-Pot generar suspicàcies el fet que escrigui aquest llibre una persona que, com vostè, va ser part de l'equip de campanya de Junts per Catalunya durant les eleccions del 21 de desembre de 2017...
-En tot moment, i de fet ho explico al llibre, crec que haver-ho viscut per dins és un valor afegit. Al món anglosaxó, per exemple, es valora molt més -com nosaltres valoràvem fa uns anys i ara no és així- la figura de l'insider. Per exemple, George Stephanopoulos, un dels grans estrategs de Bill Clinton al seu dia, és un dels grans presentadors d'entrevistes en una de les grans cadenes dels Estats Units. I tants altres. Jo tenia una certa prevenció, fa uns anys, quan em vaig voler dedicar a això del periodisme polític combinat amb la recerca i la docència de la comunicació política a la universitat de si allò que estudiava acadèmicament, era compatible a treballar-ho en l'àmbit periodístic. Això són unes pors de principis dels 2000. Pel mig, jo he vist tot de companys d'EL TEMPS, de l'Avui, de l'Ara, d'El Periódico i de La Vanguardia que han fet el viatge d'anada i tornada del món dels partits. Sense massa problema si se sap posar a lloc. El valor d'algú que ho ha vist per dins, quan torna a l'arena periodística, és que faci una cosa i l'altra des de la professionalitat. A mi sempre em van dir que allò de l'objectivitat era una mena de mite. L'Albert Saez, quan era professor meu a la universitat, ens deia que havíem de ser professionals. Això és ser exhaustius i rigorosos amb la feina. Subjectius ho som tots, perquè som subjectes. Partint d'aquesta base, jo no vaig tenir problema quan el 2017, aquell any tan bèstia, em van oferir gestionar la comunicació política -una feina de comunicació, no política- d'un partit. Una cosa per la qual abans hauria tingut més recança. En tornar a l'arena periodística, ho veig com un plus. Veig com un plus haver-los vist per dins a uns i als altres. Al llibre, crec que el contingut -quan sóc dur amb els uns i els altres- avala el fet que jo intento fer una mirada des del coneixement sense tenir especials odis, però tampoc guardo una estima especial si no és pel meu equip de comunicació.
-Malgrat tot, el fet que vostè tingui aquest passat, pot fer que el llibre s'interpreti com una peça més de la guerra que relata entre ERC i Junts per Catalunya...
-Sí, però això és el prejudici. Qui el tingui, haurà de carregar amb ell. Però jo no. Qui llegeixi el llibre i tingui una visió no sectària, veurà que sóc igual d'exigent amb uns i altres. Fins i tot ja he començat a rebre retorn i el món convergent em diu que sóc més exigent amb ells que amb ERC.
-Al llibre parla de la disputa per l'hegemonia dels dos grans partits independentistes. On situa l'inici d'aquesta "guerra de successió"?
-Segurament no hi ha un moment fundacional, com en tantes altres coses a la vida. Hi ha grans moments de la història que comencen amb un petit capítol a qui ningú presta importància. Aquesta guerra jo crec que la retrata bé la portada del llibre, és un tron. Les hostilitats es desencadenen en clau de disputa d'hegemonia quan queda buit el tron que deixa Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat. Aquests dies s'ha parlat bastant d'ell als mitjans perquè feia noranta anys. Un personatge polític que, fixa't, amb noranta anys i fent 20 que va fer allò d'enretirar-se que va dir ell -això va començar el 2000 amb l'inici de la projecció d'Artur Mas com a successor-, va deixar un lideratge al capdavant de la presidència de la Generalitat que ningú l'ha acabat d'ocupar del tot. Ja no només quantitativament, sinó la idea de liderar un espectre de vot de forma força indiscutible. La lluita entre ERC i el món convergent (jo poso a tot el llibre (post)convergent, perquè qui vulgui llegeixi postconvergent i qui vulgui convergent només, al final és us destil·lat d'aquella època) parteix de la recuperació de la democràcia mateixa. A la primera legislatura encara no, amb l'entesa entre Pujol i Heribert Barrera. Però amb la primera majoria absoluta l'any 1984, comença l'expansió territorial del món convergent. I el que això comporta de disputes entre ells. Aquelles confrontacions al rerepaís, per exemple a l'ÀMB, els convergents la lliuren en aquella època amb el PSC, i comencen fa molt de temps, però quan Pujol