Felícia Fuster va arribar tard, però no pas a deshora, com proclama Maria-Mercè Marçal en el pròleg del seu primer llibre, Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils, llibre que va quedar finalista del premi Carles Riba del 83, i que va ser publicat als dos mesos, ja dins l'any 84, per l'editorial que el convocava, Edicions Proa, a la col·lecció «Els llibres de l'Óssa menor». La prologuista feia esment de «la quasi orfenesa a què ens hem hagut d'enfrontar les dones escriptores a l'hora de rastrejar una tradició literària que parlés des dels nostres ulls i des de la nostra experiència». «No només per això, però també per això —prosseguia— la recuperació de la veu de Felícia Fuster em sembla, alhora, la satisfacció d'una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna».
S'obria el llibre amb la reproducció d'un retrat de Felícia Fuster nena, pintat per Josep Francesc Ràfols i Fontanals l'any 1927. Aquella nena va haver d'esperar cinquanta-cinc anys per donar-se a conèixer com a poeta. Tres anys després, era Francesc Parcerisas el poeta que presentava el seu segon llibre de versos amb una anàlisi molt acurada de la seva poesia. Aquelles cordes del vent va ser publicat a la mateixa col·lecció. I a la tercera, el premi. Amb el llibre I encara, Felícia Fuster obtingué el premi Vicent Andrés Estellés de poesia en la XVI convocatòria dels Premis Octubre. L'autora viu a París i no va ser a València la nit dels premis. Però sí que va venir a Barcelona el dia que l'editorial Tres i Quatre va presentar el llibre, acabat d'editar, a la premsa. Nosaltres la vàrem visitar al pis que té a Barcelona, un àtic del passeig de Colom, davant del Moll de la Fusta.
—Qui és Felícia Fuster?
—És molt difícil de dir qui és una persona. No sé com definir-me. Una persona molt activa, per començar. Jo sóc la Dona Faber.
—Felícia Fuster és una escriptora que sempre ha volgut ser escriptora?
—Sempre m'ha agradat escriure i meditar. De ben petita, ja escrivia coses. Paral·lelament, pinto, pintava i dibuixava. A vegades, la vida t'envia unes ventades que et deixen fora del camí. I això és el que m'ha passat a mi, que el vent m'ha tret del camí que duia. El vent m'ha apartat de tot. Però ara, fa uns anys, el vent s'ha calmat i torno al camí que m'havia preparat.
—Quin és aquest camí?
—No fer res més que pintar i escriure. Diguem que he tingut | ja assegurat el plat a taula fa uns anys i que torno al camí que m'havia proposat sempre, i he de reconèixer que és el període de la meva vida més feliç i més ple. Contra el que diu la gent, que quan ets jove vius la plenitud, jo la visc ara, quan els altres que tenen la meva edat són a la decadència.
—Quan Felícia Fuster se'n va a París, deu portar uns estudis al seu darrere.
—Havia estudiat, després de fer el batxillerat a l'Institut de la dona, a l'Escola de Belles Arts, a Llotja i, alhora, a la Massana, on vaig aprendre a gravar el vidre. Vaig treballar un cert temps, gravant el vidre, abans d'anarme'n a París.
—Instal·lada a París, i us hi quedeu per sempre més?
—Bé, primer vaig anar-hi el 50, vaig tornar a Barcelona i el 51 ja m'hi vaig instal·lar definitivament. Treballava en feines diverses, donant classes d'espanyol i gravant. Al 54 em vaig casar i les coses no van sortir com es podia desitjar. I el 60, 61, vaig entrar en una agència de publicitat.
—Com a dibuixant?
—No, ni tan sols no els vaig voler dir que sabia dibuixar. Me'n vaig estar molt. Per una raó. Si un comença a dibuixar per la publicitat, alguna cosa li queda de la destrucció que es produeix, i això no ho volia de cap manera. Jo el que feia era organitzar el treball de l'agència. Gràcies a la meva experiència, em van cridar d'una altra agència i, finalment, d'una tercera. Amb tot això, vaig tenir un diploma d'estudis superiors d'economia que m'anava molt bé, perquè així sempre he tingut una visió de l'economia i de l'art al mateix temps. Fins al 70 vaig treballar en la publicitat. Després, vaig trobar un mitjà de treballar mig dia i després, el 81, vaig deixar la feina i només m'ocupo de les coses artístiques.
