan trobem un model de negoci potent, amb capacitat d’escalar i un equip directiu ben preparat i que coneix bé el terreny, ens hi interessem”, explicava recentment Francisco Llopis, director d’inversions d’Atitlan, durant la taula rodona organitzada per Fruit Today. Els tentacles d’Atitlan en el sector agrari no han parat d’estendre’s en els últims anys.
Al principi, el fons d’inversio de Centeno i Ariza, en l’àmbit agroalimentari, va estar íntimament lligat al creixement i la consolidació de Mercadona. Tot i que mai no ha tingut vincles accionarials amb la companyia propietat de Juan Roig, Atitlan entrava en l’accionariat d’empreses interproveïdores de Mercadona, de manera que la injecció de diners permetia que creixessin i tinguessin la capacitat suficient per cobrir la demanda. El pacte entre les parts passava per una sortida del capital en el termini de quatre o cinc anys. D’aquesta manera, Atitlan va participar en companyies com ara Ibersnack (aperitius), Dafsa (sucs) o Verdifresh (amanides), empreses totes elles que han crescut al caliu del supermercat propietat de Juan Roig.
És a partir de 2014 quan Atitlan comença a volar pel seu compte. Primer surten de l’accionariat dels interproveïdors de Mercadona i després comencen a traçar el seu camí pel sector agrari. Avui, el 25% del valor d’inversió d’Atitlan resideix en el sector agroalimentari, segons Francisco Llopis. El seu projecte més ambiciós fins ara ha estat Elaia, una joint-venture amb la portuguesa Sovena dedicada a la producció i venda d’oli d’oliva a l’engròs, que ha esdevingut el primer productor privat d’oli d’Europa. Amb plantacions i almàsseres a Portugal, Espanya i el Marroc, disposa de 15.000 hectàrees de cultiu en règim superintensiu.
Amb tot, segons va publicar El Confidencial al novembre passat, les dues companyies han pactat una separació amistosa, després de comprovar que els interessos d’uns i altres difereixen. Així doncs, Atitlan es quedarà amb les parcel·les que hi ha en territori espanyol i en aquelles de Portugal més pròximes a la frontera. En total, continuarà tenint 6.700 hectàrees.
Segons explicava El Confidencial, la intenció de la firma del gendre de Roig passava per convertir Elaia en una plataforma agrícola més enllà de la producció d’oli, una estratègia que no interessava a Sovena i que ha desencadenat el trencament. Amb tot, Atitlan té la intenció de convertir-se en un agent fonamental en aquest procés agrari de concentració i intensificació que experimenta l’agricultura a l’Estat. Per això la tardor de 2019 va comprar Frutas Romu, companyia murciana amb 1.300 hectàrees de cítrics a Huelva, Múrcia i el País Valencià. Un any després, el juliol de 2020 va fer públic un acord amb Guillem Export, una firma de Xeresa especialitzada en la comercialització de cítrics a Espanya i Europa. D’aquesta manera, Atitlan aconsegueix unir dues parts de la cadena i mantenir el control de tot el procés. L’acord, alhora, converteix Guillem Export en una de les firmes líders, amb un volum de comercialització de 110 milions de quilograms de cítrics.
Encara en l’àmbit agrícola, Centeno i Atienza van registrar a principis de 2020 Nutlaia Proyectos SL, que té per objecte social la producció, la compra, el processat i la comercialització d’ametles i tot tipus de fruita seca, en terrenys tant propis com de terceres.
“Nosaltres creiem en el sector i continuarem creixent —assegura Francisco Llopis, responsables d’inversions, quan se li pregunta per la ‘moda’ de l’agrobusiness—. Ja estàvem, estem i estarem perquè creiem en el sector, com hem fet els darrers 14 anys. En aquest temps hem viscut situacions en què s’ha venut a quatre euros i a menys de dos. Per invertir en agricultura s’ha d’estar preparat psicològicament, perquè és un sector amb molta volatilitat, tant en volum com en preu. O entens el sector o és molt complicat”.
Els interessos en el sector primari d’Atitlan es completen amb l’empresa líder en aqüicultura Sea8, que té dues plantes a Portugal i a Galícia; està especialitzada en el llenguado i subministra, entre altres, a Mercadona. L’any passat, va produir 1.000 tones de producte. Per a Francisco Llopis la incorporació dels fons d’inversió al sector primari té efectes benèfics. “Si volem tenir un sector agrari competitiu, cal inversió i no totes les empreses i agricultors poden fer-ho. Per això necessiten inversors financer, i no totes les empreses estan suficientment professionalitzades. Podem entendre que hi haja reticències, però allà on invertim podem fer les empreses més competitives i rendibles. Els fons d’inversió són uns bons companys de viatge per a les empreses que vulguen crèixer. Estem convençuts que un model de concentració, professionalització i inversió va a ser millor per al món rural. Una agricultura no rendible no interessa a ningú”, assegura Francisco Llopis, que és director d’inversions d’Atitlan i acumula disset anys d’experiència en el sector agroalimentari.
Amb 1.000 milions d’euros per invertir, Atitlan té ganes de continuar fent mossegades. Mentrestant, el camp i molt especialment els agricultors es miren l’input d’aquests fons amb una barreja de perplexitat i de por. Qui n’eixirà guanyant, David o Goliat? L’agricultura de gran concentració, com ja existeix a Andalúsia o Castella-la Manxa o sobreviurà el model de xicotet llaurador i ramader? El temps ho dirà...