s'enretira comença a obrir l'expectativa d'ERC de poder incidir o imposar-se en aquest espectre de vot. L'aposta inicial dels tripartits era d'entrar en una part del votant del PSC de l'Àrea Metropolitana -cosa que amb el temps han anat aconseguit-, però no ens enganyem: també van veure una oportunitat per mossegar una part de l'espectre de vot que havien anat apostant per Pujol i que després d'ell hi havia incertesa del que seguirien fent. Per tant, les hostilitats comencen amb aquella retirada. Aquestes setmanes, que l'actualitat política continua posant les hostilitats i el llibre a l'ordre del dia, veiem un enfrontament entre Gabriel Rufián i Laura Borràs entorn la figura de Pujol. Rufián fa servir la figura de Pujol i els pactes del Majestic per atacar Junts per Catalunya. Borràs, que és de les més fermes partidàries de dir que són una cosa diferent de CDC, li diu que aquell comentari és ofensiu i innecessari. Per tant, tots dos mons, malgrat que ho vulguin dissimular i superar certs estigmes, es veu que el món postconvergent té una part d'aquella CDC i que ERC, malgrat venir d'un cicle guanyador, segueix tenint part d'acomplexament respecte d'aquella època.
-Dins aquest context, fins a quin punt poden ser importants les pròximes eleccions al Parlament?
-Jo crec que poden ser determinants. La lluita no és per l'hegemonia ara, sinó per qui queda primer. A les pròximes eleccions serà clau qui s'emporti la presidència i qui la vicepresidència. Totes les tensions que aquests dos mons van aguantant internament -a JxCat més intenses que a ERC, on també existeixen- rebentaran sobre qui quedi segon. Tots dos mons han llegit les eleccions del 21D com un context excepcional i han donat una validesa relativa als resultats. Estaven en un estat de xoc i, en certa manera, crec que hi ha algun espai que segueix en aquest estat de xoc, o tot en general. Aquelles eleccions van ser a contrapèl i en una situació molt traumàtica. Els resultats sorprenen a tots dos, el món convergent no esperava aquell resultat i ERC no s'esperava perdre. Amb això, arriba la necessitat de fer un govern. És el que tenim fins ara, que ha anat tirant a empentes i rodolons dos anys, per damunt de les expectatives de tothom. Crec que les pròximes eleccions seran molt importants perquè aquestes, ja sí, es llegiran als dos mons com un missatge clar. Qui perdi aquest pols, crec que internament ja no tindrà la situació actual. El món convergent pot implosionar i ERC crec que també.
-Amb quins punts febles i forts arriba l'espai postconvergent a aquestes eleccions?
-El seu punt més feble és a la vegada el seu punt més fort. Això passa sovint actualment en partits polítics en una política cada vegada més personalitzada. La gran potència de Carles Puigdemont i el fet que ell creu poc en els partits polítics -té una visió molt harmònica amb una part de la societat poc polititzada- ha dipositat molt pes en ell. Això passa en molts partits. En una força política que no té un partit polític estructurat darrere, això encara s'accentua més. La gran debilitat d'aquest món serà arribar a les pròximes eleccions amb la possibilitat que Puigdemont com a candidat pugui o no ser tan potent com el 2017 o que si trien un nou candidat que no sigui ell, que sobre aquest no pesi l'ombra de Puigdemont de manera massa contundent i no el deixi créixer.
-I en el cas d'ERC?
-El principal punt feble d'ERC és la seva aposta estratègica. A diferència del món convergent, ERC ha deixat notar que, la comparteixis o no, té una estratègia. Al servei d'aquesta estratègia hi ha sotmès el seu capital polític, arriscant-hi molt. Aquest és el seu gran hàndicap Si ells aposten pel que Pere Aragonès ha descrit com a independentisme pragmàtic i això implica fer de president a un socialista com Pedro Sánchez, han de poder demostrar abans de les pròximes eleccions que això dona algun fruit. El pragmatisme implica fets a canvi d'una acció política. Si això no té un retorn que pugui ser palpat per l'electorat independentista, tindran un problema molt gros. És allò que Junts per Catalunya els diu sovint, que van donar suport al PSOE a canvi de res. Si aquest a canvi de res qualla perquè els socialistes no són ni prou lleials ni prou valents, a ells els pot socarrimar abans d'arribar a les eleccions.
