La successió de manifestacions d'agricultors ha posat en l'agenda política i mediàtica espanyola la delicada situació que travessa el camp. Que el sector es dessagna és cosa coneguda de fa dècades. El diagnòstic és força conegut: manca de relleu professional, caiguda de la rendibilitat, debilitat davant la gran distribució,... Ho denuncien els agricultors d'ací, però en els mesos precedents ho denunciaren també els agricultors francesos i alemanys. Al novembre cinc mil tractors van col·lapsar Berlín; uns dies després fou París l'escenari d'una protesta massiva que va col·lapsar la circumval·lació de la capital francesa. És paradoxal, tot plegat: mentre els i les agricultores es planyen per un sistema de producció i distribució que els perjudica, la indústria agroalimentària i l'entremat empresarial al seu voltant travessen un període de vaques grosses.
L'explosió d'enuig al camp ha assaltat l'escena política amb el primer govern espanyol de coalició encara a les beceroles. Tot just ara que el conflicte Estat-Catalunya sembla reconduir-se (encara no sabem molt bé cap a on), emergeix una nova insurrecció, un problema territorial latent que ara reclama protagonisme. A la Moncloa semblen conscients de com d'inflamable pot resultar la qüestió si aquesta no s'afronta o se'n minimitza la importància. A França, les armilles grogues, un moviment nascut a les àrees d'interior del país, li han amargat l'existència a l'impetuós i cosmopolita Emmanuel Macron. Conscient d'això, Pedro Sánchez i el seu ministre Luis Planas han mogut fitxa perquè, almenys, no els acusen d'inacció. Una revolta al camp sorollosa i prolongada en el temps és un escenari del tot indesitjat per la Moncloa. Els problemes que arrossega el camp, però, difícilment es resoldran en una legislatura; tampoc amb l'acció puntual d'una administració.
El brot de protesta agrícola irromp només uns mesos després que Teruel Existe aconseguira fer-se un lloc en l'arc parlamentari espanyol. L'emergència electoral d'aquesta agrupació d'electors amb vint anys de trajectòria al darrere és una crida d'atenció de l' «Espanya buidada», aquella que clama contra el buidatge dels territoris d'interior. La decadència del sector primari durant tot el segle XX està íntimament lligat a la transferència de població des del camp a la ciutat. Això és innegable.
Ara bé, el drenatge d'habitants no s'explica tampoc sense tenir en compte que a Espanya, i també a casa nostra, s'han promogut unes polítiques públiques que, sota la màxima liberal de laissez faire, laissez passer, han induït el despoblament i han estat mancades d'una visió territorial equilibrada. Aquesta és una premissa essencial de la qual partir ara que Pedro Sánchez s'ha proposat donar al despoblament categoria de «problema nacional» amb la creació de la secretaria d'Estat de repte demogràfic. Fer-ho és essencial per tal de no iniciar una política de pegats sense cap consistència.
Passar a l'acció és essencial, però això implica també tenir com a interlocutors els agents que viuen sobre el territori i tenen una actitud proactiva. Perquè com es va posar de manifest durant les IV Jornades del Fòrum de la Nova Ruralitat celebrades el passat cap de setmana a Benlloc (Plana Alta), el món rural està cansat que l'estudien i ara exigeix ser escoltat.
Exigeixen per exemple, una legislació adaptada a les realitats de l'interior perquè les lleis redactades des de Madrid o València ciutat no tenen en compte la seua idiosincràsia particular; i perquè una interpretació excessivament rigorista de la llei està estroncant projectes empresarials i familiars. Exigeixen també actuacions en matèria d'habitatge perquè molts pobles, farcits de cases de segona residència o estiueig, tenen autèntics problemes perquè els joves puguen iniciar un projecte de vida. Exigeixen serveis bàsics al seu abast i unes bones connexions d'internet que els connecten al món. Exigeixen transport públic a demanda i eficient per respondre a les peculiaritats de les seues necessitats de mobilitat. Exigeixen, en definitiva, ser tractats com a ciutadans de primera, amb els mateixos drets de ciutadania que la gent que habitem la ciutat.
Arribats a aquest punt, la realitat ens reclama superar la visió estereotipada que encara predomina sobre les àrees rurals. L'agricultura és un actiu econòmic fonamental però ha deixat de ser el pal de paller de l'interior. Urgeix, òbviament, atendre les necessitats d'agricultors i ramaders, perquè la seua aportació és fonamental tant en termes de fixació de població com en termes de sobirania alimentària o de gestió dels espais naturals. Però l'administració no hauria d'obviar que aquest món rural que ara es vol fer escoltar, és divers, exigent i proactiu. No volen condescendència ni almoines, sinó un tracte just. Atendre els clams dels uns i els altres és fonamental si de veritat s'aspira a aplicar una nova cultura del territori. No fer-ho pot abocar els territoris d'interior a un descontentament que pot ser aprofitat pels qui troten còmodament a lloms del populisme i l'argumentari simple.
