Que Pedro Sánchez anunciï que properament enviaran 1.714.000 mascaretes a Catalunya no només és una broma grotesca que surt de la boca d’un socialista espanyolista i borbònic que, contra la gran majoria social i contra la gran majoria científica, acaba d’aixecar un confinament més o menys total per enviar els treballadors a la fàbrica del possible contagi. En termes pràctics i vitals, l’anunci del president del Gobierno de España és una escandalosa insuficiència: són, simplement, massa poques.
Que Miquel Buch, responsable de les càrregues policials durant les protestes per la sentència de l’1 d’octubre i una de les cares visibles d’un Govern de retòrica republicana i de fets repressius (la Generalitat de Catalunya demana tres anys de presó a en Charaf i a l’Ibrahim per les protestes contra la sentència a Girona), reaccioni una vegada més a cop d’ofensa xarona i de simbolisme patètic faria riure si ara mateix no hi haguessin tantíssimes vides en joc. Que n’enviï ell també, de mascaretes, a les residències catalanes. Com si n’envia 1.492.000 o 1.918.000. Més enllà dels significats de les xifres, com més, millor.
Que en aquesta successió d’esdeveniments, Ada Colau critiqui la reacció lamentable i essencialista del conseller d’Interior i que demani una rectificació del Govern sense fer referència al cinisme de la xifra de mascaretes destinades a Catalunya i sense exigir una rectificació paral·lela d’un Gobierno que ha recentralitzat competències sanitàries i que ha posat de portaveus a una tropa de militars perquè fessin gala d’una virilitat bèl·lica abjecta, és l’enèsima demostració que es tracta d’una estratega de dimensions considerables. Oposar-se a la seva oposició a Buch instaura ràpidament l’espai apolític i primari de la dicotomia: si critiques les declaracions de la senyora alcaldessa sembla que estiguis defensant el senyor conseller. La maniobra és clara i Colau ja ho va fer quan Quim Torra va parlar de la via eslovena i ella es va escandalitzar sense esmentar Sèrbia ni una sola vegada.
En un altre ordre de coses, però sobre el mateix i a mode de síntesi d’aquest caos fenomenal, que Chakir el Homrani afirmi que totes i tots ens hem equivocat en algun moment i que no passa res perquè la situació és excepcional, podria semblar una frase innòcua i d’una senzillesa tranquil·la si no hagués estat proclamada pel conseller de Treball, d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat. Perquè tothom s’equivoca. I tant. Però si ets un càrrec electe tens el deure d’equivocar-te menys i si has de gestionar una pandèmia mortal tens l’obligació d’equivocar-te molt menys.
Desorientats com estem per una situació desbordant i per una realitat mundial desconeguda, no crec que els retrets institucionals siguin només el reflex de la pluralitat ideològica i de les diferents visions estratègiques per resoldre una crisi sanitària i social. Tot plegat fa l’efecte d’una manca d’escrúpols fora mida que condueix al partidisme més perillós i més ranci, i, al mateix temps, com a resposta, a la necessitat de reapropiar-se i resignificar allò que en aquest país ¾i en un context determinat¾ ha esdevingut un insult: l’equidistància. Perquè avui distar igualment d’un govern i de l’altre no implica necessàriament no prendre partit per l’un o per l’altre, sinó una manera ¾vulnerable i precària i de supervivència política¾ d’allunyar-se de l’un i de l’altre. Una equidistància que, si bé pot representar una evasió covarda o legítima, també pot esdevenir un allunyament crític i una manera, també, de fer política.