-Parla molt de la motxilla que arrossega cada partit. A l'espai de Junts per Catalunya seria la por a ser convergent...
-Hi ha tres moments bastant àlgids a l'hora de provocar o justificar que molta gent que havia format tota la vida part de l'espai convergent, en un moment donat, en reneguin o no en sentin els colors. Un és la caiguda del mite de Pujol i la seva confessió. N'hi ha dos de previs que no són menyspreables. El primer és governar durant la crisi i aplicar les retallades. No tant per això, que crec que és una cosa que tots hem arribat a la conclusió que ho van fer tots els governs per obligació, com per semblar que hi creien i fer-ne bandera. Sobretot Artur Mas en els primers temps. El tercer factor és que la Convergència d'Artur Mas va anar deixant un eix social en el qual eren ambigus durant els anys de Pujol, per anar definint el paper de CDC com a partit liberal. Això l'anava reduint com a partit catch all. Això va fer que algunes persones se n'anessin desprenent a poc a poc. Es va perdre gent via pèrdua de vot i també pel que fa a descomposició de l'espai polític. Les persones que s'han anat afegint aquests anys s'han intentat desconnectar del que significaven Pujol i Mas.
-Això es tradueix en la voluntat actual de voler visibilitzar que una part de l'esquerra s'alia a ells...
-Sí, aquest és el cas de la candidatura al Senat de Roger Español. És una persona que si tirem del seu recorregut o l'estereotip, tothom veurà prou clar que no era el votant típic de CDC. I en canvi, es presenta per una candidatura d'aquells hereus. Algú podria dir que és un eixamplament obvi. Puigdemont aconsegueix fer allò que fan els líders, que és que votin els que voten els votants tradicionals de les sigles més uns altres, que són els que eixamplen. Però clar, això avui en dia és molt difícil. La gent cada vegada demana més nitidesa als partits, cosa que xoca amb la demanda de menys confrontació. Ara, quan demanes que els partits siguin més clars, provoques que les diferències entre partits siguin més clares. Això fa que en una llista de JxCat coincideixin Español i Miquel Buch. Aquest espai polític, si sap dotar de coherència la convivència d'aquests prototips, tindrà un tresor. Si això només genera desconcert, potser acabarà essent una suma zero. La clau està en si saben endreçar el seu discurs i prioritats. No és fàcil, però tampoc ho tenen impossible. És cert que aquest món ha estat molt desendreçat i es fa difícil d'entendre l'espai. Molts polítics ho assumeixen en privat des de fa anys. Malgrat tot, segueixen estant en la batalla. Cosa que diu molt de la seva base electoral o del que té aquest espai polític i que ell mateix no sap valorar.
-Sobre ERC, la motxilla que pesa és la del complex de ser el germà petit...
-És determinant. Crec que han fet esforços ingents per treure's del damunt aquesta idea d'anar sempre arrossegats i a la contra del món convergent o d'actuar més visceralment a l'hora de relacionar-se amb aquest món. Més esforços no han pogut fer. Però, com que del tot no se n'acaben de sortir, això demostra com n'és de gran aquest acomplexament. Al llibre intento explicar que amb tot no és una responsabilitat única d'ERC. Entenc perquè això passa. Després de Pujol, que va governar vint-i-tres anys, van venir Maragall i Montilla, que van governar tres anys i quatre anys respectivament, Artur Mas quatre, Puigdemont dos i Torra dos. Vint-i-tres anys governant, amb majories absolutes i quan estàs reconstruint l'autonomia fixa un imaginari brutal. La intuïció pel poder que té el món convergent -i que sovint no demostra ERC- es fonamenta molt en aquell moment refundacional. Ells creen un imaginari del poder i del contrapoder. Els altres van creixent a la contra d'ells. Són molts anys. Els socialistes governant a Barcelona també van fer que els altres no aconseguissin construir un discurs en molt temps. Això a ERC l'ha influït moltíssim. Jo crec que en part han aconseguit desprendre-se'n, però no del tot. Figures com la de Joan Tardà o la de Gabriel Rufián, massa sovint projecten aquella animadversió més visceral que racional que desperta el món convergent al d'ERC. Això ho pots viure, però si et condiciona la teva acció política, et pot provocar patinades i anar pel darrere. És el que al futbol es coneix com el factor camp. Si tu jugues al factor camp de l'altre, potser jugaràs bé i acabaràs guanyant, però tens menys opcions. En política passa el mateix. Si ERC aconsegueix fixar el seu projecte polític guanyador, però ho segueixen sotmetent a pessigar el soci convergent, tindran un problema.
