El 14 de febrer de 2020, el carrer Colon de València va presentar un aspecte inaudit. Aquell dia centenars de tractors van ocupar la calçada, en una desfilada sorollosa que va fer cap a la plaça d’Amèrica, a tocar de l’antic llit del riu Túria. Tres-cents tretze quilòmetres més al nord, a Lleida, un reguitzell de John Deers, amb les seues rodes extragrans prenien les principals arteries de la capital del Segrià. Seguien d’aquesta manera l’estela de manifestacions que les setmanes prèvies —i també les posteriors— s’havien dut a terme arreu de l’Estat. El camp es feia present a la ciutat per alçar la veu, per dir prou al desequilibri de la cadena alimentària; a l’hegemonia de la gran distribució; a la competència dels productes procedents d’altres països, i a la incorporació de més i més normatives que, amb finalitats mediambientals, constrenyen el seu dia a dia. Segons l’Observatori de la Cadena Alimentària, els preus percebuts per llauradors i ramaders representen el 30% del preu que paga el consumidor.
L’enrenou de les tractorades, el crit unànime, va situar l’agricultura en l’agenda mediàtica i política durant unes setmanes, fins al punt que el Govern espanyol, en part sobrepassat per la dimensió de la protesta, va reaccionar amb l’aprovació d’un reial decret llei que perseguia aplacar els ànims i abordar el gruix de les queixes del sector. Els xicotets agricultors, de fet, tenien preparat un calendari de protestes durant tot el mes de març. Aleshores, però, va esclatar la pandèmia i tot aquell potencial transformador de les mobilitzacions es va diluir enmig de la crisi sanitària. “Aquesta crisi ha posat en evidència la importància de tenir un sistema agroalimentari fort —expressa Carles Peris, secretari general de la Unió de Llauradors—. En cap moment no han faltat productes a les prestatgeries de les tendes i els supermercats. S’ha posat en evidència que som un sector estratègic”.
Un sector madur
De fet, el sector agroalimentari és un dels pocs que no s’ha ressentit del daltabaix econòmic dels últims dotze mesos. Ha tingut el que els economistes anomenen una evolució contracíclica, és a dir, ha continuat creixent enmig d’una caiguda general de l’economia. De fet, en el segon trimestre —tot coincidint amb el confinament general de la població—, el seu valor afegit brut va créixer d’un 6,3% respecte de l’any previ. En aqueix trimestre, va aportar el 3,8% del PIB, enfront del 2,7% registrat el 2019. El bon comportament del sector s’explica, en part, per la fortalesa del mercat exterior. Mentre les exportacions de caràcter general queien un 14,9%, les vinculades al sector agroalimentari continuaven la seua senda a l’alça.
En la primera meitat de l’any, van incrementar-se un 4,9%. L’augment va ser especialment notable en el sector primari, amb un 6,3% de creixement interanual. Catalunya va registrar la segona major pujada, amb un 8,8%, degut sobretot al bon comportament del porcí. Al País Valencià, fou l’alta demanda internacional de cítrics la que va espentar les vendes internacionals, amb un 7,6% d’increment.
Aquest comportament a l’alça, tanmateix, no ha tingut una repercussió notable en les rendes dels xicotets agricultors. Al contrari: segons dades d’Eurostat, el diferencial entre els índexs de preus percebuts pels agricultors i el que paguen els consumidors va situar-se en un màxim de set punts durant la pandèmia. Els problemes que van dur milers de professionals a manifestar-se persisteixen a hores d’ara. Perquè, al capdavall, la del 14 de febrer de 2020 no era una protesta per la fallida de l’agricultura sinó per la crisi d’un model; un model d’agricultura basada en els xicotets professionals, que és la que predomina a la Mediterrània. Un model que afronta el repte de modernitzar-se i ser competitiu en un context de creixent concentració en la distribució.
En part per donar-hi resposta, s’aprovà a finals de febrer passat un reial decret que pretén donar cobertura a les deficiències de la Llei de cadena alimentària aprovada l’any 2013 .
Entre les mesures que va preveure aquell reial decret hi havia l’obligatorietat d’indicar en detall que el preu pactat pels productors i el seu primer comprador cobreix els costos de producció; la limitació de les promocions de productes alimentaris per tal de no “banalitzar els béns primaris” ni “desinformar sobre el preu i la imatge del producte”; i la prohibició de destrucció de valor en la cadena, és a dir, que cada baula de la cadena pague a l’operador immediatament anterior un preu que cobrisca el cost efectiu. Finalment, la reforma preveia que, quan l’Agència d’Informació i Control Alimentari (AICA) sancionara un operador per pagar per sota de preu, es fera públic el nom de l’empresa infractora, cosa que fins aleshores no passava.
