A diferència de l’art que es consumeix als museus o exposicions, l’art del grafit és dinàmic i està en constant procés de canvi. Això és el que sedueix J. Warx, “la possibilitat de modificar un mur per posar el teu nom o per reproduir un mem: per pintar, a mà alçada, allò qu, en definitiva, tens ganes de pintar”. A diferència de l’art dels museus, que sol estar dins d’espais tancats, “aquest art és visible per a totes les persones pel fet de transitar el carrer, i això li dona un caràcter especial”. És gràcies a la particular idiosincràsia del grafit que una obra feta a mà alçada en una paret pot arribar a ser portada a un diari com el Financial Times i fer que es parle de València per tot arreu. Són suficients uns codis no escrits entre grafiters per fer que “no regne el caos entre tant de caos”.
Qui no ha vist a les xarxes socials el grafit de Fernando Simón ofegant-se mentre menjava una ametlla? Els grafits es converteixen en vehicles d’expressió, i, si bé són creats amb una finalitat per part de l’autor, adquireixen un nou significat en funció del valor que els donen els ciutadans. Per això, comenta J. Warx, “la teua obra pot ser ignorada durant molt de temps, o passar desapercebuda”, però només cal trobar els elements culturals adequats (una sèrie com Els Simpsons, un personatge d’El Diario de Patricia o una figura carismàtica com la de Fernando Simón) per “connectar amb un nombre important de persones i que la gent parle dels teus treballs”. Malgrat això, la finalitat que el grafiter persegueix no sempre és la d'obtindre ressò: “la història de les parets és una història de relacions de poder, de llibertat i de reivindicació que els carrers són de tothom”, comenta l’artista.
Els murs, el llenç del Poble
En l’actualitat, el que s’ha convertit, possiblement, en el mur més famós de Benimaclet, sobretot entre el jovent, mostra l’ex-rei emèrit vestit de xeic i Fernando Simón amb la famosa ametlla, però no sempre ha tingut el mateix aspecte. Les seues modificacions representen el pas del temps i els diversos debats que han anat sorgint a la ciutat. 2012 va ser l’any en què J.Warx va pintar aquell mur per primera vegada, concretament representant uns pantalons i el nom amb què signava totes les seues obres aleshores: Ropes. Després d’uns anys, al 2015, l’artista Sea va decidir pintar al damunt un tanc cobert de molsa amb la frase “el futur és la natura”, deixant un missatge ecologista i antibel·licista. J.Warx va tornar a agafar els seus esprais i la seua pintura i va pintar el seu nom per segona vegada, aquesta amb motius florals i alegres.
L’altre grafiter, però, va tornar a manifestar-se a aquella paret de Benimaclet. Així, Sea va pintar a un home que, amb les seues mans, tapava l’obra de J. Warx i pintava al damunt la frase “defensem l’Horta”. Per a l’artista de Benimaclet, “un missatge no té més validesa que altre per ser polític o per tindre una idea més sofisticada”, i, confessa, no creu “que es puga tenir la superioritat moral per pensar que una temàtica és superior a altra”. Aprofitant l’oportunitat que li va donar Sea, J. Warx va pintar l’alcalde Joan Ribó al costat del cartell de l’horta, fent una crítica “a la tebiesa que tenia l’alcalde en aquell moment amb el PAI de Benimaclet”, un projecte urbanístic de més de 1300 vivendes en altura que l’alcalde va acabar tombant durant el mes de juliol.
Com el grafit és una disciplina dinàmica i que canvia amb el temps, l’agenda mediàtica determina, en moltes ocasions, allò que es pinta. L’escàndol de Joan Carles I amb Corinna i la doble investigació iniciada judicialment a Suïssa i a l’Estat espanyol va ser el pretext perfecte perquè J. Warx decidira pintar l’ex-rei emèrit, amb la frase “Corinna Real”. Després, quan l’emèrit va fugir, l’artista de Benimaclet va decidir actualitzar el mur amb un “Chiques, luego os hago Bizum” (aplicació per fer intercanvis monetaris), que va fer-se ràpidament viral a les xarxes. Pocs dies després de ser actualitzat, el grafit va ser ratllat per damunt amb esprai negre i la seua frase va ser amagada també.
El mur de Benimaclet i el xeic àrab Joan Carles (fotogaleria completa a Revista Mirall)
J. Warx està decidit. Després d’un matí de converses amb EL TEMPS, vol modificar per última vegada el seu treball. Travessem el carrer de la Pobla Llarga i ens endinsem pel carrer de Juan Giner. Aviat es troben els grafits de Fernando Simón i el de l’ex-rei emèrit, vandalitzat per ultres de l’extrema dreta. J. Warx prepara els seus esprais, la pintura blava per a la paret, els seus guants i comprova que porta la seua mascareta. Els veïns del barri interactuen amb ell i comenten la seua obra. Volen saber abans que ningú quin aspecte tindran els polèmics murs que els han fet eixir a diaris i televisions de tot el món.
L’artista comença a pintar un turbant per cobrir el cap de Joan Carles. Quan ha acabat, una senyora s’apropa. Diu a l’autor, emocionada, que li agrada molt el seu art, que seguisca. Somriu i tímidament, s’escolta un “ja tenia ganes de conèixer-te personalment”. Ell li dona les gràcies i confessa que “no obté quasi retribució amb el allò que fa”, però veritablement gaudeix pintant. Un cotxe arriba a l’altre extrem del carrer i, des de la llunyania, crida un “anem a rebentar-te’l només l’acabes”. “És el meu pa de cada dia”, expressa un grafiter ben conscient de les regles no escrites de l’art urbà.
Després del turbant, el grafiter torna a pintar les ulleres thug life del monarca i repassa el seu rostre, sense entrar molt en els detalls. Són les 12 del matí, i a Benimaclet les temperatures arriben als 36 graus. Mentre un grup de curiosos observa atentament les passes que J. Warx va donant per finalitzar la seua obra, ell pinta novament la part dreta del mur, i, agafant un esprai negre, comença a escriure la frase “Juancar? Qui és Juancar? Jo soc tipus d’incògnit”, extreta d’una escena d’Els Simpsons. La imatge de Joan Carles I es pot veure a hores d’ara al carrer de Juan Giner de Benimaclet. Visible per a tothom, oberta a modificacions, a que demà es convertisca en qualsevol altra obra, convertida en una xicoteta part de la història de Benimaclet i del Cap i Casal.