-No sé si aquest factor camp també el té CDC als mitjans de comunicació...
-ERC va identificar fa uns quants anys la importància del factor mediàtic. Pocs partits com ERC han treballat els darrers anys les complicitats pel que fa a grups mediàtic o la importància de col·locar peces importants als mitjans públics. Van identificar molt clarament que els calia un entorn de mitjans de comunicació on tinguessin alguna possibilitat de vehicular el seu discurs i de posicionar els seus polítics. El món convergent, tradicionalment, ha estat menys hàbil del que la gent pensa amb els mitjans de comunicació. Sí que és veritat que el que hagi estat al capdavant de les institucions molts anys, els ha annexat en una posició de poder que ha pogut tenir els seus rèdits. Però, segurament, des dels temps de Prenafeta amb Pujol o David Madí amb Artur Mas, no ha tornat a tenir una figura que entengués tant i sabés teixir tant, la importància de les complicitats al món mediàtic. En aquest espai polític, els darrers anys, han anat tirant una mica de veta. Malgrat això, segueixen tenint un coixí que no els descavalca del tot.
-Quan parla d'ERC, és suggeridora la idea que planteja del paper de Joan Tardà com a globus sonda...
-Poques persones com Joan Tardà, abans del desenllaç del procés, estaven tan valorades pel món independentista com ell. Després de l'octubre de 2017, poques persones han estat tan injuriades com ell. És molt significatiu. ERC sabia de la importància d'un Joan Tardà per connectar emocionalment amb una part de la base d'ERC. Jo crec que si no li ho han demanat, han deixat que Joan Tardà lideri a les xarxes l'aposta d'ERC per la seva nova estratègia. Poca gent ho podia fer de manera més genuïna que Tardà i amb la mateixa base d'afecte popular. Imagina com l'han socarrimat... Imagina si ho arriba a fer un altre. Hi ha molts companys de Joan Tardà que diuen que va per lliure. Però, si et fixes en el que defensa, acaba sintonitzant moltíssim amb el que està impulsant ERC. El problema o l'avantatge és que ho diu d'aquella manera seva, sense complexos i molt contundent, que pot ser que hi hagi gent que pensi que el salt és massa gran en molt poc temps. Ell defensava d'una manera contundent unes coses fa tres anys. Només tres anys després, defensa un posicionament a qui molta gent pot semblar molt diferent. Això genera incomprensió i pot generar un cert malestar o rebuig. En certa manera, Tardà ha fet de parallamps d'ERC. Pocs com ells podien dir a les clares una estratègia que ERC necessita implementar a la llarga d'una manera més subtil.
-Al llibre analitza també dos mantres que s'han repetit aquests mesos, la unitat i eixamplar la base...
