El pare, eminent metge endocrí, ho confessà amb veu pesarosa al seu dia, mentre fullejava les últimes novetats arribades a la llibreria Tres i Quatre: “Ai, el meu fill... Cada dia és més de dretes!”. L’episodi es remunta a la darreria dels 90, quan Esteban González Pons ja s’havia obert pas entre l'amalgama d’engominats amb rellotge de marca i jersei als muscles que era el PP de l'època.
Assegurava estar ancorat al centre polític i s'autoproclamava liberal de cap a peus, però no va sentir-se poderós de debò fins que va situar-se sota el mantell protector de Francisco Camps, el seu gran amic de la facultat de Dret, company de tertúlia al bar El Agujero. En aquell Govern valencià de perfil conservador i olor a encens, del nucli dur del qual també formava part Juan Cotino, el xerraire González Pons va ocupar tres carteres en una sola legislatura. Una velocitat de moviments electritzant, ni tan sols a l'abast d'Óscar Rubén Valdez, el davanter argentí que va captivar-lo en les seues primeres visites de xiquet a Mestalla.
Un quart de segle després del seu ascens polític fulgurant, la fatídica crisi del coronavirus està oferint l’enèsima mutació de González Pons, lloat per propis i sobretot per estranys gràcies a la intervenció eloqüent que va protagonitzar el 27 de març al Parlament europeu, convertit en el seu hàbitat natural des de 2014. L'èmfasi amb què va defensar la necessitat d'una resposta única i solidària enfront d'una pandèmia letal per a la generació sorgida a la postguerra, la que va establir les bases de la Unió que coneixem avui, s'unia a unes altres manifestacions en les quals s'ha alienat del costat de l'alcalde Joan Ribó contra l'ampliació mastodòntica del Port de València o en què ha propugnat el boicot a la final de la Supercopa d'Espanya de futbol celebrada a Aràbia Saudita per la violació dels drets de la dona en aquell país. Podria deduir-se que, en el seu cas, el pas dels anys ha obrat un efecte antagònic al de costum. Sembla un home de mirada més ampla i profunda. Més culta i moderada. Més europea. Tot just el que sempre s’ha trobat a faltar al centredreta valencià.
No només això. En una entrevista recent a l’espai televisiu Lo de Évole, imbuït d'un pretès esperit internacionalista i interclassista, González Pons ha responsabilitzat el conjunt de la societat de les retallades pressupostàries en sanitat. No a un partit o a un altre, no a cap govern en concret, sinó a tots i cadascun dels ciutadans. Al poble. A la gente, que diria Podem. Com si les ideologies hagueren mort. Com si les diferents forces polítiques mantingueren posicions homologables en matèria sanitària. Com si ell, amb els seus ulls, no haguera vist la Generalitat Valenciana cedir a la iniciativa privada la gestió dels hospitals que inaugurava, posant la salut pública al servei d'unes empreses deleroses d'acumular beneficis.
En realitat, el iaio patern, Miguel González Gramage, pediatra prestigiós que disposa d’una plaça amb el seu nom a Sevilla, fou més revolucionari i irreverent que no ell. “Quan vaig nàixer, mon pare va demanar-li que m’inscriguera al registre civil, i en tornar-hi, el meu iaio va dir-li: ‘Mira, jo l’he fet soci de la cosa més seriosa que conec, el València CF; si vols, ja el fas espanyol demà tu”, ha comentat González Pons en alguna ocasió. Perquè el iaio era doblement valencianista. Futbolísticament i identitàriament. I no un valencianisme costumista de barraca, foc i flama, sinó bastant més compromès, fins al punt de recollir donacions d’ací i d’allà per tal que el seu cosí Vicent Sorribes Gramage, capellà de Rocafort, poguera publicar l’Eucologi valencià, un missal de més de 700 pàgines sense cap paraula en castellà que va veure la llum en 1951, en ple franquisme i una dècada abans de la celebració del Concili Vaticà II. Mossèn Sorribes potser era l’únic capellà de la rodalia de València que es negava a fer missa en la lengua del imperio.
