La irrupció del coronavirus està tenint efectes en totes les esferes de la vida. En el camp lingüístic ha popularitzat paraules que fins fa poc teníem associades a contextos geogràfics llunyans, com ara pandèmia, una veu d'origen grec que es compon de pan-(totalitat) i dem- (poble); ha obert debats fecunds sobre el gènere de la malaltia (d' "el covid-19" de què totes parlàrem al principi hem passat a "la covid-19"); i ha abocat a molts a passar les hores tractant d'esbrinar els "enigmàrius" que l'escriptor i enigmista Màrius Serra ens proposa a xarxes socials i mitjans de comunicació.
D'entre les paraules amb què ens hem hagut de familiaritzar les darreres setmanes hi ha "quarantena", un mot que fins ara relacionàvem sobretot al període que segueix al part, el temps necessari perquè l'úter torne al seu lloc i, sobretot, es curen les ferides ocasionades per l'expulsió del bebè. "Puerperi", en diem també. En termes generals, la seua durada s'estableix entre les sis i les vuit setmanes. Però com qualsevol que haja estat mare sap, la durada de la quarantena és molt variable i en ben poques ocasions coincideix amb els "40 dies" a què, a primera vista, ens remet el mot.
"Quarantena", doncs, és una veu que ens pot dur a engany. I generar frustració a les qui, il·luses, vam pensar que amb 40 dies de confinament hi hauria prou. De fet, aquest dimecres 22 d'abril es compleixen 40 dies des que al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears els respectius governs van fer efectiu el tancament de bars, restaurants, espais públics, discoteques, centres comercials i d'oci i es van fer recomanacions per adoptar l'aïllament social. Fou el dissabte 14 de març. Dos després entrà en vigor l'estat l'alarma a tot el territori de l'Estat. Quaranta dies tancades a casa, això són 960 hores o el que és el mateix, 57.600 minuts. A Wuhan, epicentre de la pandèmia, l'aïllament durà onze setmanes, és a dir, més de 70 dies.
Per què, doncs, hi diem quarantena? El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans estableix que "quarantena" és l' "espai de temps que ha d'estar aïllada i vigilada una persona o una cosa portadora o possible portadora d'una malaltia contagiosa". Aleshores, per què en diem "quarantena", si no són, justament, quaranta dies?
L'origen de la paraula es situa en el segle XIV, quan les societats van prendre consciència, amb l'erupció ferotge de l'epidèmia de pesta de 1347 de la necessitat d'establir mesures profilàctiques. L'increment del comerç marítim i el reconeixement que les plagues podien introduir-se per via marítima a través de les naus procedents d'altres latituds va fer evident la necessitat de sotmetre-les a quarantena. Venècia, ciutat capdavantera en matèria comercial, en fou pionera. Originàriament, el període d'espera era de 30 dies, trentina, però es va estendre posteriorment fins als 40 dies, el que va donar peu a la paraula quarantina, segons recull l'Enciclopèdia Britànica.
"El terme naix amb les epidèmies medievals i pren com a base els 40 dies d'aïllament, perquè era el temps que es considerava que l'epidemia hauria d'haver passat -explica Josep Lluís Barona, professor d'història de la medicina de la Universitat de València-. No hi ha raó médica més que la incubació sempre és menor i a més les epidèmies sempre han estat causades per malalties agudes, que vol dir que esclaten, provoquen elevada mortalitat i desparéixen. Els metges grecs de l'Antiquitat, els anomenats hipocràtics, distingien entre malalties endèmiques, les que eren normals en una zona, i les epidèmiques, és a dir aquelles que venien de fora, provocaven catàstrofe i desapareixien. Per això aïllar les ciutats i pobles era la millor estratègia de combat".
Però per què 40? La tria d'aquest número està íntimament vinculat a la religiositat que impregnava l'època. "Jesucrist va fer dejú 40 dies i 40 nits per purificar-se abans de començar a predicar. El cos així es purificava, es lliurava d'impuresses. Després de la quarantena, per similitud, el cos estava net", explica la professora d'història de la medicina María José Báguena, professora d'història de la medicina de la Universitat de València. No s'ha de perdre de vista que el 40 és un número clau en la història del cristianisme: Jesús de Natzaret va estar 40 dies al desert tot just al començament de la seua vida pública; Déu va fer ploure durant 40 dies i 40 nits en temps de Noè; el Poble d'Israel va pelegrinar 40 anys pel desert després d'eixir d'Egipte; el llibre de l'Èxode en parla al cap. 34, 28: "Moisès va passar allí amb el Senyor 40 dies amb les seues 40 nits",...
Tanmateix, seria un error pensar que aquests 40 dies o 40 anys siguen un concepte cronològic com l'entenem avui. "En la mentalitat semítica, 40 és un número que indica "un temps vertadertament llarg"", explica el rector Josep Lluís Burguera. Amb tot, no s'ha de perdre de vista que la medicina islàmica ja havia incorporat segles abans el terme quarantena. El científic i filòsof Avicena, nascut en el que a hores d'ara seria Pèrsia, ja parla de les quarantenes al segle XI en la seua enciclopèdia mèdica que constava de 14 volums i que és considerat un llibre essencial en la història de la medicina.
De tornada a l'època medieval, i tot seguint aquella lògica preventiva, Venècia va ser la primera ciutat a construir un llatzeret, això és un espai costaner on vaixells, tripulacions i mercaderies estaven obligades a passar la quarantena. Aquell experiment venecià s'expandiria, després, a molts altres ports mediterranis i fou la manera com, durant segles, s'evità el contagi entre ports i, per tant, entre ciutats. Perquè el que ens dicta la història és que les quarantenes són efectives. El que no ens diu és quant de temps han de durar.