-Crec que la idea d'unitat encaixa molt amb el gen convergent. Convergència, com a paraula, ja portava explícit el fet que moltes sensibilitats diferents s'unissin per un objectiu comú. Junts també va d'això. CiU feia que primer dins el catalanisme, després el nacionalisme i després el sobiranisme hi hagués molta gent que decidís sumar. Allà podies tenir un Macià Alavedra o un Pere Esteve o un Josep Rull. Eren coses ben diferents, però units. Ara, el punt en comú és l'independentisme. Això fa que sigui un espai que potser no és tan ampli com el sobiranisme, però segueixen buscant aquesta unitat. Ells volen ser els abanderats d'això, perquè s'ha arribat a la conclusió o s'ha explicat molt, o s'ha repetit molt, que sense unitat no s'assolirà l'objectiu de la independència. El cert és que la unitat, per se, si no es practica amb totes les conseqüències o per convicció, sinó que es fa tàcticament o conjunturalment, tampoc et porta bons resultats o els desitjats. Ells persisteixen, perquè saben que connecta molt amb una part de l'electorat. ERC insisteix a eixamplar la base perquè també hi ha una part de l'electorat que identifica que som més que mai, però no suficients. Aquesta idea d'identificar-se com els que poden eixamplar més la base cap a l'esquerra o cap a sectors que no han votat mai independentistes... Segurament, assumint que un primer eixamplament de la base l'ha fet el món convergent, que ha incorporat capes de la societat que d'altra manera no haguessin optat per l'independentisme. ERC ha entès que ara queda camp per córrer en un altre espectre de vot, i per això hi posa l'accent. Jo crec que tots dos han de ser capaços de traduir aquesta bona intuïció en una acció política eficaç.
-Quin final hi veu a aquesta guerra?
-Hi veig un final que serà més clar del que tots pensem. No sé si sempre després de la tempesta ve la calma. Però vivim un context molt convuls i molt incert. Aquesta incertesa es pot aguantar durant molt de temps i la política catalana ho ha demostrat. El votant independentista ho ha demostrat. Però, tot té un límit. La incertesa es pot mantenir durant un temps si tens una expectativa de resolució última clara i nítida. Abans de l'octubre sí que hi havia unes fites clares. Ara falta un objectiu que justifiqui que ens podemseguir movent en la incertesa. En les pròximes eleccions, viurem una d'aquelles batalles decisives que sovint componen la guerra. Viurem una de les que marcaran la resolució de la guerra per construir l'hegemonia. Els soldats de tots dos bàndols arriben molt exhausts a aquest últim cicle electoral. Tothom necessita un període d'una certa treva o una resolució que permeti construir certa cosa abans que segueixi aquesta batalla tan dura. No s'ha ni confinat, cada setmana teníem un xoc molt dur, a cara descoberta i grollerament. Qui quedi segon a les eleccions i perdi la batalla, veurà clar que al seu espai li toca repensar-se i ho farà. Si ERC queda segon s'haurà de receptar què vol ser més enllà d'una expectativa de victòria electoral. El món de Junts per Catalunya, si no guanya, haurà de preguntar-se molt sincerament què vol ser realment, més enllà d'anar tirant i qui dia passa any empeny. No tindrà excuses per definir-se i endreçar-se.
-La reconciliació és possible?
-Jo crec que aquests mons són com l'aigua i l'oli. Més que reconciliar-se, haurien de trobar un punt de convivència real que puguin viure sense l'angoixa i el malestar. En molts anys vaig veure més complicitat entre sectors convergents i socialistes, o d'ERC amb ICV i PSC durant el tripartit, que la complicitat que he vist mai entre el món convergent i el d'ERC. No ha existit mai una entesa real. Sempre ha estat conjuntural, com un mal necessari. Això dubto que mai s'acabi de superar del tot. També des d'un punt de vista lògic. Si ens creiem Catalunya com a país, el més normal és que el centredreta i el centreesquerra del país no s'entenguin.
-Creu que les desavinences personals hi juguen un paper significatiu?
-Sí. Stephanopoulos quan el van retirar, va fer un llibre que va titular "Tots massa humans" on feia valdre la importància del factor personal entre actors polítics. Una bona química entre actors polítics pot fer que alguna cosa tiri endavant, la falta de química pot dinamitar coses que semblen de sentit comú. Aquí és claríssim. És un país molt petit. Els espais polítics han estat formats per una sèrie de famílies polítiques que han tingut continuïtat i han anat arrossegant odis i greuges. Han sumat pocs moments d'alegria compartits com perquè això pesi a la balança. El fet que les pròximes eleccions marquin un punt d'inflexió i relaxin la batalla, haurà de fer possible que això arribi.