Com a hereu d’aquest llegat, González Pons va tenir un aterratge prometedor a la política valenciana. En qualitat de conseller d’Educació i Cultura, va ser el promotor de la denominada Declaració d’Ares, un “decàleg pel valencià” presentat en 2003 amb la intenció d’estendre l’ús de la llengua al si de l’administració i en la relació entre la Generalitat i el ciutadà. No hi va faltar la foto icònica a la primera població valenciana conquerida pel rei Jaume I, per bé que, a l’hora de la veritat, totes aquelles instruccions eren oníriques. N’hi va haver prou amb una telefonada de Madrid, per invalidar-les. La tardor de l’any 2007, a les Corts, l’oposició va sotmetre a votació el text de González Pons i la majoria absoluta del grup popular —ell n’era el portaveu— va tombar-lo sense miraments. El Govern del Botànic, l’any 2015, va anunciar-ne l’aplicació immediata sense tocar ni una coma.
El González Pons que ara branda la sostenibilitat mediambiental és qui defensava aferrissadament la creació d’una infraestructura mastodòntica que transvasara aigua de l'Ebre a valencians i murcians. Afirmava aleshores que s’havia de compartir el líquid element com ja es compartia l'aire i demonitzava les plantes dessaladores, que no va dubtar a qualificar de “nuclears de la mar”, posant tots els entrebancs possibles a la de Torrevella, la més gran del continent. L'enfrontament contra José Luis Rodríguez Zapatero i el tripartit català li resultava molt més estimulant que no pal·liar el dèficit hídric, a més de confondre al personal sobre la destinació última d’aquella aigua tan cobejada: el desenvolupament immobiliari de la costa i l'interior sota la premissa que les urbanitzacions s’edificarien amb “rajoles verdes”.
El González Pons que nega qualsevol tipus de vinculació amb la trama Gürtel quan Álvaro Pérez l’assenyala al Congrés dels Diputats com el gran benefactor de l’empresa Engloba o quan li diu “covard” i l’apunta en un escrit dirigit a la jutgessa com un dels principals aconseguidors de la Fórmula 1 a València és el mateix González Pons que va introduir —a la seua etapa com a conseller de Territori i Habitatge— el doblement corrupte Felipe Espinosa a l'administració autonòmica.
Ho explica Francesc Arabíal llibre Ciudadano Zaplana (Foca, 2019): company seu i de Camps a la carrera de Dret, va designar-lo gerent de l'Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA) tot just després del seu pas per la direcció de l'oficina del Arab Bank de València des de la qual la Generalitat va transferir 1,8 milions d'euros al compte de Bahames en què Julio Iglesias rebia els pagaments en B per la seua tasca d’“ambaixador valencià”.
A mitjans d'agost de 2006, mentre els uns es banyaven a la platja, els altres caminaven per la muntanya i alguns privilegiats es trobaven de vacances a l'estranger, González Pons va rubricar la incorporació d’Espinosa a l’IVVSA amb un argument irrefutable: “El gerent d'una societat pública, com un assessor o un cap de premsa, és personal de confiança d'un conseller”. No feia ni tres mesos que Espinosa havia admès —en qualitat de testimoni— que el cantant de “Soy un truhán, soy un señor” havia percebut diners públics a les paradisíaques illes Més endavant Espinosa encara seria nomenat director general de Vaersa, una altra empresa pública dependent de la mateixa Conselleria, de la gestió de la qual arrossega dues condemnes d'inhabilitació fermes —de 10 i 8 anys, respectivament— per prevaricació administrativa en haver repartit 1,7 milions d'euros en concepte de sobresous i per haver autoritzat l’adquisició de 67 vehicles tot terreny infringint la Llei de contractes.
La capacitat de treball de González Pons en dates festives no només va quedar palesa l’estiu de 2006. Un semestre abans, el 30 de desembre de 2005, amb la bossa de cotilló a una mà i la resolució oficial a l'altra, havia comunicat el resultat del concurs de llicències de TDT que va tutelar com a conseller de Relacions Institucionals i que va saldar-se amb un guanyador indiscutible: l'empresari lleonès José Luis Ulibarri, qui va endur-se 13 de les 42 llicències en joc amb el desconegut grup Mediamed. O, dit d'una altra manera, va obtenir una concessió digital a 13 de les 14 demarcacions existents, la qual cosa va aixecar força suspicàcies. En aquells dies gairebé ningú sabia que Gürtel significava Correa en alemany i que Ulibarri havia sindicat accions amb l'intitulat Don Vito. El Tribunal Suprem, en una sentència definitiva dictada en 2012, va anul·lar aquell procés farcit de favoritismes i exempt de la més mínima pluralitat informativa.
