Anna Pagès: "La gestió de la població s'està uniformitzant, i això és un problema"

-Com creu que afecta el confinament als infants?
-Rousseau, al segle XVIII, deia que era molt important que els nens poguessin tenir contacte amb la natura. Que era necessari que hi hagués un espai amb arbres perquè poguessin explorar lliurement. El moviment lliure, per Rousseau i l'escola nova després, era fonamental. A l'aire lliure, evidentment. Hi ha nens que viuen a la ciutat i que abans del coronavirus ja no podien tenir contacte amb la natura. Però anaven a l'escola. A l'escola feien excursions, colònies. Això tampoc ho tenen ara. No és bo des del punt de vista pedagògic. Ara, també és veritat que hi ha nens i nens. Els que viuen en un entorn socioeconòmic dolent, ho viuen pitjor, perquè també ho viuen pitjor els pares. Els nens fan molt de mirall dels pares. Si estan tranquils, ells estan tranquils. Si els pares estan neguitosos, ells també. Serien aquestes qüestions, el contacte amb l'exterior -perquè l'escolta fa sortides, porta els nanos al museu, porta els nanos al parc- i l'ambient que hi ha a casa.

-I en el lleure...
-Això si és que hi ha lleure amb els pares. No sempre hi ha lleure amb els pares. El que és perillós d'això és uniformitzar. Fer una gestió de la situació uniformitzant és impossible. Hi ha famílies i famílies, barris i barris. Hi ha realitat molt més precàries que d'altres.

-Com ha vist la manera com s'ha plantejat el debat de deixar sortir o no als infants?
-No estic en condicions de donar una opinió sobre què s'hauria de fer o què no. Segons sembla, anem corregint coses sobre la marxa. Però no s'ha prioritzat la qüestió dels nens des del dia 1. També per la por al contagi. Crec que és molt difícil prendre decisions en aquest moment. No m'agradaria estar en la pell de segons qui que ha de decidir. Però, normalment, la política d'aquest país no es caracteritza per una gran dosi de creativitat.

-Hagués fet falta més creativitat?
-Crec que sí. Durant la Segona Guerra Mundial els anglesos van enviar tots els nens al camp per protegir-los dels bombardejos de Londres. Potser s'haurien pogut inventar coses. Per exemple, fer servir les cases rurals per acollir els infants i les famílies amb les situacions més precàries. Un nen que viu a Sarrià-Sant Gervasi i té una zona comunitària o en una casa amb jardí en un poble, no té el mateix problema que una criatura que està en un pis amb quinze persones més al Raval. Algunes coses s'haurien pogut inventar. Però, clar, suposo que prou problema tenen en intentar sortir de la situació.

-Ara es planteja que els infants puguin sortir per acompanyats pels pares. Soluciona el problema?
-Crec que no. La qüestió és que una criatura pugui anar al camp a córrer, o anar en bicicleta, o amb patinet. Ja no dic tocar les zones de joc, aquí pot haver-hi contagi. En alguns països han fet torns per anar als parcs. Però, fer torns... hi ha zones de Barcelona on pràcticament no hi ha espais verds. La qüestió és que davant l'horitzó d'estar confinats en un barri on les condicions de vida no són idònies, a aquests nanos se'ls hauria d'haver tret d'aquí. Penso en els nanos més necessitats. Després, també és veritat que els ajuntaments tenen molta més informació sobre com estan les famílies i els barris. Jo hauria prioritzat aquells que tenen situacions de risc. El problema és que es fa gestió de població i s'uniformitza. Es fa per tots igual, això és un problema. Anant caminant al supermercat, una criatura de dos anys que t'ho toca tot té més possibilitats de contagiar-se que no pas si es fan torns per anar al parc.

-Tampoc resol aquesta llibertat que demana Rousseau...
-Ell demanava que poguessin córrer. Això, davant la perspectiva de dos mesos de confinament, un nano que viu a Sarrià no em preocupa tant com una criatura que viu en un barri en risc. A aquesta criatura se l'hauria d'haver tret d'on està.

-Poden tenir impacte sobre el desenvolupament dels infants aquests mesos de reclusió?
-No ho sé. Perquè els nens són molt especials. Mai no sabem com poden donar resposta a segons quines situacions. En situacions límit, els nens són molt creatius. Són persones molt especials. Fins i tot en guerres, els nens inventen coses per fugir de la realitat. La fantasia dels nens els ajuda a superar segons quines situacions. No sóc capaç de dir les conseqüències. Ho haurem d'analitzar i, després, preguntar als nens.

-Què aconsellaria a aquelles famílies que no tenen un patí o un balcó on sortir amb els infants?
-Aquestes famílies, normalment, no es poden fer responsables de la seva pròpia vida perquè estan en unes condicions molt dolentes. Aquí sí que crec que les autoritats i la política és on incideixen sobre la vida de les persones.

-S'ha parlat molt dels infants i de si havien de sortir, però menys d'altres sectors de risc que poden necessitar-ho també...
-Quan s'uniformitzen els criteris i s'estandarditzen les decisions, ets un número, no se't pot diferenciar. Potser sí que a nivell macro es poden prendre decisions generals, però, a nivell micro, els ajuntaments o les diputacions haurien pogut proposar formules més innovadores. No vull dir que ho hagin fet malament. Em consta que en el cas dels nens autistes la situació ha sigut força dramàtica. La policia els ha aturat pel carrer i els ha dit que no podien anar pel carrer, quan sí que podien amb un certificat d'autoresponsabilitat. També amb els centres de dia.

-Ja fa uns dies que els infants fan classes telemàtiques. Què en pensa sobre el fet que s'hagi recorregut a aquesta via?
-Si no, què fas? Si vols ensenyar continguts, les classes telemàtiques són una possibilitat. El problema d'això és que s'ha fet sense acompanyament. La relació amb el mestre és insubstituïble. Si el mestre no hi és, has de posar algú altre que pugui fer acompanyament. No poden ser els pares els que es posin a fer els exercicis amb els nens. Ahir parlava amb la noia de la xarcuteria que té una filla de deu anys que té problemes de comprensió lectora i un adolescent de tretze anys. Ella treballa tot el dia i no es pot dedicar a seure amb els nens. Els nens no volen seure. Al final, una veïna de l'edifici es va oferir a fer acompanyament. Potser s'hauria d'haver plantejat un voluntariat de tutors, que encara que fos per telèfon poguessin parlar amb els nanos. Una mica, substituir els pares en aquesta tasca. Els pares no han de fer de mestres. I molts ho han hagut de fer perquè si no, no hi havia manera de tirar endavant. No dic que s'hagi fet malament. Sobretot, jo no jutjo a ningú, però crec que l'acompanyament és bàsic. Faig reflexions en veu alta de coses possibles, no dir el que s'ha de fer.

-Es pot avaluar de forma normal els infants davant aquestes mancances?
-Clar... si hi hagués un tutor que supervisés el procés dels infants, sempre prioritzant els que més ho necessiten, sí que es podria avaluar. Fa falta una altra figura, un tutor en temps de confinament. Els mestres no ho poden assumir. Estan fins al límit. Preparant activitats, connectant-se, ocupant-se dels seus propis fills... Ells també necessitarien un tutor pel coronavirus.