Disquisicions vocals a banda, la primera decisió lògica era tornar a posar-se en les mans del productor Mark Dasousa, arquitecte del so contundent i alhora fluid d’aquell disc, el vehicle perfecte per a l’instint melòdic i la profunditat emocional del grup de la Marina.
Els malpensats devien esperar un retorn amb pilot automàtic, estirant la veta, però parla molt en favor de Smokin Souls que, lluny de fer la migdiada, hagen cercat noves sonoritats, de vegades amb encert, en unes altres amb resultats més neutres. Introduint col·laboracions per explorar nous horitzons. El conjunt, en tot cas −si voleu, amb un cert abús dels ooos−, torna a ser impecable.
Cendra i orSmoking Souls
Propaganda pel fet!, 2017
Rock
El post-punk ballable de l’agitada “Fera” i un recurs a l’al·legoria −orgànic, gens rebuscat− que es repeteix al llarg del disc, marquen un inici moderadament engrescador. “Vida”, amb una tornada adhesiva i un joc de guitarres i veus ben eficaç, “La lluna”, “Alcohol i sal” i “Cançó de la son” (amb la participació de Gorka Urbizu, dels seus admirats Berri Txarrak), completen un primer tram cridaner.
Però a partir d’“Eterna força” i el seu inici molt Albert Pla, entra en joc una certa èpica desenvolupada amb “Volar” (i el mite d’Ícar) o la més hardcore “Amiga” (una gran cançó, potser la millor del disc) i un altre hit potencial, “Murs”, registres familiars però que els fan brodats. “Cicatrius”, un bon tema amb flaires de Placebo i tornada ballable i l’emotiva “Guarda’m l’aire” (la millor lletra de l’àlbum?), són la brillant tancada d’aquest convincent Cendra i or. Un disc a l’altura de Nòmades.