Europa

Així que s'esvaeix el record de la II Guerra Mundial creix el perill de nous conflictes

D’ençà de la Segona Guerra Mundial, en gran part Europa ha viscut un període de pau per la magnitud del xoc que van patir els països. Però, a mesura que aquell record s’esvaeix, creix el perill que sorgeixin nous conflictes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“La guerra ho va canviar tot”. En aquesta frase de l’historiador britànic Tony Judt hi ha l’embrió de l’Europa contemporània. Va ser la guerra el que va fer possible un llarg període de pau. Van haver d’acabar molt i molt malament les coses perquè poguessin començar a anar bé. Des de fa gairebé 75 anys al continent les armes estan callades, amb poques excepcions.

Ara Europa està en crisi. Ja no és l’Europa en què a poc a poc s’esvaïa la importància de les nacions. Ja no és l’Europa que s’unificava pas a pas. Ja no és l’Europa en què els Estats semblava que serien democràtics pels segles dels segles. La fletxa que marca la direcció de la història d’Europa ha canviat de sentit: queda enrere la unificació i retorna la divisió.

Què implica això amb relació a la pregunta més important de totes, la de la guerra i la pau? De moment no sembla pas que s’hagi d’acabar aquest llarg període de pau. No hi ha cap motiu per fer sonar les alarmes. Però quan la fletxa de la història canvia de sentit, quan s’obre la via de la direcció equivocada, cal mirar atentament cap a on podria portar. No pas a curt termini, però sí a la llarga. La història és un caragol que segueix el seu camí amb obstinació.

Fa exactament vuitanta anys va començar la guerra que ho va canviar tot: l’1 de setembre de 1939, quan l’Alemanya d’Adolf Hitler va envair la veïna Polònia. Gairebé sis anys més tard, al món havien mort més de seixanta milions de persones a conseqüència d’aquell conflicte. Grans extensions del continent estaven arrasades i molts europeus havien estat expulsats, estaven empobrits i havien quedat en xoc.

Allò va ser una hora zero en què la fletxa de la història va canviar de sentit i es va encarar en la direcció correcta. A Europa es va posar fi al curs inevitable de les coses en què les rivalitats acabaven significant guerres.

Un motiu fonamental va ser aquell xoc. Mai no hi havia hagut una guerra total d’aquella magnitud. Després del Congrés de Viena, el 1814-1815, les grans potències s’havien esforçat per canalitzar les guerres, limitar-les regionalment i restringir-les a matances de soldats. El nombre de víctimes civils es contenia a nivells relativament baixos i en gran part les ciutats en quedaven indemnes. Això es va aconseguir, per exemple, en les tres guerres que van desembocar en la primera unitat alemanya: contra Dinamarca, contra Àustria-Hongria i, amb certes restriccions, contra França. Després el canceller del Reich, Otto von Bismarck, va treballar per aconseguir un equilibri entre les grans potències. Quan va haver de dimitir, el 1890, la direcció va canviar. Es va portar la rivalitat al límit i es va posar rumb a una gran guerra.

El conflicte va arribar el 1914 i va costar prop de quinze milions de morts. Però les accions bèl·liques es van limitar en bona mesura als fronts, que van quedar totalment destrossats, sobretot a l’est de França i a Bèlgica. La població civil va patir escassetat i fam, però la majoria de ciutats van quedar intactes. Un cop acabades les accions bèl·liques, l’11 de novembre de 1918, Alemanya estava igual que abans de la guerra.

El xoc no havia sigut prou fort. Només 21 anys després del final de la Primera Guerra Mundial, va esclatar la segona, i aquesta vegada van excedir-se tots els límits. El 6 i el 9 d’agost de 1945 les bombes atòmiques nord-americanes van destruir les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. El xoc no podia ser més fort.

Els polítics de l’Europa occidental de la postguerra en van extreure la conclusió correcta. Com que les rivalitats nacionals havien desencadenat totes dues guerres mundials, calia treure’ls el caldo de cultiu. A ulls dels països veïns, els alemanys necessitaven unes limitacions, una integració, perquè en aquell país el nacionalisme s’havia expressat amb especial agressivitat. Allò va topar amb una actitud alemanya que era una barreja de resignació, intimidació i vergonya per les culpes de la guerra i de l’Holocaust.

A l’oest Europa va poder unificar-se a poc a poc. Per mantenir la pau, es va deixar l’est d’Europa a la Unió Soviètica, que en aquella zona va establir dictadures socialistes amb una coacció brutal. Va iniciar-se la Guerra Freda, la rivalitat de poder i sistemes entre la Unió Soviètica i els EUA amb els seus respectius aliats. Però el xoc de la Segona Guerra Mundial i la por d’una escalada nuclear garantien la pau al continent. I així fins avui.

No obstant això, els soldats europeus anaven a la guerra. França va combatre per les seves colònies a Algèria i al Vietnam, i el Regne Unit va defensar les illes Falkland contra l’Argentina al sud de l’Atlàntic. Totes dues potències van participar en diverses guerres al costat dels nord-americans, com també els italians, els espanyols o els alemanys, aquests sobretot a l’Afganistan.