—Us ha costat de trobar el temps per a escriure els poemes?
—Escriure poemes és una cosa que es pot fer en un moment donat. És una inspiració que després es treballa i ja està. Es pot fer fragmentàriament. No cal abandonar la feina que en aquell moment estàs fent. El 83 presento el meu primer llibre al premi Riba, quedo finalista i me l'editen, cosa que no s'acostuma a fer. I al cap de dos anys, faig un altre recull que el mateix editor me'l publica. I el tercer és el que guanya el premi Octubre.
—Per què viviu encara ara a París si ja teniu la vida resolta?
—Molt natural. Primer, que hi he fet la vida i que les solucions econòmiques les he construïdes a París. I també, això és clau, l'ambient cultural de París és molt i molt important. Tot hi passa, a París. No es té temps de seguir-ho tot. Hi ha un ambient de creativitat que invita a treballar. Quan tens un projecte, el pots resoldre fàcilment. Ara he tingut un problema mecànic i allà l'he pogut resoldre. Aquí no ho hauria pogut fer. I, per acabar, tinc un taller on pinto amb unes condicions de llum perfectes. Ho tinc tot organitzat a París. No puc deixar-lo.
—Vau tenir cap ocasió d'exposar el vostre treball artístic, abans d'entrar a treballar en la publicitat?
—Només vaig tenir temps de participar en una exposició de vidre gravat en el Corning Museum de Nova York. Vaig enviar-hi dues fotografies, em van demanar que els enviés una de les peces fotografiades i me la van comprar. Això va ser l'any 59.
—I aquests últims anys no heu fet cap exposició?
—No. A la meva edat no em puc permetre de fer una exposició de la qual no estigui segura. Ara bé, amb el taller que tinc treballo molt, i la feina d'aquests darrers anys ha estat molt positiva. Tinc trenta pintures preparades, però en vull tenir unes cinquanta. També preparo un llibre d'artista, amb serigrafies. Serà un llibre amb dibuixos i poemes en francès, poemes escrits per mi directament en francès.
—Quins poetes catalans heu seguit amb més atenció, des de París?
—Sobretot, Martí i Pol i Estellés. I de dones, la Mercè Marçal i molta altra gent, clar.
—Quin era l'ambient familiar en què estàveu immersa durant la guerra civil? La vostra família es trobava al costat de la República o dels nacionals? I Què és el que més recordeu d'aquells anys?
—L'any 39 tenia divuit anys. Vivia al carrer d'Enric Granados, entre Còrsega i París. La guerra em va afectar molt, moralment i físicament. Vaig emmalaltir per manca d'aliments. Un drama. El drama és que no es podia estar ni al costat dels uns ni al costat dels altres. No estàvem d'acord ni amb els uns ni amb els altres. Als divuit anys, no tenir res on agafar-te és una tragèdia esgarrifosa. Crec que als divuit anys s'ha de creure en alguna cosa i, quan no pots, pateixes un trauma molt gran.
— Trobo estrany que, havent viscut a Barcelona durant la guerra civil, no em parleu dels bombardeigs, i Vau haver d'anar moltes vegades als refugis?
—Ni refugis ni res. A casa, sentint com queien. Un dia em va caure al davant meu una metralla anant pel carrer, davant dels meus nassos. Jo passejava tan tranquil·la durant el bombardeig. No tenia cap por. De por, no n'he tingut mai. L'angúnia de la guerra era de no poder creure en res. Aquesta és la gran tragèdia. Només demanava que, si ens queia la bomba al damunt, em matés de colp, que no em quedés atrapada, agonitzant, entre les runes.
—Parlem de poesia? Com us plantegeu el poema, com una expressió del vostre jo o com una expressió del món tal com el veieu?