Amb una loquacitat innata i la camisa blanca per bandera, González Pons va anar llaurant-se la imatge d'home pur, allunyat dels escàndols que un dia rere un altre projectaven els dirigents valencians. Mitjançant la famosa frase “la festa s'acaba a les quatre”, pronunciada el Nou d’Octubre de 2009, quan ja exercia de vicesecretari de comunicació estatal del PP, va urgir a prendre mesures contundents que acotaren la tempesta Gürtel a l'àmbit estrictament valencià. De sobte, va pujar un pam per damunt de la nomenclatura popular amb què havia compartit signatura a DOCV —els Camps, Rambla, Cotino, Blasco, Castellano i companyia—, de la seua estimadíssima Rita Barberá i dels prohoms provincials Carlos Fabra, Joaquín Ripoll i Alfonso Rus. Compartia les reunions de maitines amb Rajoy, tenia aspiracions de volada i aquell àlbum de fotos l’esgarrifava. S’hi veia superior.
Assentat al madrileny carrer de Gènova creia que, efectivament, estava més enllà del bé i del mal. Camisa blanca —l'expressió que va donar títol al seu primer llibre i que hauria esdevingut el seu nom de líder apatxe en cas d’haver nascut indi— estava convençut que seria ministre però mai no va arribar a compartir gabinet amb Mariano Rajoy. Va emigrar amb el cap cot a Bèlgica i des d'allà, ara, les xarxes socials projecten un González Pons completament despullat de la pell de serp que lluïa quan rebutjava entrevistes a mitjans desafectes i atacava —amb els seus ullals carregats de verí— els dissidents del campsisme. L’entorn és plujós, sí, però s’hi troba tan còmode a la capital europea que va encreuar els dits i va estrènyer les dents tant com va poder perquè Pablo Casado no el proposara alcaldable de València, com es rumorejava que podia succeir.
Tot plegat no evita que esporàdicament maleïsca els pilars bàsics que cimenten la Unió, tal com va fer l’abril de 2018, després que l’Audiència d’Schlewsig Holstein deixara en llibertat l’expresident català Carles Puigdemont al·legant que, segons el marc legislatiu alemany, no se li podia atribuir el delicte de rebel·lió sol·licitat pels tribunals espanyols. Visiblement molest, amb cara de pomes agres, González Pons va mostrar-se taxatiu: “S’ha demostrat que l’euroordre no funciona. En aquestes condicions, el Tractat de Schengen és un risc per als països que formem part de la Unió; si no ens refiem els uns dels altres, no podem retirar les fronteres; si els delinqüents espanyols fugen i els nostres socis comunitaris no ens els tornen, haurem de plantejar-nos de posar-hi fronteres de nou”. De fet, va adreçar-se de manera directa al president espanyol, Pedro Sánchez, exigint-li la suspensió de l’acord en qüestió al territori espanyol “fins que se sàpiga si l’euroordre serveix o no per alguna cosa”.
No era la primera vegada en què es revoltava contra les lleis en vigor. Com a conseller va amenaçar seriosament de modificar la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) així que va tenir notícia de la pretensió dels acadèmics d’aprovar un dictamen que reconeixia la unitat del català. Amb l’ajuda del també conseller Alejandro Font de Mora, va pressionar tant com van poder els membres de la institució acordada en temps d’Eduardo Zaplana per tal que no validaren un escrit que justificava la consideració d’un idioma únic —“català-valencià”, era la proposta— al memoràndum de llengües de la UE. Ferm opositor a l’ús de les llengües cooficials al Senat, quan va plantejar-se aquesta opció va asseverar que “tanta riquesa és que hi haja diverses llengües com que n’hi haja una de comuna”, i un cop la iniciativa va tirar endavant, en temps de Zapatero, va reblar el clau: “Els espanyols no tenim una autoestima tan baixa com la que desprenen els nostres senadors amb els seus pinganillos”.
Enfrontant-se a l'extrema dreta, clamant per una Europa més social i somiant unes ciutats verdes, el González Pons d’aquests dies no aparenta ser un polític tan de dretes i reaccionari. Tampoc no ho deixa entreveure a Ellas, la seua primera novel·la, en què no evita les escenes de sexe explícit i censura els excessos de la València megalòmana patrocinada pel PP. Aquest González Pons s'assembla més al liberal que presumia ser de jove però que ni tan sols era percebut així pel seu propi progenitor. La mutació del seu discurs, que descol·loca a molts, li permet refugiar-se sota una cuirassa de formigó armat que amaga mil i un secrets. Els secrets de l'etapa més fosca i obscena de la política valenciana.