El que s’està vivint els darrers dies al país i al món sencer sembla ser el preludi d’una nova etapa que ens tocarà viure un cop acabe la crisi del coronavirus. La pandèmia es desenvolupa i les reformes econòmiques, laborals i socials s’apliquen de manera aparentment inevitable per sufocar una catàstrofe que no es pot aturar. La crida conscient i necessària dels sanitaris, que exigeixen el confinament total de la població -a excepció dels serveis estrictament bàsics-, no està sent seguida per la totalitat de la població. I mentrestant, enmig d’aquest caos i d’aquest pànic, l’ombra d’un nou ordre es fa més i més gran. Alguns tenen l’esperança que aquesta crisi podria servir per reflexionar i millorar la societat. Altres, per contra, lamenten que la inacció política -o les decisions tardanes-, les exigències dels poders fàctics i la reclusió forçada de la població no poden ser cap altra cosa que l’inici d’una involució. I lamentablement, tot i que ambdós plantejaments són legítims, la situació fa pensar que aquest últim raonament és més precís. Si més no, pel que s’està vivint fins ara.
D’una banda, es fa difícil entendre que els Governs europeus, sobretot els del sud del continent, hagen reaccionat tan tard. Itàlia ja té més morts per coronavirus que la Xina quan la seua població és 23 vegades menor que la del gegant asiàtic. Malgrat la proximitat geogràfica amb Itàlia, la reacció de l’Estat espanyol a l’expansió del coronavirus ha estat incomprensiblement tardana i, encara més incomprensiblement, dotada d’un discurs patriòtic i d’un simbolisme militar propi d’altres èpoques ben distintes a l’actual. Ni tan sols el Govern més progressista de la història de l’Estat -tenint en compte que hi ha un bon grapat de ministres d’Unides Podem- ha evitat una escenificació que a ningú hauria estranyat si l’haguera promogut el Partit Popular o Vox. Quan acabe aquesta crisi, que encara durarà, com a mínim, setmanes, caldrà veure com es reprèn la tasca política pendent -com ara la taula de diàleg amb Catalunya- després d’aquests episodis de recentralització, de control militar i d’expropiació de material mèdic als hospitals catalans.
Mentrestant, hi ha països d’arreu del planeta que generen perplexitat. És el cas del Brasil, que la setmana passada comptava amb 400 infectats i quatre morts per coronavirus en un Estat 209 milions d’habitants. Parlem, par tant, d’un 0,000019% dels ciutadans contagiats pel COVID-19 -entre ells el president Jair Bolsonaro. Malgrat la xifra, el país, governat per la ultradreta, ha decidit tancar les fronteres. És evident que per frenar l’expansió de l’epidèmia calen mesures dràstiques. Però és inevitable pensar que hi ha governants que estan aprofitant la crisi per decretar un estat d’excepció que sempre han anhelat. I els del Brasil, en aquest cas, mai no han amagat les seues intencions reaccionàries. Molts mitjans, amb el “contagi-espectacle” que estan oferint per televisió, no fan sinó reforçar la por i, en conseqüència, la validació de les polítiques més restrictives.
Tot i que el to dels discursos és més o menys empàtic o autoritari segons els governants, el cas és que la tendència a la reclusió imposada està sent global. De moment és una decisió aparentment justificada per la situació d’alarma. Però un cop se supere, difícilment es tornarà a la normalitat. La globalització va nàixer per interconnectar el món i unificar-lo sota un ordre econòmic de grans contra petits que ha estat funcionant amb un despotisme camuflat d’harmonia i benestar, però el sistema també serveix si el que es busca és una involució generalitzada. Cada escenari de pànic a un enemic desconegut és l’avantsala de noves restriccions en les llibertats individuals i col·lectives de la ciutadania. Bé que es va demostrar amb els atemptats de l’11 de setembre de 2001, que van servir com a excusa per promoure invasions militars d’altres països o per augmentar el control policial sobre la ciutadania. També amb la crisi financera recent. La recuperació que defensen els partits majoritaris no ha servit per revertir les retallades socials justificades per aquell període de desfeta econòmica que ara es repetirà. I aquesta serà la gran conseqüència negativa de tot plegat. És per això que, tot i que l’optimisme és necessari, hi ha moments com el present que no conviden a gaudir d’aquest estat d’ànim.