—Crec que la meva poesia és producte de la relació del jo amb la realitat. En certs poemes d'aquest últim recull, potser no se sent prou, ha estat la conseqüència de coses precises. Per exemple, hi ha un poema que comença «I si la mort...», on parlo que la mort, llegeixo, és vent d'acer, vent fals i xiula, i que ens embruta el matí dolorós amb sarcasmes, ens soterra dins d'un rec mal rentat de ferralla, i que acaba dient: «Que fan la mort tan viva». Doncs, aquest poema, el vaig escriure després dels atemptats tan esgarrifosos que hi va haver a la Rue de Rennes, en unes galeries comercials. Jo havia d'anar allà, on van posar la bomba, a tirar una carta, a l'hora de l'explosió, i per això no tinc mai por. Si t'ha de passar, és el destí i no t'escapes. La por, la trobo una cosa inútil, que t'impedeix reflexionar.
—Per què heu llogat aquest pis, davant el mar?
—Jo sóc amiga d'infància de Miquel Tarradell. La seva mare i la meva eren amigues a la Barceloneta, on jo vaig néixer. Érem amics d'infància. I, aquest pis, va ser en Miquel Tarradell qui me'l va dir. El mar és l'única cosa que em falta a París. Tota la testa és completa.
—Fins a quina edat vau viure a la Barceloneta?
—Fins als sis o set anys. Era, llavors, un barri amb molta personalitat. Érem una gran família. El meu avi tenia una ferreteria i va inventar un sistema per galvanitzar els claus perquè no es rovellessin i els pescadors els venien a comprar. Ara, el barri s'ha banalitzat molt. Com tants altres. Recordo el peix fresc, acabat de pescar, que els pescadors portaven a vendre a casa. Recordo en especial els lluços, que, quan els deixàvem a la cuina, les seves escates brillaven a la foscor i feien una llum fosforescent. La meva família tenia un català molt pur i es pot dir que no m'ha calgut aprendre'l gaire a l'escola.
—Ara, amb tres llibres publicats i un premi, ja formeu part amb ple dret del gremi dels escriptors catalans. No us sap greu viure a París i no poder relacionar-vos amb els vostres companys del gremi?
—M'agrada continuar al marge dels moviments d'ací. És una cosa de la qual m'alegro. Jo estic a París i estic molt contenta de no formar part de cap grup. Els valors, cadascú té els seus. Així quedo al marge de tothom i va bé ser al marge. Per a mi, l'important és l'art i la llengua. Pel que fa a la resta, cadascú té els seus valors. Que sigui d'un costat o de l'altre no té importància. Sóc molt eclèctica. L'art i la persona, si val, que vingui d'allà d'on vingui, tant em fa. Això m'ha vingut de París. A París s'està per sobre de moltes coses.
—Quan s'acostava el dia de la proclamació del veredicte, ino us vau preocupar per saber si teníeu possibilitats de guanyar el premi i si pagava la pena viatjar fins a València per assistir a l'acte de la proclamació?
—Gens ni mica. Ara sí que em sap greu no haver anat a València, però no pensava que havia de guanyar. ^Per què jo? Em sap greu, perquè és una cosa que m'he perdut definitivament.
—No heu provat mai de fer res en prosa?
—Tinc una novel·la començada, amb títol i tot, la tinc pensada, però la novel·la requereix una atenció continuada i ara, que preparo l'exposició, no la puc enllestir. L'hauré de fer després. Si es vol fer les coses a fons, no es pot dividir tant la vida. A mi, m'agrada fer les coses a fons, no es pot dividir tant la vida. Quan enllesteixo uns poemes, durant un mes i mig no faig res més que treballar-hi. No em limito a la inspiració, ja que els treballo molt i molt. Em ve una idea i l'apunto. Després, de bon matí, hi treballo. En general, ho faig entre les cinc i dos quarts de vuit del matí. Quasi tots els poemes estan treballats en aquesta hora del matí. Sóc dona de matí. M'agrada veure el sol com surt. Tota la vida he mirat com sortia el sol. Quan tenia set anys, vuit anys, anàvem l'estiu a un lloc on els meus avis tenien una casa bastant elevada, al Moianès, i tenia l'habitació de cara a sol ixent i molts matins sortia a la terrassa a esperar que el sol eixís.