A més, a hores d’ara el Congrés tramita un avantprojecte de reforma de la Llei de la cadena alimentària que consolida les novetats introduïdes pel reial decret i n’amplia els efectes. El text en tramitació persegueix “donar més transparència al funcionament de la cadena alimentària i a la formació dels preus; aconseguir un equilibri en totes les baules, i protegir el més dèbil, l’agricultor i el ramader”, en paraules del ministre Luis Planas. “En un any és difícil resoldre els problemes de fons —estima Roger Llanes, que és secretari autonòmic d’Agricultura del Govern valencià—, però amb el decret i la reforma de la llei hi ha avanços que poden acabar sent palanques de canvi”.
La reforma que ara tramita el Congrés, i que transposa a l’ordenament jurídic espanyol una directiva comunitària, permet que la llei tinga efecte no només en les relacions comercials internes, sinó també dins la Unió Europea. Igualment, passen a ser catalogades com deslleials pràctiques comercials com ara la modificació unilateral de contractes en allò referit al volum o la devolució de productes no venuts, alhora que es recataloguen infraccions que fins ara es veien com lleus. A més, la llei estipula que l’autoritat competent a Espanya passa a ser l’AICA, un organisme autònom que des de 2013 vetlla pel correcte funcionament de la cadena. En part, tant la reforma com el decret llei de febrer de 2020 s’inspiren en l’anomenada Llei Egalim aprovada pel Parlament francès el 2018, que invertia el procés de formació dels preus: es a dir, aportava els mecanismes perquè foren els productors i no la distribució els qui establiren els preus, com ha passat darrerament.
Bufar en caldo gelat
Entre les novetats més substantives que preveu la reforma, hi ha la de l’obligació de concretar les transaccions comercials a través d’un contracte. Si amb l’anterior llei només obligava a partir dels 2.500 euros, a partir de l’entrada en vigor de la llei, es preveurà qualsevol transacció comercial, independentment de la quantia. A més, a l’hora d’establir el preu, s’estipula que els costos de producció han de ser la base de la negociació dels contractes escrits. “A primera vista sembla que siga una mesura adequada. El que ens preocupa, tanmateix, és com es determina el cost, perquè pot ser cert o no”, reconeix Carmel Mòdol, director general d’Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries de la Generalitat de Catalunya, la qual posa l’accent en la necessitat de disposar d’observatoris per establir costos mitjans.
En un sentit semblant es manifesta Roger Llanes, secretari autonòmic d’Agricultura de la Generalitat Valenciana: “Si pels condicionants de mercat el productor està disposat a vendre el producte a un preu que en realitat no reflecteix el preu de cost, no s’haurà aconseguit l’objectiu que es perseguia”, avisa. En un context en què continuen predominant els xicotets productors i els intermediaris i la distribució estan cada volta més atomitzats, es produeix un poder de negociació desigual. O el que és el mateix, una de les dues parts està en disposició d’imposar a l’altra els termes del contracte, com ja passa de facto en l’actualitat.
Perquè, al capdavall, si bé aquesta reforma de la llei persegueix donar solució als productors locals i al problema de la venda a pèrdues, no és menys cert que aquests participen en un mercat obert, on cada any, afavorits pels tractats de lliure comerç signats per la UE, s’importen milers de tones de productes procedents de tercers països a preus molt competitius. “Es tracta, per tant, d’una problemàtica complexa que resulta difícil abordar en una llei”, estima Llanes. No s’ha de perdre de vista, al capdavall, que segons una enquesta de l’OCU del 2019, per a tres quartes parts dels consumidors el preu és el principal criteri que tenen en compte a l’hora de comprar els aliments.
Segons la Unión de Uniones, entitat d’àmbit estatal on són tant la Unió de Pagesos com la Unió de Llauradors, el decret aprovat el febrer passat pel Govern espanyol fou en realitat “una operació publicitària per llevar combustible a les tractorades que recorrien el país”, i no un instrument legislatiu capaç de millorar la situació”. Durant aquest any, els agricultors, asseguren, s’han vist obligats a signar contractes per sota del cost efectiu de producció. Per això, aquesta organització aposta per habilitar mecanismes oficials de captació de dades, de manera que s’establisquen uns certs estàndards de cost mitjà, homologables a nivell d’estat, que siguen útils com a referència per a les negociacions.
En tot cas, la Unión de Uniones considera indispensable incloure el grau de quota de mercat que, en cadascuna de les baules de la cadena, tenen els operadors per determinar si tenen una posició dominant. “Acotar qui té una posició de domini permet actuar contra qui se serveix d’ella per fer alguna de les pràctiques abusives”, explica aquesta organització, la qual proposa que, a partir d’un 8% de quota, es considere posició de domini. “Si com s’ha vist durant la pandèmia, són un sector estratègic —diu Carles Peris, de la Unió de Llauradors—, calen ferramentes per protegir-nos”. No fer-ho suposarà deixar l’agricultura en mans d’uns pocs propietaris. Perquè, al capdavall, el que està en disputa no és si podrem continuar menjant o no, sinó en mans de qui volem deixar la nostra alimentació.