Una dona independent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les metàfores són perilloses. Poden malinterpretar-se o ficar-te en un bon jardí. Es diu sovint que Catalunya és una dona maltractada per l’Estat espanyol. I és cert que el president Mariano Rajoy ha fet servir frases pròpies de la violència masclista, com “nos van a obligar a lo que no queremos llegar”. La justificació de la força bruta per part de policia i guàrdia civil, el passat 1-O, emparant-se en la legalitat, recorda el clàssic “la maté porque era mía i s’ho mereixia”. La incapacitat del PP per parlar de tu a tu, la seva necessitat d’imposar-se, és d’una fal·locràcia que tira d’esquena.

Però alerta. Pots sentir angoixa, creure que ja n’hi ha prou, d’aguantar tractes vexatoris, pensar que has d’anar-te’n d’una vegada. I això no et converteix en una dona castigada pel seu marit, sinó en una comunitat colpejada per uns dirigents. A la pel·lícula El divorci de Viviane Amsalem, la protagonista vol divorciar-se per no ser una marginada social. Però les lleis religioses d’Israel ho impedeixen, atès que només el seu marit pot concedir-l’hi. Ella haurà de lluitar amb el tribunal rabínic per aconseguir-ho. És temptador cercar els paral·lelismes d’aquesta història amb la voluntat d’autodeterminació i la dificultat legal d’assolir-la.

La comparació amb el matrimoni és recurrent, quan es tracta de la independència catalana. Però deixa de banda tots aquells que no volen independitzar-se, o temen el trauma. Seguint amb la metàfora, això significa que no ho té clar? Que sí-però-no, com el discurs de Puigdemont en declarar la república i tot d’una després proposar que se suspenguessin temporalment els seus efectes? 

Tenc un llibre de la col·lecció “La mujer y su vida” titulat Cuando estás sola. És d’Ann Armstrong. A la coberta, hi ha fotografies de dones rosses amb un posat introspectiu. Una mossega una tija, en un camp de sègol. Una altra fuma al sofà, amb els ulls perduts a l’infinit. Una altra xerra per telèfon, quan els telèfons sense cable no existien ni en la imaginació. L’edició és de 1976, quatre anys abans que el divorci s’aprovàs a Espanya. Comença: “Per a moltes de nosaltres, el món fora de la vida matrimonial sembla buit i confús”.

Els capítols diuen: “No una meitat, sinó un tot”, o “On vas?”, o “Decisions”, o “Estimar i ser estimada”. Parla de solteres exemplars, com Isabel I, la Reina Verge, o Gertrude Stein. Explica que a l’època victoriana, les vídues estaven sotmeses a un rígid codi social, i que no existien a l’Índia fins fa dos-cents anys, atès que abans les incineraven amb el cadàver del seu marit. Esmenta Madame Odette Pol-Roger, a qui la premsa anomenava la Vídua del Xampany, gran amiga de Winston Churchill, fins al punt que li dedicaria un Cuvée, en morir ell. 

Però, què passa quan qui mor és el matrimoni, segons el llibre? Idò de tot: el divorci del rei Enric VIII provocà la separació entre Anglaterra i l’Església catòlica. Al segle XVIII, un escàndol en el qual hi havia involucrada la duquessa de Kingston evidencià que els divorcis podien comprar-se amb influència i diners. Sofia Loren i Carlo Ponti ho tingueren difícil. Però ara, afegeix el llibre, és més senzill; hi ha agències de divorcis ràpids a Mèxic i, per tant, no costa gens.

O al contrari, pot sortir-te molt car. Michael Douglas i Catherine Zeta Jones, Nicole Kidman i Tom Cruise, Mel Gibson i Robyn Moore, són només alguns dels qui han protagonitzat divorcis milionaris. Ja existeixen assessories que faciliten els casaments per interès. I a Itàlia, es posa fi a la pensió compensatòria si el cònjuge pot treballar; els jutges consideren que casar-se és un “acte de voluntat i responsabilitat pròpia”, i no una manera de tenir la vida resolta. 

El nombre de divorcis s’ha triplicat en els darrers 15 anys. Les persones grans cada cop fan més aquesta passa: o bé esperaven que els fills se n’anassin de casa, o bé no suporten la parella des que tots dos estan jubilats, o bé temien l’estigma social. Sigui com sigui, hi ha tants tipus de divorcis com de parelles, i es podrien fer moltes metàfores. La consciència hi és, i s’ha perdut la por d’aquell món que semblava “buit i confús”, com del més enllà. Però no cal recórrer a imatges externes, quan la pròpia ja és prou clara.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.