La crisi econòmica anterior al coronavirus, no del tot superada, la que va tenir el seu esclat el 2008, es va remuntar parcialment a còpia de la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i una brutal pauperització de les condicions de vida dels treballadors i treballadores més desafavorits. Hi ha hagué una devaluació interna de les condicions i els drets dels treballadors i es van agreujar les difícils circumstàncies de subsistència dels autònoms amb menys ingressos i de les empreses que no podien compensar amb l'exportació la caiguda de la demanda interna.
Van ser uns anys tan durs, en termes globals, que la present situació de repartiment parcial del treball, en precari, amb condicions draconianes per a moltes persones, semblava gairebé un oasi. No ens havíem adonat que, pel camí, serveis públics com ara la sanitat, l'educació o el transport de proximitat començaven ja a acusar greument les retallades pel desviament de recursos al sistema privat, pel saqueig de la corrupció o per prioritzar unes inversions per a pocs en detriment dels recursos per a molts. No cal fer llarg tot això.
Havia estat tot tan complicat que no ens n'havíem adonat. Perquè poca gent es preocupa, per exemple, del fet que la despesa pública en investigació era una broma. Que el talent fugia cap a l'estranger, alleugerint les nostres cues de l'atur de la manera més sagnant possible, després d'haver invertit un dineral en formació. Estàvem, en general, tan alleujats que havíem assimilat amb una normalitat esfereïdora la deslocalització o la destrossa del teixit comercial de proximitat, davant els suposats avantatges del model Amazon. Hi havia gent pobre malgrat tenir treball. Hi havia comerços abaixant la persiana a diari, perquè els havíem deixat de banda i preferíem la compra electrònica. No miràvem l'etiquetatge dels productes, no ens preocupàvem de la procedència. Res no ens empentava a canviar d'hàbits o a contemplar lluites que haurien de ser centrals com la renda bàsica.
Havíem aparcat els grans debats econòmics i socials. Substituint-los per unes altres lluites, totes legítimes, necessàries i substantives però que han ocultat uns altres boscos. De sobte, una pandèmia ho ha capgirat tot.
Ningú no dubta ja que ens enfrontem a una crisi econòmica amb pocs precedents. Tot el que dèiem fa tan sols uns dies ha deixat de ser útil -servidor va elaborar durant setmanes un diagnòstic cultural, per a un llibre, que ja no serveix absolutament de res-, perquè els orígens del problema són inesperats i difícilment previsibles. I ens agafen encara alenant, afeblits. Estem entrant en pànic perquè la incertesa és brutal. I amb el pànic arriben les urgències i exigències. I els oportunistes i miserables fan l'agost.
Em fa l'efecte que, fins fa poc, la població admetia que hi havia una emergència superior per atendre. Potser les xifres terribles de morts encara abonen aquesta percepció. Però qui més qui menys s'enfronta a situacions molt complexes. I el bombardeig continu als mitjans, l'alternança diabòlica entre dades sanitàries i econòmiques, porta camí de tornar-nos bojos. Una tenalla. Una doble amenaça. Vols la supervivència teua i dels teus, però també saber si hi ha un futur.
Aquest dilema ens ha de fer exigents. Amb els governs, amb Europa. Perquè el cost siga repartit i equitatiu, sabent que no és el mateix un fals autònom o un autònom de subsistència que algú amb ingressos més grans, que no és el mateix un funcionari que una dona de fer feines. Hem d'exigir que els poders públics ens aixopluguen, com han fet amb la malaltia, que ningú no quede enrere. L'exigència és una obligació dels ciutadans. Sabem que anem a passar-ho malament, però hem de vetllar perquè les càrregues siguen repartides.
Poques coses seran com abans, perquè tornar al que hi havia ja no serà possible. I hem de ser exigents però també conscients que els nostres maldecaps són compartits amb centenars de milions de persones de tot el planeta la majoria de les quals, malgrat tot, estan en pitjors condicions que nosaltres. Encara no podem ni albirar escenaris en països en vies de desenvolupament.
Ser exigents és una obligació, però actuar de manera miserable, tractant de fer mal o traure profit, traure el nostre perfil més mesquí, és una opció, una tria. Intoxicar les xarxes, difondre verí i enfonsar les persones que estan al capdavant és una bestiesa.
Però ser exigents no ens obliga a ser miserables. Caben totes les objeccions possibles a la velocitat de reacció del govern, als paquets de mesures econòmiques, es pot debatre sobre l'abast del confinament, el ridícul esperit de telefilm barat de militarització, l'intent encara més patètic de blanquejament de la monarquia, la paralització de l'economia... Però quan s'escampa la ràbia per la crisi que ve, com si fora producte d'una gestió i no d'una pandèmia que ha desbordat tothom, s'oblida la xifra de les vides que s'han salvat. Una xifra invisible però decisiva. Potser familiars o amics d'alguns dels que dediquen hores a llançar bilis per les xarxes. S'oblida com de difícil era abordar una crisi per a la qual ningú no ens havia preparat, ni a nosaltres ni als nostres governants. Siguen del signe que siguen: tan miserable és fer sang d'una errada de comunicació d'una consellera esgotada, de les llàgrimes de frustració d'una altra o dels avions que no arriben o arriben amb material que no serveix. Es pot fer sang de moltes coses. Però no és el moment.
Deixant de costat una extrema dreta colpista i carronyera que fa l'única cosa que sap fer, es va detectant en l'ambient una actitud tòxica, d'inconsciència, d'irrealitat. Un desig irrefrenable de poder tirar la responsabilitat dels morts a algú en concret, amb noms i cognoms, la culpa de l'empobriment present i futur. La ràbia no construeix res. No soluciona res.
Ser exigents és una obligació, però actuar de manera miserable, tractant de fer mal o traure profit, mostrar el nostre perfil més mesquí, és una opció, una tria. Intoxicar les xarxes, difondre verí i enfonsar les persones que estan al capdavant de la crisi de manera arbitrària és una bestiesa. Això no invalida la crítica: són coses diferents.
Caldrà, per traure el cap, molta empatia, molta solidaritat, molt d'esperit constructiu, molta imaginació. Dediquem a això el nostre talent, els nostres recursos, els nostres esforços. Reivindiquem sense perdre de vista el context. Des de ja mateix.
Tota la resta és misèria i devastació.