El xoc no va ser suficient per allunyar la guerra del tot. Però va ajudar a canalitzar els conflictes, a limitar-los regionalment. A això també hi contribuïa una opinió pública que en part era pacifista i que feia pressió perquè els soldats tornessin a casa, amb gran força a Alemanya, però també als EUA. Fins a la Segona Guerra Mundial les societats eren més entusiastes respecte a la guerra.

A més, fins ben entrats els anys noranta, la política la van determinar homes i dones que havien viscut directament la Segona Guerra Mundial. Un “mai més” que venia de la pròpia experiència va caracteritzar els cancellers alemanys fins a Helmut Kohl i els presidents francesos fins a Jacques Chirac. La pèrdua d’embranzida del projecte europeu té a veure amb la retirada d’aquests polítics.

Amb els anys els testimonis de la guerra es van apagar, van perdre influència. A la dècada del 2000 la pau eterna d’Europa semblava tan segura que amb aquella idea ja no n’hi havia prou per justificar que s’avancés en la integració europea. Es van buscar nous arguments. Però no se’n va trobar cap que tingués tanta força.

Com que el xoc ja no era tan present, les idees nacionals van poder recuperar terreny. En el seu llibre Der gewaltsame Lehrer (‘El mestre violent’), l’historiador Dieter Langewiesche descriu quins eren els principals motius per fer la guerra a l’Europa de l’edat contemporània. Un és la formació dels Estats nació, al segle XIX per exemple a Grècia, Itàlia o Alemanya. “Sense guerra no hi ha nació, sense guerra no hi ha Estat nacional”, escriu Langewiesche.

Fins i tot després de la traumàtica Segona Guerra Mundial, la qüestió nacional va provocar guerres a Europa quan l’Estat plurinacional de Iugoslàvia es va dividir en Estats nacionals. En altres països la guerra mundial ja havia posat de manifest aquesta qüestió, ja que havia comportat “neteges ètniques”. Allò estava lligat al patiment de milions de persones, però també va facilitar la llarga pau d’Europa.

Aquesta és una conclusió que costa de pair d’una observació com aquesta. L’horror pot tenir conseqüències positives per a les generacions posteriors. Però això no vol dir que l’alt preu estigui justificat. No se sap pas com hauria sigut la història sense la Segona Guerra Mundial.

A l’Europa d’avui la construcció nacional pràcticament no té gens d’importància, excepte pels anhels dels separatistes, per exemple a Catalunya o a Flandes. Ucraïna està dividida entre una part oriental i una d’occidental, cosa que Rússia aprofita. En aquest país es barregen una guerra i una guerra civil, però s’ha aconseguit limitar el conflicte. El revengisme a Europa per ara tampoc té una gran importància. Pràcticament ningú no qüestiona les fronteres.

Tanmateix, tornen a estendre’s les idees nacionals que van causar tantes guerres. Durant la crisi europea, la idea de solidaritat ha patit greus pèrdues, també per la qüestió dels refugiats. No es qüestionen les fronteres sinó l’obertura de les fronteres. I els britànics volen tornar a anar pel seu compte: el Brexit és un projecte nacionalista.

Un altre motiu que provoca guerres a Europa són, segons Langewiesche, les revolucions. Després de la revolta del 1789, el govern revolucionari francès va dur a terme una guerra civil al país i guerres contra els països veïns. Fins a la derrota de Napoleó a Waterloo, el 1815, i el Congrés de Viena el continent no es va calmar. Després de la Revolució russa de 1917 també hi va haver una llarga guerra civil en què van intervenir altres Estats.

Com estan les coses actualment? No sembla que hi hagi d’haver revolucions en el sentit de canvis violents del sistema. Però la democràcia liberal, que temps enrere semblava que formava part del consens europeu, està sota pressió. A Hongria ja no existeix, i a Polònia amb prou feines; a Itàlia està amenaçada i en molts altres Estats els partits populistes de dretes desafien el sistema.

En el si de la Unió Europea hi ha els primers senyals de competència entre sistemes: el liberal-democràtic contra l’autoritari. La competència entre sistemes també ha propiciat guerres: monarquies contra democràcies, feixisme contra democràcia, feixisme contra socialisme. En la Guerra Freda es van enfrontar el socialisme i el capitalisme democràtic, i van protagonitzar guerres indirectes en països en vies de desenvolupament.

Fins ara ha estat vigent la norma que una democràcia no fa la guerra contra una altra democràcia. Això també protegeix la pau europea. Però un escenari de futur lúgubre podria ser aquest: un Estat d’Europa governat autoritàriament s’alia amb la Xina, que actua com la seva potència protectora. La norma ja no seria aplicable.

Tot això queda molt lluny. Però l’oblit progressiu d’aquell xoc, el retorn de les idees nacionals, l’amenaça interior de les democràcies liberals i les possibilitats de competència entre sistemes a Europa són quatre paràmetres que tenen tendència a afavorir les guerres. El caragol avança lentament en la direcció equivocada. La feina d’Europa és tornar-lo a aturar. I el primer pas és recordar aquell conflicte tan terrible. 

Dirk Kurbjuweit

© Der Spiegel

 

Traducció d’Arnau Figueras

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.